[Josepa Camps] La prostitució a la ciutat, i mentrestant!

“No tots els homes sou dolents, però són els suficients perquè totes tinguem por”

“PAS TOUS LES HOMMES, MAIS ASSEZ POUR Q’ON AIT TOUTES PEUR”,
fotografia de Valtònyc, Brussel·les 2021.

Aquest article és un deute, una denúncia per un familiar amb qui no tinc cap tracte, que és “propietari d’un bordell de prostitutes”, fill d’industrials tèxtils del Vallès i el Bages que no tenia ofici ni benefici ni esforç i de viure entre litigis va acabar contractant dones russes, i presumint de fer-ho a la premsa, i de prendre els fills amb el dilema diners o amor, i això ho ha permès aquesta realitat inalterable de la prostitució.

Tot i que crec que cal iniciar el debat ètic de la prostitució a la ciutat, en nom de les esquerres i del progrés social, perquè les millores de drets socials i alliberament de la dona les han impulsat les esquerres en aquests 40 anys de democràcia, i perquè ja sabem que el debat de les dretes és el de “la meva llibertat i el dels meus plaers”. El concepte de llibertat, com indica Anna Pagès citant Hannah Arendt, sobre “l’abisme de la Llibertat”, diu que “sense alteritat, la llibertat s’estimba perquè la llibertat és també el conjunt de relacions complexes que entreteixeixen les nostres vides amb els altres, les converses i els malentesos, no permeten entendre d’una manera completa les conseqüències de l’exercici de la llibertat”.

On tenim els debats ètics, tenim confrontades i paralitzades les dues posicions entre la tàctica i l’estratègia, i quan això afecta els drets del 50% de la població, de totes les dones, la sensació que ens dóna és que al 50% restant d’homes, aquest tema mai els hi és prioritari per fer una justícia igualitària. I per altra banda, entre les dones, hi ha una part important d’elles que encara actua per complaença amb els homes, mig culpabilitzant altres dones que no accepten la realitat, i que esperen que aquesta canvií de forma insospitada, que res té a veure amb la seva vida quotidiana.

No sé si podríem dir que moltes dones, igual que els homes, pensen que les coses canvien des de la “cultura del sofà”, mirant pel·lícules, llegint llibres i escoltant música, però ja sabem que en la història europea i occidental no ha estat així, i que societats molt cultes han caigut pel precipici de l’abús dels drets humans del racisme, el totalitarisme i el feixisme, tot i tenir grans pensadors, i l’exili d’intel·lectuals i activistes és el millor indicador per definir la repressió d’un sistema social i polític.

I així, la pel·lícula nominada Promising Young Woman (2020) de la novella directora i guionista Emerald Fennell (EK) és de les primeres pel·lícules post ME TOO on, davant dels abusos sexuals masculins, trenca la posició de la dona feble, de la dona afeblida per l’ús de drogues, envers la força i la superioritat dels homes i del seu desig masclista per sobre de drets humans que estronquen moltes vides personals.

L’estroncament de vides personals per un assetjament és el més rellevant que hauríem de pensar cadascun del 50% de la població, i això ens pot fer pensar… Com pot ser que després de més de 40 anys de democràcia, seguim amb una situació de facto sense cap debat polític amb “el relat de la prostitució com l’ofici més antic del món”? Això em preocupa perquè empara la indiferència, la inacció i la manca d’estratègies polítiques entre anar a la regulació o a la prohibició.

Riem del que ha passat en aquests 40 anys de democràcia? Què han fet els homes i què han fet les dones per afrontar el debat de la prostitució? Els homes no han fet res, res de res, en 40 anys de polítics i governants masculins, l’única cosa ha estat prohibir la prostitució a la carretera per no haver de donar explicacions familiars quan circulen els caps de setmana, “mira que aquesta senyora està esperant l’autobús”.  I no només ho han amagat, fins i tot aprofiten els debats i desacords femenins per allargar el problema. Han resolt abans els temes LGTBI i de llibertat de les dones per què els interessava a ells.

I què han pogut fer les dones amb la prostitució? Aquí em puc equivocar, però transito per les pròpies declaracions de primera volada, perquè és aquesta la percepció que té la ciutadania. A Catalunya, l’única política que va fer alguna cosa respecte a això va ser la Montserrat Tura, alcaldessa de Mollet i després Consellera d’Interior, i en la seva “posició reguladora”, va confrontar-se amb posicions “prohibicionistes” dins del seu partit i fora, que varen servir perquè el següent conseller ho enviés a la paperera de la història.

Bé, i llavors què han plantejat altres dones polítiques respecte al mateix? Ja hi ha hagut alcaldesses de ciutats importants i que lideren posicions feministes sobre la prostitució: Ada Colau, Marta Felip, Mercè Conesa, Nuria Parlon, Carmela Fortuny, Maite Aymerich, Lluisa Moret, Montserrat Candini, Raquel Sánchez entre moltes altres, i algunes, alcaldesses des de fa més de 8 anys, però també hi ha ciutats que en 40 anys no han tingut cap alcaldessa i poques candidates, com Terrassa.

Ara, fent una recerca, trobem de forma molt espaiada en el temps, cada 3 o 4 anys declaracions rellevants i postures feministes institucionals respecte al debat de la prostitució, però no avancem:

Una feminista prohibicionista: “No volem la regulació de la prostitució, però mentre vull posar tots els mitjans per evitar la proliferació i vigilància de l’abús de les víctimes de la prostitució”.

Una feminista reguladora: “No podem fer la prohibició de la prostitució, però per ara vull posar tots els mitjans per evitar la degradació, tràfic i abús de les persones víctimes de la prostitució.

