Encara recordo com si fos ahir, quan em vas trucar Francesc, volies que t’ajudes a construir el nucli per tornar a posar en marxa l’Ateneu Terrassenc. Unes reunions entranyables a la teva acollidora llar. Es tractava d’aconseguir un espai, un cau, on bullís de forma permanent la cultura , la llibertat i la lluita serena i contundent pels Drets Humans.
Per tal que aquesta societat camini cap un alliberament total, de tota opressió dogmàtica, és molt important cultivar el saber, socialitzar tots els recursos que ajudin a culturitzar a la gent, invertir sense límits en una educació lliure… Tot això, Francesc, com a lluitador històric, ho tenies molt clar. I darrera aquell somriure, d’arlequí venecià, amb un cor gran i tendre, s’amagaven les conviccions i els ideals més autèntics, d’un home d’esquerres, de veritat, d’aquells que, ara, malauradament, trobo a faltar tant!
Però veta-ho aquí! que gràcies a aquesta força volcànica que irradiaves i amb l’ajuda d’altres dones i homes necessàries i necessaris, l’Ateneu Terrassenc, és avui una realitat que il·lumina la nostra Terrassa, amb les seves propostes culturals, pedagògiques i participatives. Un espai indispensable, en lliure progressió, que ens ajuda a avançar en aquest camí de revolta permanent.
Francesc, m’agradaria que Terrassa i els seus ciutadans i ciutadanes no oblidessin mai el teu rostre amb aquell meravellós somriure , un cant a l’optimisme de la raó, una invitació a la solidaritat sincera i una finestra cap a la revolta permanent.
No sé si algú es dignarà a dedicar-te una estàtua, en un jardí tranquil d’aquesta ciutat símbol històric de la lluita obrera (fet que malauradament molts polítics i molta gent, ha oblidat). Tu, Francesc, com a savi que eres, tu tenies molt clar que la història és molt important per a poder progressar i avançar… i tant que sí! La memòria històrica, “un arma fonamental”.
Et facin o no l’estàtua, jo et vull dir que la teva presència romandrà sempre als cors de les persones que et vam conèixer i que vam aprendre de tu. En aquesta lluita permanent cap a la llibertat, la igualtat i la fraternitat, serà impossible oblidar el “somriure que trencava els murs”. Fins sempre, company!
Joan Tamayo Sala
Advocat
Activista pels Drets Humans
Observatori dels Drets Social de Terrassa
Deixa un comentari