El problema no és ell. Són tots els que, pel fet d’ocupar el càrrec durant un temps, ja tenen el sou de per vida. I quin sou!
Realment pornogràfic. El sr. Ernest Benach que el seu únic mèrit acadèmic es haver fet de jardiner durant uns anys a la D. G. de Transports, va arribar increïblement al càrrec de President del Parlament de Catalunya. Un altre jardiner com ell, també de D. G. de Transports, desprès de treballar 50 anys, es jubilarà als 67 anys, amb una paga aproximada del 75% o sigui, uns 680 euros al mes.
L’expresident jardiner se’ns jubila als 51 anys (quin treballador normal pot fer-ho?) amb una pensió de 10.000 euros al mes, durant quatre anys i, després de 7.000 euros al mes fins que la palmi. Per a més detalls mireu els mitjans. Què ha fet? Ha estat President del Parlament (apali, per un individu sense estudis) per quota de partit i prou. Aquest “escalfa cadires” del Parlament és tot el càrrec que té en el seu perfil polític. També va escalfar un altre cadira, la del palco del Camp Nou, on la directiva del Barça ja no sabia què fer per treure-se’l de sobre i desenganxar-lo de la zona d’honor reservada a personalitats públiques rellevants. També fa d’opinador a diversos mitjans. L’estripada de la pasta que va gastar-se en el seu Audi 8 me l’estalvio, a l’igual que aquella d’anar amunt i avall cada dia de cada dia amb el cotxe de marres des de Tarragona fins a Barcelona. El famós cotxe, suposo que sabeu que li van haver de fer expressament per poder combinar els colors interior i exterior, ja que de sèrie el model no existia, vàrem estar de sort que no demanés que fes joc també amb el color dels seus ulls. Un altre detall entendridor del personatge és la pàgina web que té en la qual no tan sols es ven de forma corporativa, sinó que a més ven una imatge del molt políticament correcte que ha de ser tot i sobretot, ell. Una “jubilació” d’escàndol per set anys de treballs a Catalunya, com ell ja ha dit, a més del gran servei que ha fet a Catalunya, de la responsabilitat que ha tingut, bla, bla, bla. Les xarxes socials en van plenes últimament d’aquests individus que, emparant-se en la ignorància i la incultura de molts mortals, fan el que els dóna la gana amb els impostos dels treballadors. Mentre uns sí que aixequen Catalunya (mestres, metges, bombers, infermeres, treballadors en general), els altres fan veure que l’estimen; mentre uns intentem estirar la merda de nòmina, els altres juguen amb els sentiments dels catalans fent-los veure que ells sí que tenen drets que la majoria no en tindran mai. Estic pel dret a decidir; però pel dret a decidir el sou de diputats i diputades, de regidors i regidores i de càrrecs que només mereixen la confiança d’uns quants. Vull decidir la nòmina de qui en teoria em vol representar i que es jubili quan toca i no quan ell mateix ho decideixi. Vull que aquests mamons segueixin les normes de tots i no que es beneficiïn del meu vot i del seu càrrec per a fer-se les lleis al seu gust. Vull decidir amb el meu vot que els drets i deures siguin per a tots iguals; i que em preguntin sobre qualsevol canvi que suposi un privilegi per a un sector que està sota mínims.
El meu dret a decidir vull aprofitar-lo per criticar aquells que, podent canviar les lleis i les normatives, callen i atorguen, miren cap a una altra banda i despisten el personal amb temes que ens importen un carall. Vull decidir molt més que triar una papereta cada quatre anys; vull tenir el dret a decidir la democràcia real, que no és aquesta amb la qual el senyor Benach està tan content. El meu dret a decidir no té res a veure amb el seu, senyor Benach i amics de la menjadora pública; vostè, els seus i gairebé tots els que s’asseuen a l’escó del Parlament de Catalunya tenen clar que poden decidir el que vulguin però que poc té a veure amb el que vol la majoria. Ja els va bé que votem cada quatre anys. Ja els va bé que no puguem protestar i que només ens quedi el poder de les urnes. Anem ajornant les dificultats diàries, sense pensar en les conseqüències que ens afectaran més endavant. Em quedo perplex davant pràctiques com les seves, completament abusives d’allò que s’anomena la “res pública”.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari