La principal contribució a la pedagogia des de finals del segle XIX fins avui dia ha estat l’Escola Nova o Activa, perquè ha comportat una mena de revolució copernicana en l’educació en haver instaurat una escola constructiva que ha permès la superació de la tradicional escola transmissiva, així com en haver actualitzat l’ideal educatiu de la formació integral de l’alumnat alineat amb el programa il·lustrat de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. De fet, es fa difícil d’imaginar un centre educatiu en l’actualitat on no es trobi una tècnica didàctica, un criteri d’avaluació o un principi pedagògic que no remeti als principals teòrics de l’Escola Nova, entre els quals trobem a Catalunya en Francesc Ferrer i Guàrdia i na Rosa Sensat.
Són moltes les aplicacions de la pedagogia de l’Escola Nova, tant pel que fa a la funció docent com a l’organització escolar, a les innovacions metodològiques com a les formes de socialització dels alumnes, però entre totes elles cal subratllar la cooperació perquè aquest ideal cultural subsumeix cadascun dels trets fonamentals de l’Escola Nova: la participació democràtica, el reconeixement de l’altre, les interaccions solidàries i una concepció de l’aprenentatge com a procés entre iguals, emancipador, obert a l’entorn i amb incidència social.
La cooperació escolar és una manera d’organitzar-se i treballar des d’allò col·lectiu i es pot efectuar de tres formes: l’aprenentatge cooperatiu, la cooperativa d’alumnes i la cooperativa d’ensenyament. La primera consisteix en una metodologia didàctica i la seva aplicació pot efectuar-se amb independència de les altres dues formes, mentre que aquestes impliquen aquella i són la concreció del modus operandi del cooperativisme en l’àmbit escolar.
Cal dir que la cooperativa d’alumnes es pot fer amb independència de la forma jurídica del centre educatiu on es constitueix, però seria una falsa cooperativa si no és un efectiu complement organitzatiu del centre i alhora no és un nucli actiu i dinamitzador de la vida escolar, així com una palanca de canvi de la pedagogia del centre, tal com va advertir en Joan Ventosa i Roig. En aquest sentit, la cooperativa d’alumnes té la seva màxima eficiència en el sí de la cooperativa d’ensenyament.
Una assemblea de la cooperativa d’alumnes de l’Escola Petit Plançó. Foto: Petit Plançó
Per una altra banda, convé diferenciar la cooperativa d’alumnes en una aula, vinculada a un projecte, de l’aula cooperativitzada pels alumnes agrupats en la mateixa aula que comprèn la totalitat del currículum. La cooperativa d’aula es limita a una determinada activitat, amb una dimensió preeminentment econòmica, i no inclou necessàriament a tot el grup d’alumnes. Hi ha una certa tutela per part dels docents en la presa de decisions dels alumnes i es pot confondre el tenir una cooperativa amb l’ésser cooperatiu. Pel contrari, amb l’aula cooperativitzada s’organitza tot el procés d’aprenentatge a la manera d’una cooperativa i es posa l’accent en la dimensió pedagògica. El grup classe s’apropia del currículum i l’adapta als seus interessos i necessitats segons el seu context educatiu i social, i amb la seva responsabilitat i el seu compromís es basteix l’autogestió del coneixement i la col·lectivització dels mitjans disponibles, amb la qual cosa es supera el directivisme dels docents en el disseny dels itineraris d’aprenentatge de cada alumne. En conseqüència, l’aula cooperativitzada modifica el projecte educatiu del centre i exerceix d’efecte tractor sobre la seva línia pedagògica.
Per tot plegat, la cooperació escolar, i molt particularment l’aula cooperativitzada, representa la via que porta al màxim grau d’assoliment les propostes pedagògiques de l’Escola Nova en la mesura que mobilitza les capacitats de cadascun cercant la sinèrgia entre elles i fomenta la inclusió, la interacció i la interdependència entre els alumnes, i també entre els docents, amb objectius, estratègies i recursos comuns.
Fèlix Pardo
Font de la imatge: Nació Digital
Deixa un comentari