Els ciutadans tenim cada vegada una major preocupació i interès per alimentar-nos de forma saludable.
Aquesta preocupació ve generada en gran mesura per les notícies que incideixen reiteradament en què allò que mengem moltes vegades no és sa perquè fonamentalment no sabem el que ens portem a la boca, ja que darrere de l’aliment que habitualment consumim hi ha una sèrie d’additius i conservants en la preparació, però també pesticides i agroquímics per a la seva producció.
A més, el màrqueting comercial també fa el seu i ens venen els miracles dels super-aliments com la quinoa, els alvocats o les llavors de Chia, conreats a milers de quilòmetres, sense parlar-nos de les bondats de les verdures, els llegums, l’arròs del Delta o la mongeta del ganxet conreat al costat de nosaltres.
Anem a buscar aliments saludables en països llunyans on els costos de producció siguin més econòmics, però que al seu torn no garanteixen un salari i una vida digna a les persones que es dediquen a l’agricultura i ramaderia.
Donada la relació cada vegada més estreta entre l’alimentació moderna i les malalties (al·lèrgies, sensibilitats, obesitat, càncers…), augmenta la motivació per alimentar-nos saludablement, però que ens aboca a consumir aquests aliments miracle que no solucionen el problema fora del seu entorn natural, ja que en el procés de conservació i transport per arribar a nosaltres perden gran part de les seves qualitats nutricionals i curatives.
Altres vegades, ens sensibilitzem una mica més i ens adonem que si consumim aliments de proximitat i ecològics, la nostra alimentació guanyarà en qualitat i d’aquesta manera la nostra salut també millorarà.
En aquest pas són moltes persones que busquen en els supermercats o grans superfícies on compren habitualment verdures de proximitat conreades de forma ecològica, ous posats per gallines en llibertat o carns d’animals que pasturen solts en el camp en lloc d’alimentats per pinsos processats en la granja.
I… anem a buscar dins del nostre super habitual aquests aliments, però el mercat en el qual el preu final és el que explica, sense valorar la qualitat original en la seva justa mesura i en el que al preu del producte cal sumar el tractament, l’envasament, el transport i el marge comercial d’aquestes superfícies, tendeix a buscar-los en països llunyans on els costos de producció siguin més econòmics (el Marroc, Sud-amèrica,…). Però que al seu torn no garanteixen un salari i una vida digna a les persones que es dediquen a l’agricultura i ramaderia d’aquests països, com tampoc ho fa al nostre propi país a les explotacions intensives en les quals treballen i viuen persones migrants en condicions precàries.
Els costos que s’incrementen són els no necessaris com els de tractament, conservació, comercialització i transport, la qual cosa fa que la qualitat i la producció natural es ressenti. Així que abunden els productes suposadament ecològics al mercat, però que es diferencien poc de l’agricultura i ramaderia industrial intensiva.
Per una altra banda, cada vegada un major percentatge de la població viu a les grans ciutats i reclama una alimentació més sana. Alguns països comencen a pensar a produir dins de les pròpies ciutats i gasten grans quantitats de diners a construir ciutats sostenibles en el desert o gratacels amb horts urbans hidropònics en els seus terrats.
Tot això, unit a una contínua despoblació de les àrees rurals, que podria haver-se evitat invertint part dels diners gastats en aquestes mega-estructures. El mercat de treball tradicional cada vegada necessita de menys mà d’obra per a la producció dels béns necessaris de la seva població.
Adequar espais [a Terrassa] per a la producció agrícola i ramadera, resultaria infinitament menys costós que conrear en el desert, i proporcionaria una sortida laboral a persones que tenen dificultats per trobar feina a les ciutats.
Com indica la revista Forbes, en les properes dècades els robots substituiran gairebé un 50% dels llocs de treball. Però això, no és solament una realitat de futur, sinó que ja s’està produint com fàcilment podem observar.
Les persones que perden la seva feina en les empreses industrials, tendeixen a buscar treball en el sector serveis de les grans ciutats on viuen, i això contribueix a precaritzar aquest sector a causa de l’excés de demanda.
Alguns joves que no troben feina de qualitat en els sectors industrials i de serveis, busquen una vida més plena i gratificant vivint del que la terra els pot donar, controlant tot el procés de producció i les seves pròpies vides. Però es troben amb un problema fonamental: encara que provinguin d’una família de l’entorn rural, les parcel·les moltes vegades han estat cedides o venudes per construir urbanitzacions a l’entorn de les ciutats o a grans productors per a la producció intensiva d’aliments.
Amb la qual cosa, no disposen de terres per començar un canvi de vida. Amb els coneixements actuals, una família podria viure conreant una hectàrea de terreny i a més de produir els seus propis aliments, disposaria d’excedents per posar al mercat i cobrir la resta de les seves necessitats.
En moltes de les ciutats del nostre entorn i més concretament a Terrassa, existeixen terrenys en el periurbà (per exemple a l’Anella Verda de Terrassa), que d’una banda han perdut la seva funció agrícola i d’altra banda la seva reconversió en terrenys industrials o per a la construcció d’urbanitzacions s’ha considerat inviable, més encara després d’esclat de la bombolla immobiliària que ha contribuït a la deslocalització de la indústria i la riquesa.
Adequar aquests espais per a la producció agrícola i ramadera, resultaria infinitament menys costós que conrear en el desert, i proporcionaria una sortida laboral a persones que tenen dificultats per trobar feina a les ciutats i que estarien desitjant desenvolupar una vida plena vivint de l’agricultura o la ramaderia.
A més tornaríem a un model de producció d’aliments basat en la tradició que juntament amb els coneixements agro-ecològics actuals, esdevindria una alternativa real al model de producció d’aliments de l’agricultura intensiva (fins i tot els referit als productes ecològics o orgànics) que són els que predominen en les prestatgeries de les grans superfícies.
Una aposta decidida des de l’Ajuntament de Terrassa a constituir un banc de terres per a la producció d’agricultura i ramaderia ecològica i sostenible i el suport a la producció local contribuiria decididament a la creació de llocs de treball estables (paradoxalment, en un sector primari portat de forma no intensiva, les persones difícilment poden ser substituïdes per màquines que eliminin els llocs de treball).
A més, contribuirà a garantir la qualitat de l’alimentació a un preu raonable, potenciant l’establiment de circuits curts que beneficiaran el comerç local i de proximitat, reduint costos ecològics inassumibles socialment, com a gran part dels derivats del transport i els tractaments químics dels productes.
Javier Domínguez
Tècnic de l’Ateneu Cooperatiu del Vallès
Membre de la Permanent de la XES Terrassa
Deixa un comentari