Fa temps que penso que la religió catòlica hauria de ser tractada adequadament en psiquiatria com a qualsevol altra disfunció mental. Un exemple extrem és Jorge Fernández Díaz, exministre de l’Interior. Les seves creences religioses fan que no accepti que en el seu país hi hagi una llei de matrimoni igualitari, negant tota argumentació emparant-se en la seva masturbació integrista religiosa, llavors actua com un nen que es cabreja al passadís del Carrefour perquè la seva mare no li vol comprar una “chuche”.
El fet de ser un homòfob no l’ha limitat a l’hora d’exercir tot tipus d’activitats públiques en la seva vida quotidiana. Es tracta d’un repulsiu que, en el seu ús lliure de l’estupidesa, li és del tot igual donar-se cops de cap contra una paret, menjar-se els mocs o creure que la Terra és plana. La seva homofòbia és una tara amb la qual se sent important.
A ningú li agrada ser el tonto del cul de la colla, però l’ambient cultural on es manifestin és bàsic per entendre el procés posterior. Si a un idiota li dóna per passar-se hores i hores mirant una mosca atrapada en un vidre, la família acostuma a prendre cartes a l’assumpte. En canvi, si a l’idiota li dóna per dir que l’homosexualitat és contagiosa, que l’eutanàsia és un crim o que parla amb àngels celestials, per norma, aquest tipus de deficiències mentals es detecten molt d’hora i se li posa remei, amb ell no ho van veure i va arribar a ministre de l’Interior.
Els camins de l’estupidesa humana són insondables. És bastant habitual que després d’escoltar a algú com ell dir que l’homosexualitat es cura, automàticament ens digui que no és homòfob. Ho ha negat sempre, per activa i per passiva, en canvi no ha negat mai ser idiota. Amb ell la paraula grega “idiotés” ha quedat desvirtuada. Els grecs la utilitzaven per referir-se a qui no és posava en política, a més eren incapaços d’oferir res de res als demés, ja que només miraven per a ells. A l’antic codi romà una de les causes per inhabilitar a algú, era ser idiota, és una llàstima que s’hagi perdut aquesta tradició tan necessària. I l’eterna pregunta: com és que hi ha tants imbècils al món com l’exministre? A què és degut que el primer a ascendir en qualsevol feina sigui de manera inevitable el més imbècil?
Aquest esgarrapacristos, és això, un afectat per fora com les verges, els querubins i els sants de Murillo, en canvi, per dins és una resta humana, un monstre dels somnis de Quevedo, dels Capricis de Goya o de l’Espanya negra de Machado, Solana i Buñuel. Només sap eructar des de la nit dels temps. És la imatge reencarnada de la TV en blanc i negre dels anys 60, com un esvoranc entre l’espai i el temps i, de cop, en ple segle XXI apareix una figura arnada del passat en tota la seva esplendor.
Que un individu com aquest fos Ministre de l’Interior és la prova de la ronya feixista que encara arrosseguem. La prova fefaent o inequívoca de la inexistència de democràcia, justícia, dignitat i decència en aquest país. Que un retorçat com aquest segueixi davant els nostres morros, fins i tot presentant un llibre seu de memòries, quan en realitat el que hauria d’estar és davant un tribunal de justícia per tota la col·lecció de delictes que ha comès, que aquest facinerós sense complexos estigui encara “remenant”, només ho entén la “providència divina”. Ara la seva obsessió és blanquejar el seu llegat polític feixista.
Un pot arribar a pensar que aquest il·luminat necessita l’assistència del seu àngel de la guarda per sortir ben parat de tanta acusació en què està emmerdat, però res més lluny de la realitat, només li cal que uns jutges escollits, els que dominen i saben manejar les clavegueres de l’Estat, li afinin la cosa i ja està. Ho té tot, feixista, de l’Opus Dei, devot del Valle de los Caídos i de les advocacions marianes, profundes conviccions místiques amb Nuestra Señora María Santísima del Amor Hermoso, la Santísima Virgen de los Dolores de Archidona, Sagrada Orden Militar Constantiniana de San Jorge, Gran Cruz de la Orden de Isabel la Católica…, no dóna abast.
Però si per alguna cosa a destacat aquest superdotat és per la creació i participació en la “Operación Cataluña” i el seu protagonisme en la putrefacta claveguera de l’Estat, amb la connivència entusiasta de la seva germana siamesa, la “claveguera mediàtica”. Tant l’una com l’altre han quedat en aquesta mena d’oblit que tant agrada a aquest país, un oblit pactat amb els delinqüents dels diferents tribunals de justícia.
Era necessària una pandèmia d’aquestes dimensions per veure la utilitat de l’Opus Dei, dels 11.000 milions d’euros que donem a l’Església Catòlica i de passada la Monarquia. Aquest superdotat quan es reunia amb d’altres superdotats i es posaven a les ordres inqüestionables del superdotat superior, van contribuir a carregar-se tot un país. La pandèmia se n’anirà, però els idiotes quedaran, aquesta mena de fauna en aquest país la tenim a perpetuïtat. Això sí, el dia que el perdem de vista (espero que aviat), recuperarem la salut. Com sempre passa, el meu únic impediment per ser sociable és gent com el personatge.
miquel mallafré, 11 de juny de 2020
Deixa un comentari