PETITES DIFERÈNCIES
Naixement del PP:
Partit creat per un franquista com Manuel Fraga Iribarne quan encara el dictador era viu, Alianza Popular primer, després Partit Popular. Tutelat sempre pels vencedors, per la Guerra Civil, l’Exèrcit, el Movimiento Nacional, l’Església Catòlica i les oligarquies. Succedani de succedani de qualsevol cosa similar a un partit polític o a un partit democràtic a l’ús.
Naixement del PSOE:
Fundat per Pablo Iglesias (no el de Podemos, un altre), a la taverna Casa Labra a Madrid, l’any 1879. Partit que en el seu origen era obrer, socialista i marxista. Per ell han passat polítics de la talla de Julián Besteiro, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Fernando de los Rios, Rodolfo Llopis, Andrés Saborit, … Col·labora amb la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1929). Va formar part del Front Popular l’any 1936. Passa a la clandestinitat -pràcticament a la seva desaparició- durant el franquisme (1939-1977). L’any 1979 apareix l’au Fènix Felipe González, agafa el partit i, amb els anys, amb una tenacitat envejable el posa a la tartera. L’any 1982 obté la majoria absoluta, es decanta pel pragmatisme liberal i inicia la desoladora reconversió industrial. No van fer cap mesura reformadora sense el consentiment de: la banca, l’Exèrcit i l’Església. El “cas Filesa” va destapar la caixa de les essències del partit, de la mateixa manera que els GAL. Van posar el país a l’OTAN. Privatitzen moltes empreses públiques com: Telefónica, Endesa, Repsol, Argentaria o Tabacalera. L’any 1997 Felipe González deixa el lideratge i dóna pas a gran espases com: Almúnia, Borrell, Zapatero, Rubalcaba, i… fins ara amb l’actual Sánchez. El temps ha posat al PSOE en el lloc que li pertoca. A Catalunya, la seva sucursal es coneix amb el nom de PSC, amb els anys ha passat per tots els papers de l’auca fins assemblar-se a l’ombra de Rebeca, amb l’Iceta com a líder i la Chacón sortint de la claveguera.
Naixement de Ciudadanos – C’s:
L’any 2006, arrel d’un cartell electoral on un senyor apareix en pilota picada tapant-se amb les mans la campana, neix un partit polític que és com una mena de metàfora dirigida al sentit de la vista. Despullar-se amb intencions polítiques en una foto no és el mateix que despullar-se de veritat davant el que realment importa en política. Les idees, les propostes, els plans d’acció, els compromisos que proposa i on pensen arribar, continua sent el gran secret, el gran misteri. Quines idees tenen? Parlar molt a les tertúlies. Els atrau fatalment la llum dels focus i detesten la foscor. El seu pal de paller és la crítica ferotge al “nacionalisme troglodita català”. La vacuïtat, l’escarni i l’obvietat són tres condicions fidels molt seves. Recordem -sempre va bé- que en els seus inicis van voler pactar amb CiU a canvi de dues conselleries: Educació i Interior, per acabar -paraules textuals- amb: “la inseguretat, que és el principal problema que assota a la nostra societat”. El seu objectiu és “participar del repartiment del pastís”. No parlen de reforma política, ni autonòmica, ni per descomptat nacional, tot està bé com està: la llei electoral, la Constitució, l’Estat de les Autonomies, l’Estatut… L’important és que ho podem gestionar C’s, o sigui el mateix que vol el PP. No són ni de dretes ni d’esquerres, o sigui, són de dretes. De cop s’han trobat que els voten i s’han multiplicat com les rates. Han estat quasi bé deu anys al Parlament Català votant el mateix que el PP en tot i, la gent els pren com una opció de canvi. Comparteixen bastants hàbits amb les arnes.
Naixement de PODEMOS – 2011:
Els moviments socials. El 15-M. La societat civil. Els indignats. Les marees blanques, grogues i verdes. La corrupció del sistema polític de la Transició i el bipartidisme. Una nova manera d’entendre la política sense corbata. Cauen en gràcia més que ser graciosos. Grinyola bastant en segons quins temes. El problema són ells mateixos, el seu repte és fer entendre al personal que uns piercings, uns tattoos o un cabell recollit en forma de cua no han de fer por, o si més no, no ha de fer més por que una sotana, un uniforme militar o un vestit d’Armani.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari