El personatge és com aquells futbolistes a qui se’ls ha passat l’arròs i se’n van a jugar a un altre país en lligues inferiors per només fer calaix. Doncs això. Fa molts i molts anys, una família que també va venir de França, ens van portar la idea unitària i centralitzadora pròpia d’ells, inèdita fins llavors a Espanya, molts creuen que es remunta (equivocadament) a uns 500 anys d’història, d’altres, com Esperanza Aguirre, inclús a 2.000 anys. Aquest nou Raymond Poincaré de la política, se’l podria definir com a europeista, racista, oportunista, supremacista, trepadista, arribista, aprofitat, autoritari i amb una certa adoració per la “grandeur”. Amic del Círculo Ecuestre de Barcelona, ja sabeu, el club ultra exclusiu per a la burgesia mercenària més rància i sense bandera, on el tracten de “monsieur”.
Anem a pams. Humiliat a França, apareix per Barcelona per inaugurar una segona vida (política també) a Espanya. De sempre ha enarborat un discurs intransigent amb els immigrants i els independentistes. Ionqui del poder amb uns ideals mal·leables segons l’opinió pública de cada moment, a qui se li va acabar el seu periple polític al país del costat i s’inventa una manera de prolongar-lo a Barcelona com a aposta amb “glamour” de Cs. És la versió francesa de “Bienvenido Mr. Marshall”, amb la diferència que aquest “Marshall” no porta res, sinó que arriba per buscar-se la manera més còmoda de viure. Un baranda que no sap res de Barcelona ni de Catalunya, és ungit per Albert Rivera com el seu candidat per intentar superar el seu resultat en les anteriors municipals substituint a una candidata vulgar (com tots els seus), per un paracaigudista. Aquest senyor és ciutadà francès, és diputat de l’Assemblea Nacional del seu país, França, i el seu patriotisme espanyol és de fa uns dies. Queda clar?
Així, entre nosaltres, l’equip de màrqueting de Ciudadanos no dóna per més? La “falange” només sap recórrer a la guia turística? El personatge ja ha deixat de caure en gràcia per passar a ser graciós. Vull dir, una figura que va deixar en el desguàs al PSF junt amb els seus col·legues Hollande i Macron, un cop va dipositar a l’UCI al PSF es presenta a Macron per ser el primer de la llista i aquest li contesta: “Au revoir, Manolo”. Emprenyat i amb “mono de poder”, es presenta davant Cs com a alcaldable de Barcelona, i “voilà”. Per no vendre, ja no ven ni fum, si es presentés davant la comunitat veïnal, ho tindria millor. Si tots els poders fàctics de la ciutat comtal per prendre-li l’alcaldia a l’Ada Colau es redueixen a aquesta “cocotte”, a Josep Bou, el sac d’ordi del PP i al nazi Jacobí, no cal amoïnar-se massa.
Pretendre que algú que va estar a punt d’acaronar la possibilitat d’arribar a la presidència de França, tot un exprimer ministre, viatgi en metro, sàpiga el preu del bitllet, distingeixi el que és una zona de tres, o els problemes del Raval, a qui se li ha acudit? Qui ho paga tot això? Aquest pollastre el que no vol és baixar mai del cotxe oficial. Porta la derrota marcada en el seu ADN. L’hem vist fent una xocolata amb xurros a Petritxol, al Nou Camp, a la Boqueria, llegint a escriptors catalans per les platges de Menorca, al mercat de Nou Barris, un passeig per les Rambles…, li ha faltat fer el vermut a Els Quatre Cantons davant de Sant Antoni i agafar la “monyos” fins a Sants…, ell mateix es defineix com Ulisses retornant a Ítaca. Les seves habilitats camaleòniques són molt limitades, inclús pel papanatisme espanyol més tronat, tan predisposat a admirar als gavatxos. Diuen que la manca d’imaginació és una desgràcia, com també l’excés d’ella. La gent de Cs quan s’hi posa, s’hi posa. Reconec que són els millors, tenen una gràcia innata, ningú els supera.
Tota aquesta gent de la llei i l’ordre, quan ho volen brodar, la claven, com per exemple qüestionant l’escola catalana. Se’m salten les llàgrimes (del riure). Vaig a buscar una bandera d’Espanya, que m’he quedat sense mocadors i paper de vàter. Només desitjo que la gent de Barcelona li donin el mateix tracte i exquisidesa que ell va saber donar als immigrants a França. Albert Rivera, el que només veu espanyols per tot arreu, el que vol espanyolitzar els catalans, el que té les idees tan clares com una ampolla de Tio Pepe i que mai pactaria amb la ultradreta, obligarà a Valls a portar la polsera de la gallina? El coneixement que té i tenen de Barcelona l’han tret del Timeout. Si Pablo Casado ha posat de moda ser imbècil, i ara es troba que no sap què fer amb la fama. Manuel Valls és el no-res que esclata en si mateix. Tot plegat és com un guió barat de Hollywood, o millor, de Cuéntame.
miquel mallafré, 16 de gener de 2019
Deixa un comentari