La gran banca acaba de batre rècords i ha guanyat 20.850 milions durant 2022, un 28% més. Santander, BBVA, CaixaBank, Sabadell, Bankinter i Unicaja s’han beneficiat de la pujada de tipus d’interès. El Santander guanya 9.605 milions d’euros, seguit del BBVA amb 6.420 milions.
Aquests dies es compleix el desè aniversari de la formalització del rescat bancari. Una operació que no havia de tenir cap mena de cost al contribuent, segons el govern del PP. Aquesta gran mentida del “no ens costaria res” tal com va anunciar en el seu dia M. Rajoy i Luis de Guindos. El problema no és el rescat, el problema és que aquests miserables no l’han tornat. A Holanda, ING sí que va tornar el seu rescat. Aquí, res de res. Aquesta és l’estafa espanyola i… no passa res.
Com a ciutadà sempre m’ha sorprès que uns mitjans venuts al poder de la banca intentin assetjar tots els que es declaren hostils als seus interessos. Quantitat de persones que estan ubicades als antípodes d’una situació solvent consideren populista la devolució d’un rescat bancari. Una mesura que seria establir la natural relació de confiança i equanimitat entre dues parts que es van comprometre a complir un contracte establert. És la devolució d’un préstec, és el que sustenta el nostre sistema capitalista. Però és evident que aquest pacte no és entre iguals quan es tracta de la Banca i el mateix Estat, ja que una de les parts està incomplint el seu pacte de manera flagrant a l’hora de retornar els deutes que té amb l’Estat.
Ara que ja estem en precampanya, amb un peu en la campanya oficial, sembla que Podemos (únic partit polític) farà del rescat bancari una de les consignes electorals de cara a les línies estratègiques dels propers comicis.
Els mitjans de caràcter liberal, per tradició molt crítics i sagnants amb la formació morada, argumenten que la mesura no deixa de ser una proposta populista i electoralista, però convé recordar que l’articulació de mesures per recuperar el diner gastat en el rescat bancari és una reivindicació que porta impresa en els punts essencials del programa electoral d’aquesta formació política durant anys.
Fem memòria per un moment. Recordem que la banca, en connivència amb un dels partits polítics amb més casos de corrupció (no cal dir quin) entre les seves files de tota Europa, ha sabut jugar les seves cartes de manera magistral dilatant el temps de l’oblit. Malgrat que començo a patinar de memòria hi ha coses que no se m’obliden, i una d’elles és el deute de tot el que ens deuen els bancs.
Sembla que és necessari aclarir, encara que sigui d’una claredat meridiana, que el PP podria haver arribat a un acord per oblidar el deute, però el deute existeix, i existeix no amb un govern, sinó amb l’Estat espanyol, és a dir, un deute amb nosaltres. Un cop aclarit aquest assumpte ara ve la pregunta clau: Realment es pot tornar tot el diner que l’Estat li va deixar a la Banca? I, com sempre, la resposta és: depèn. Depèn de les prioritats que demandi la societat i depèn de si aquesta prioritat és adequada, canalitzada per determinades opcions polítiques.
Per què la nostra societat no és tan exigent com la islandesa, la noruega, la sueca o la francesa a l’hora d’exigir als bancs rescatats la pasta que en el seu dia se’ls va donar? Aquesta és per a mi la gran pregunta. Perquè jo no m’imagino que algun dia contragués un deute amb el banc i aquest, en un atac d’altruisme desconegut, després d’una demora temporal important i haver demostrat la meva absoluta impossibilitat i insolvència per pagar-li, acabés perdonant-me. Aquest escenari és tan improbable (per no dir impossible) com que et toqui l’EuroMilió.
Qualsevol que tingui contret un deute bancari i no el pugui pagar sap que adquireix l’estatus de marginal i haurà de sobreviure, si els seus ingressos són reduïts o nuls, al marge del sistema. No exagero gens. Conec diversos casos de petits empresaris que van contraure un deute impagable després de l’esclat de la bombolla immobiliària i ara són marginals econòmics. Un exemple, en aquests casos tenir una targeta de dèbit o crèdit és gairebé impossible.
Quan una immensa proporció de ciutadania, que no tenen ni per arribar a un sou mitjà, és tan conformista amb la devolució de tota aquesta morterada, no és la banca ni el govern el que té un problema. És la societat de merda que ho permet la que té aquest immens problema.
El que de debò sorprèn és que, a qualsevol que exigeixi alguna cosa que li exigiria a la seva pròpia mare, com és el diner prestat, en aquest país la qualifiquen de perroflauta populista, si pretén aplicar el mateix criteri a una banca que, quina casualitat, té comprats els mitjans de comunicació perquè repeteixin el mantra constant que aquest fet no és possible.
El que més sorprèn és el nombre de ciutadania justeta que repeteixen aquestes mateixes mentides, opinions condicionades, després d’una persistent estratègia de propaganda obstinada, que arriben a interioritzar-les fins a tal punt que se les creuen sense massa filtres, els han incrustat una opinió a la mollera que acaba sent la seva pròpia opinió i la seva realitat.
Dec ser un incòmode gra al cul del sistema. Sí, dec ser un antisistema, perquè per la meva banda, em nego a abandonar la idea que algun dia aquest diner utilitzat pels rescats, sigui retornat. Aquest diner l’han de retornar com a tasses, ha de ser retornat a manera d’impostos sobre transaccions, retornat en còmodes terminis, retornat quedant-nos amb la banca insolvent i patejar el cul a tots aquells que encara que estiguin integrats en els organigrames d’aquestes entitats rescatades i van ser responsables del deute, que ho retornin en forma d’actius, en forma del que sigui, però retornat.
Com que no soc economista, el seu seria crear un comitè d’experts perquè els morosos recalcitrants, és a dir, els bancs que he esmentat al principi de l’escrit, perquè és això el que són, uns immensos morosos, deixessin de ser-ho, de tal manera que s’alterés el mínim possible la macroeconomia, la microeconomia o la competitivitat dels nostres comptes perquè no sigui pitjor el remei que la malaltia. Ara bé, perdonar-los el deute? Mai. Estaríem soscavant el sacrosant paradigma del capitalisme, i el capitalisme, segons em diuen els mateixos mitjans liberals que defensen amb tanta habilitat la seva estimada banca, som tots.
miquel mallafré, 20 de febrer de 2023
Deixa un comentari