No podem tindre por als virus moderns amb noms estrafolaris dels quals no se’n saben encara les causes, i com vence’l. No podem deixar d’eixir al carrer, caminar, saludar, abraçar-nos pensant que correm riscos. No podem resseguir el decurs de ramat i córrer cap a la primera farmàcia per trobar i esgotar les mascaretes que probablement no tindran més que l’efecte placebo de qui la du. No podem augmentar la por a la invisibilitat de l’aire que respirem i descarregar la sospita de la nostra veïna de seient del transport públic senzillament perquè té trets asiàtics. No podem castigar qui du una mascareta poruga per protegir-se pensant que és infectat o infectada.
I no podem, perquè si ens deixem arrossegar per la sobreinformació d’aquesta por, estic segura que ens durà cap a un cul de sac sense sortida. Al cap i a la fi més val seguir respirant i tirar cap endavant. Això sí procurant en la mesura que siga possible que l’aire siga net. Seran més acollidors i espaiosos els corredors de trens i metros a costa de desemporugar-nos si ens movem a la seua velocitat? Esdevindrem més sociables si compartim espais minúsculs i col·lectius? Recuperarem l’empatia perduda per l’excés d’individualitats extremes?
Això és una oda als camins de ferro que dirien en francès, una paraula que traduïda literalment guanya de manera poètica. I més enllà de les pors incrustades, augmentades, alimentades són temps urgents per fer ús dels autobusos i de la xarxa de trens, vinguen o no amb retard. I mentre esperem, carregades de paciència ens mirarem als ulls desemporugades com un acte de complicitat espontani, ja tornem a ser-hi, res de nou a l’estació del retard, l’espera, l’eterna espera a l’andana… temps interminable, buit, fer tard… ara que els temps urgents per fer-ne cura del planeta reclamen un ús col·lectiu i massiu dels transports públics, facin el favor de no enrarir més l’oxigen que compartim a les andanes amb crits de pànic col·lectiu i descontrolat a un virus modern i estrany.
Arriben a l’hora que no volem fer tard a la nostra llibertat conscientment triada de ser desplaçades d’un a un altre punt. Encara que s’entestin a fer-nos viure temps de ciència-ficció estem recuperant cigrons i llentilles a granel, reomplim envasos, duem bosses de roba per a la barra de pa o el pa de pagès. Ens hem adonat que els contenidors de dissenys moderns i llampants tapen l’horitzó… ens entestem a minimitzar residus, residus 0… mentre aprenem alhora a perdre totes les pors als virus de noms estranys. Ara que ens ocupem per recuperar hàbits nets i quasi oblidats…. No tenim por .
Júlia Planelles
Deixa un comentari