Aquests dies s’està projectant a Barcelona, la pel·lícula “A propòsit de Llewyn Davis” (Inside LLewyn Davis), dirigida i produïda pels germans Joel i Ethan Coen.
Abans de parlar i opinar sobre aquest film, vull aprofitar per denunciar i recordar, la manca de política cultural que existeix a la nostra ciutat en matèria d’exhibició i projecció cinematogràfica. Sorprèn aquesta situació en la mesura que a Terrassa les autoritats municipals se senten protagonistes d’haver promogut el “Parc Audiovisual de Catalunya”, el “Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia”, i “l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya” dintre del Campus Universitari de Terrassa.
Dic això, perquè crec que no hi ha prou en tenir en un parc comercial “Parc Vallès”, als afores de la ciutat, unes sales de cinema en mans d’una empresa privada, que generalment ofereix el cinema que més li interessa a aquesta empresa per raons òbvies de caràcter econòmic i segur que no tant per raons culturals.
Crec que és important i bo tenir un equipament municipal (Cinema Catalunya). No obstant caldria plantejar-se potser, quins criteris se segueixen i en quins objectius se seleccionen les pel·lícules que es projecten? Doncs trobo a faltar estrenes de realitzadors de cinema d’autor, que presenten propostes noves molt interessants i també d’altres autors clàssics que es podrien revisar, i que s’estan projectant a Barcelona.
Jo preguntaria als responsables polítics que porten els assumptes culturals de la nostra ciutat, si per a ells el cinema és un entreteniment o bé es un mitjà cultural, tan important per a la formació intel·lectual dels ciutadans, com pot ser la música, el teatre o qualsevol altre expressió artística i formativa, i per tant de quasi obligada difusió, no només per unes elits si no per a tothom.
A propòsit crec que fou Hegel qui va observa primer que la quantitat canvia la qualitat, una fórmula que després va recuperar Marx. En la crítica cinematogràfica, aquesta fórmula es converteix en un principi, sobre tot en tant que tots els crítics treballant acceptant que moltes estrenes de pel·lícules cal tractar-les com importants en algun aspecte.
Tot això ho dic, perquè molt bones pel·lícules no arriben a la nostra ciutat.
Crítica i comentari del film
Els germans Coen, d’origen nord-americà, són coneguts professionalment per haver guanyat els premis Oscar en quatre ocasions, tres per “No és país per a vells” i un per “Fargo”.
Els dos col·laboren en l’escriptura, producció i direcció de les seves pel·lícules. En la indústria del cinema, de fet se’ls coneix pel sobrenom de “el director bicèfal”. Usen el pseudònim “Roderick Jaynes” per alguns dels muntatges de les seves pel·lícules.
Els germans Coen, s’han convertit en els majors exponents del cinema independent nord-americà. Son capaços de fer films que entusiasmen als crítics, oferint també una gran atracció per al públic en general.
Sinopsi
El cel per on passeja el minúscul Llewyn Davis és grisenc, sembla gelat com si anunciés alguna cosa gèlida marcada per una estranya melangia que s’inscriu en un entorn presentat com un món en procés de construcció. Estem en el Greenwich Village de 1961. El paradís de la bohèmia artística neoyorquina viu uns curiosos moments de transició. Enrere queden les restes de la beat generation, aquella forma de vida desarrelada que cercava noves experiències vitals i que posà en crisi tot possible brot d’existencialisme. En l’horitzó del futur estan les protestes a favor dels drets civils i els combats en busca de la utopia de un món més lliure i més pacífic, que marcaran tota la dècada dels anys 60. La música també viu una estranya transició, en el que alguns cantants de folk intenten fer reviure l’herència de Woody Guthrie o de Pete Seeger. No obstant per aquests cantants de folk la guitarra ja no és una màquina de matar feixistes. En aquest context Llewyn Davis (inspirat en la figura real del músic folk Dave van Ronk) es un personatge desorientat. El vent de la història no bufa per a ell i es configura com un jove errant condemnat a vagar i pidolar sense tenir dret a esperar que el futur li depari cap fortuna.
Com tots els grans personatges que recreen les millors pel·lícules dels Coen (des de Barton Fink fins Un tipus seriós), Llewyn Davis es a la vegada un ser grandiós i minúscul. Es quelcom que creu en la integritat del seu art, que no persegueix la comercialitat a qualsevol preu i que tampoc es proposa renovar la música que està fent. La seva única obsessió és aconseguir que es reconegui la qualitat del seu treball. La integritat de Llewyn Davis fa que tingui la dimensió d’un heroi que es mou sempre entre les ombres, sense poder mai arribar a conèixer la llum, en definitiva un perdedor. Se’ns presenta com un nou Ulisses urbà.
El resultat final és admirable i, a pesar de les penalitats del protagonista, podem acabar estimant a LLewyn Davis.
Emili Díaz
Deixa un comentari