Independentment de les postures existents, cal actuar i tractar la prostitució a la ciutat com una mancança de salut pública, perquè la gent ho entengui, com “un càncer històric de la societat que no ens fa més lliures com a ciutadans”, i cal aplicar mesures sanitàries de tractament de quimioteràpia i radioteràpia social, per parar-ho i per reduir-ho al màxim possible, tant en les mesures policials i legals, com en la defensa d’un relat públic de què és digne o indigne.

Segurament a Catalunya les tres situacions que han fomentat el relat masclista de la prostitució en els darrers 30 anys, han sigut les Fires de Barcelona amb “l’infumable Construmat”, on venien prostitutes d’Europa a les portes de Montjuic, i que es manté sense posicionament polític clar; l’oferta de turisme de l’Empordà i la N-2 amb megahotels de prostitució a la francesa. I el darrer factor, les dones en favor d’exercir la prostitució que exigeixen que el feminisme les respecti laboralment, quan el perfil laboral real són dones amb pocs anys de residència, emigrants dels països de l’Est i Sud-amèrica sense un marc religiós que ho inhibeixi, i algun grup per diners fàcils, és a dir, una feina amb perfils socials sense llibertat.

En les xarxes socials les posicions de les dones polítiques per millorar la societat són fàcils de trobar:

• Mercè Conesa (2010) L’Ajuntament Sant Cugat limitarà la instal·lació de bordells a la ciutat amb una normativa més restrictiva.
• Montserrat Tura, (2011) sugiere a Puig que legisle sobre prostitución. Tura asegura que el plan para regular la prostitución estará listo antes de acabar la legislatura”.
• Marta Felip (2013) (Figueres) Reclamen a Madrid que la prostitució al carrer sigui delicte. Una comitiva d’alcaldes de l’Alt Empordà va al Congrés dels Diputats a demanar un canvi del Codi Penal. Modificar el Código Penal para erradicar la prostitución de carretera. Conclusiones preliminares del informe que Ayuntamiento de Figueres y Consell Comarcal Alt Empordà encargó al bufete Garrigues”.
• ANÀLISI (2014) DE LA NORMATIVA EUROPEA, ESTATAL, AUTONÒMICA I LOCAL DE LA PROSTITUCIÓ: IMPLICACIONS PER A L’EXERCICI DE LA PROSTITUCIÓ A LA CIUTAT DE BARCELONA Grup Antígona
• “Ada Colau (Barcelona-2016) La normativa de la prostitución en BCN. Colau niega que Barcelona tenga un plan para regular la prostitución”.
• “Mercé Conesa (2016) Conesa pide a Colau no regular la prostitución en Barcelona. Amb Carmela Fortuny @nuriaparlon @MaiteAymerich @LluisaMoretSabi, Montserrat Candini (PDCAT), Raquel Sánchez, exigen la abolición de la prostitución con @dretanoser #Barcelona”.
• (2017) Ofensiva de Mataró per tenir a ratlla els bordells. L’Ajuntament detecta que els dos únics prostíbuls que hi ha oberts a la ciutat continuen funcionant amb la llicència caducada. Sense possibilitat d’actualitzar-la, si mantenen l’activitat es precintaran els dos establiments.
• “Nuria Parlon (2019) (Santa Coloma Gramenet) La mayoría de mujeres explotadas sexualmente en Catalunya están en Girona. Santa Coloma de Gramenet, a favor de abolir la prostitución, organiza unas jornadas de reflexión “Regulando este oficio, cualquier mujer pasaría ser prostituible”, justifica la alcaldesa És una ferma defensora de la prohibició de la prostitució. Però no ha fet res ni ha fet declaracions sobre el tema.”
• (2011-2021) Mireia Ingla (Sant Cugat) Laura Campos (Montcada) Isabel Garcia (Sta.Perpetua) Anna Erra (Vic) Carme Carmona (Cerdanyola del Vallès), Lidia Muñoz (Sant Feliu) Marta Farres (Sabadell) entre altres, no han dit res en públic sobre la prostitució.

Sembla que les reflexions no afronten el veritable debat entre el voler i el poder; el debat sobre el problema de la quantitat i el debat sobre la qualitat ètica de la postura política, quan ambdós condicionen molt les postures confrontades, i que haurien de ser resoltes des d’una perspectiva feminista pràctica, no és el mateix el debat o el relat social sobre una pràctica que pot vincular a un 5% de la població masculina, un de cada vint homes, que si arriba a vincular fins a un 15-20 % de la població masculina, un de cada quatre o cinc homes. I per això, sembla que les prioritats plantejades en el debat ètic per les dones feministes en la confrontació política no és l’encertat, perquè la clau és FACTA NON VERBA, fer, impulsar i compartir mesures i actuacions per disminuir la quantitat de prostitució, perquè només des de la reducció de la quantitat i des de l’aïllament social d’una activitat, és més fàcil arribar a un acord sobre la qualitat i el debat ètic de la prostitució, o com diu l’article esmentat, no eludir el debat entre “el que és preferible i el que és detestable”.

Només dir que les xarxes socials del sexe compartit i del sexe en xarxa en noves generacions pot substituir “la prostitució urbana com a sexe presencial de pagament”. Fins i tot per la pornografia nihilista pot ser no tan detestable com a sexe d’autosatisfacció individual, i pot reduir la part més prosaica i degradada de la prostitució com a tràfic de dones, i deixar que la demanda masculina s’ho faci sense presència física, però igualment ser masclista i patriarcal.

Josepa Camps Venut

Geògrafa UAB