Fa pocs dies, sortien a la premsa els lamentables atacs racistes soferts per Tehja Genard, un noia hindú de 20 anys, mentre viatjava en els Ferrocarrils Catalans, i protagonitzats per un grup d’alumnes del Col·legi Viaró de Sant Cugat (“fastigosa, de classe inferior, puta negra”, van ser alguns dels insults vomitats per aquell grup de joves uniformats, amb un escut ben conegut).
És evident que aquest fet, només és la trista prova de que vivim en una societat sense valors ni límits ètics ni morals. I que fets com aquests es repeteixen, dissortadament, cada dia, moltes vegades, ja sigui de forma oberta com en aquest cas del tren, o bé de forma invisibilitzada o inconscient en milers i milers d’actituds humanes i col·lectives del nostre dia a dia.
El que més por fa de tot, és aquest “silenci” còmplice de molta gent. El de la gent que anava en el tren l’altre dia i que no va dir res davant dels atacs “racistes” que patia la Tehja als FFCC, per exemple. O el silenci en forma de “passivitat” que regeix els nostres monòtons i efímers dies.
Per què no ens preocupa ni ens trasbalsa el més mínim? la següent afirmació: ”Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat”. Sí, sí, estic parlant de l’art. 1 de la Declaració Universal del DDHH proclamada per l’Assemblea de NNUU el 10 de desembre de 1948, com l’ideal comú a adoptar per tots els pobles i totes les nacions amb la finalitat d’aconseguir que totes les persones i òrgans de la societat, tinguessin aquesta Declaració sempre present a l’esperit, i s’esforcessin a promoure el respecte d’aquests drets i d’aquestes llibertats mitjançant l’ensenyament i l’educació.
Durant aquests últims mesos, encara tinc més motius per pensar i reflexionar sobre aquest RACISME endèmic que tenim els éssers humans tant interioritzat, quan per exemple repasso aquestes dades sobre els REFUGIATS, que llastimosament són noticia cada dia:
Més de 290 milions de persones han hagut de desplaçar-se forçosament de casa seva per conflictes armats, vulneracions dels drets humans, canvi climàtic i pobresa. Des de l’any 2000, i per culpa de les polítiques europees de blindatge de les seves fronteres, més de 32.000 persones han perdut la vida intentant creuar el Mar Mediterrani, que s’ha convertit en un immens cementiri. L’any 2016 ha estat un dels més mortífers.
Els estats membres de la Unió Europea, lluny d’oferir una solució a la situació, han restringit encara més el pas de les persones fins a tancar les fronteres i Europa s’ha consolidat com una gran fortalesa. N’entren amb comptagotes i qui ho aconsegueix ho fa jugant-s’hi la vida i buidant-se les butxaques en favor de les xarxes de tràfic de persones. Un cop arriben als nostres pobles i ciutats, corren el perill dels CIE, l’exclusió, i EL RACISME. Aquestes polítiques de la UE incentiven la mortalitat i esborren del mapa les vies segures i legals. Per molt que s’apliquin mesures per frenar la immigració, les persones continuaran intentant arribar perquè els motius que les empenyen a fugir són molt més forts que els murs que es puguin trobar pel camí.
I jo vaig més enllà, en la meva reflexió. No seran aquestes polítiques dels governs europeus i del món sencer (Trump…) una acte més d’aquest RACISME malaltís en que estem instal·lats? Per què no ho diem de forma clara ja?
Gent meravellosa com els impulsors i impulsores de la Campanya CASANOSTRA-CASAVOSTRA amb l’esforç de conscienciació general i els actes del Macro-Concert del dia 11 de febrer i la Manifestació del dia 18 a Barcelona (on hi hem de ser totes i tots), estan fent molt i molt bé!!! Però ens hem de quedar aquí??
No, evidentment que no, cal una mobilització més amplia i permanent de la societat, començant pels nostres municipis, pels nostres barris, per a les nostres associacions, espais, moviments, famílies, amics, companyes.
No podem permetre que aquest fantasma malèfic de la Discriminació, l’Odi, el Racisme la Xenofòbia, preludi del “feixisme” (arreli més entre nosaltres). I hem de fer autocrítica seriosa del nostre comportament com a persones, com a ciutadans i ciutadanes, com a veïns i veïnes, i no permetre la més mínima vulneració de cap dret fonamental cap a ningú, vingui d’on vingui, ja sigui de les administracions, de les autoritats, ja sigui de la persona més propera.
A Terrassa tenim la Carta de Salvaguarda dels DDHH a la Ciutat, signada per l’Ajuntament, per tant: fem Bona Governança, observem, denunciem, actuem, conscienciem, eduquem, lluitem, una Ciutat Educadora, una Ciutat de les Persones, una Ciutat Feminista, el Dret a la Ciutat, es tot això. Ésser responsables d’una nova societat, on totes i tots siguem realment considerats i tractats de forma igualitària.
Joan Tamayo Sala
Advocat i activista dels DDHH, membre d’Espai Drets
i de la Comissió de Defensa dels DDHH del Col·legi d’Advocats
Deixa un comentari