[Joan Tamayo] Ni amb la llum ens mobilitzem!

No Comment

Dia rere dia, hem acumulat xifres d’escàndol que ens han sorprès, en més o menys mesura, però que hem anat compatibilitzant amb les nostres vides sense tenir present a les persones que viuen situacions d’exclusió i que no paren de créixer.

Recordeu  com en plena pandèmia dèiem que la situació social i econòmica era tan fràgil, que no podíem deixar ningú enrere. I que caldria construir una nova realitat!!!

Durant aquests mesos hem anat normalitzant com a simples “robots”, sense cap reacció emocional ni cap capacitat de crítica – humanament necessària- els preus disparats de l’electricitat.

Any rere any, les entitats que acompanyem a infants, adolescents i famílies que viuen situacions d’exclusió social, observem els efectes de la problemàtica de l’habitatge i de la pobresa energètica. Aquestes situacions afecten la salut física i mental de les persones que les pateixen i impacten de ple en la infància. La seguretat dels infants es veu afectada, els plats calents a taula disminueixen, el seu desenvolupament educatiu es veu limitat… Amb la pujada disparada del preu de la llum les famílies més vulnerables es veuen encara més desprotegides.

Aquests dies, coincidint amb l’inici de curs, ens han vingut al cap moltes preguntes: com ho faran ara les famílies que ja arrossegaven deutes amb les companyies elèctriques? Quins mètodes hauran d’inventar les més vulnerables per estalviar? Què hauran de fer les que ja distribuïen de forma acurada les seves hores de consum abans de la pandèmia? Com s’ho faran per posar en marxa una rentadora a mitjanit si tenen una habitació llogada i comparteixen habitatge?

És evident que el poder de mercat treu pit i fuet atracant, impunement. La mà negra del mercat elèctric entra dins de les nostres cases i disposa del que vol per tal de seguir alimentant el delicte “d’usura” del qual en són culpables, sense cap vergonya.

Tot plegat, en un país on la pobresa energètica congela 800.000 persones: només entre el mes de gener i setembre de 2015, Endesa, Iberdrola i Gas Natural Fenosa, van acumular a sang freda 4.154 milions en beneficis nets. 15,4 milions de beneficis al dia; 625.000 euros cada hora; 10.416 euros per minut; 175 euros al segon. Són uns salvatges i nosaltres unes bèsties de càrrega obedients? Per molt menys, s’han convocat -i guanyat- vagues generals.
El capitalisme senil segueix incansable (“Laisser faire, laissez passer”) en l’era de la postveritat.

Si no ens hi oposem, cada final de mes i fins a l’any 2040 rescatarem el Castor de Florentino en la nostra factura del gas: 1.350 milions evaporats.

No és cap invent nou socialitzar pèrdues i privatitzar guanys: durant anys i panys, per cortesia socialista i decret popular, la societat va pagar cara la moratòria nuclear a l’estat espanyol: 5.717 milions atòmics transferits al sector, durant 19 anys i en el rebut de la llum. Tot s’enfila i res baixa: com amb l’aigua deixada en mans de multinacionals, apujada un 60% durant la crisi.

Els nostres “estimats” governs desreguladors. Són ells els que van generar el riu d’aigües tèrboles per a benefici d’uns pescadors que eren els seus amigots.Una quarantena llarga d’ex-ministres i ex-polítics endollats a sous estratosfèrics als consells d’administració de les grans energètiques (Felipe González s’avorreix en Gas Natural per 120.000 euros anuals).

El llenguatge pervers i espasmòdic del poder tot ho capgira: nacionalitzar -que vol dir de totes i tots- es veu que espanta; privatitzar -que vol dir d’uns pocs- calma. Tot al revés.

Seguirem permeten el seu “Cinisme” i aquesta pornogràfica realitat on el dividend empresarial puja un 8%?
Els nous  gàngsters de Chicago no eren res més que una societat d’eficaços empresaris que, amb el temps, han canviat  les metralletes pels rebuts domiciliats.

No parlaríem de pobresa energètica sense l’acumulació de riquesa energètica. I per erradicar la primera caldrà combatre la segona. On son els governs més progressistes de la Història d’Espanya o els més republicans de la Història de Catalunya? O tot és paper mullat?

Què  hem de fer nosaltres? Esperar que el fred ens acabi de gelar el poc que ens queda de capacitat ”de pensar”  i de ser dignes? O emprenem la “Insubmissió”,  conjunta i unida de tots i totes fins que petin els  ploms  del seu poder?

Joan Tamayo Sala
Advocat pels DDHH, membre Comissió DDHH-ICATER, Espai Drets i de l’Institut de Drets humans de Catalunya Espai Humana

Related Articles

Deixa un comentari