Sabíeu que durant la Guerra Civil els avions franquistes van arrasar una bona part dels districtes de Madrid, però van rebre ordres puntuals de no bombardejar el barri de Salamanca? Curiós, no? D’aquesta manera, tota la crosta feixista adinerada que van donar suport i finançar el cop d’Estat militar van poder tornar als seus domicilis intactes, mentre la resta de la ciutat va haver d’afrontar una duríssima reconstrucció.
Sembla més que evident que quan aquest Govern ha fet referència a voler implantar algun impost a les classes adinerades, aquestes s’han revoltat i han sortit al carrer. Si li afegim una fiscalia i uns jutges que són de la mateixa corda i uns polítics que els representen, que els animen, junt amb una policia que els fa de guardaespatlles, la cosa promet.
L’opinió bastant estesa entre les esquerres de què la dreta es despenya, no la comparteixo. La dreta d’aquest país (sense massa excepcions) sempre ha estat així. És ultra, prepotent, intolerant, antidemocràtica, falsa, poc culta, colpista, rància i militant. Lluny d’anar millorant cada vegada van a pitjor, si poguessin sortir al carrer amb pistoles en lloc de la vaixella, el cullerot i el drap, ho farien sense dubtar-ho, tal com els va ensenyar en el seu dia José Antonio i Franco.
La dreta no troba com tornar a fer-se amb el poder. L’ètica els importa poc, la desconeixen, faran mans i mànigues perquè qualsevol mentida explicada mil vegades es transformi en veritat. No us sona?
Espero que la justícia social arribi en algun moment. De ben segur que l’esquerra no és cap solució, però això no treu que la dreta segueixi sent el gran problema i la migranya permanent. Això sí, aquesta dreta ha sabut adaptar-se a la frivolitat, a l’esperit buit dels temps que corren, ha estat capaç d’humanitzar i de fer acceptable la ignorància, han girat la dita de què ningú no és perfecte, i han fet que la imbecil·litat sigui una cosa entranyable.
Mai com fins ara la dreta havia estat tan perillosa. Amb l’ajut dels mitjans d’intoxicació la cosa és sagnant, contra més barbaritats cometen, contra més acarnissament, més irresponsables són, més ofensa provoquen i més els enalteixen. El circ funciona per aquesta complicitat vomitiva de la premsa. No crec que cap responsable de cap diari es deixi entabanar, si volguessin seria ben fàcil fer la seva feina i mantenir el focus en la denúncia fent-se ressò de l’esperpent.
Amb tot el que està passant hi ha un significat bastant profund. Són actituds provocatives que busquen una reacció violenta dels grups d’esquerra per justificar-ho. Sempre pot haver-hi un detonant. Hi ha massa similituds històriques, reprodueixen situacions que evoquen d’altres semblants a les del període 1931-1936, com les celebracions de Falange al Teatre de la Comèdia (on feia els seus la CNT) amb les de Vox a Vistalegre (on feien les assemblees UP).
Els discursos despectius de llavors amb els d’ara, així poden connectar la maldat atribuïda a les esquerres de llavors amb la maldat de les d’ara, presentades com les hereves directes d’aquelles.
Fem història? Tot ha canviat i molt, menys la dreta espanyola que segueix aferrada al guerracivilisme. Qui va anar a combatre a Cuba o Filipines l’any 1931, tenia uns 60 anys. Els de la Guerra del Rif (1920-1926), entre 35-45 anys, segons la quinta. Tothom sabia que a aquestes guerres només hi anaven els que no podien pagar per evadir-se. Un cop acabades, tothom va tornar a la mateixa misèria que van deixar quan van marxar. El nivell cultural era nul, gràcies a les pobres polítiques d’instrucció pública. A pocs se’ns escapa l’estratègia concertada amb la qual actua aquesta dreta nostàlgica actual. En veurem de més grosses, segur, però sabrem el perquè.
La veritat és que aquests desordres de la dreta benestant són ridículs, una extravagància, un disbarat més, una nova barbaritat, però no és el moll de l’os o el més important. Darrere hi ha quelcom més preocupant, la dreta s’ha transvestit de manera definitiva en neofeixista i aquí tenen el caldo fet perquè està llastada amb un mal que ve d’origen, es va fer molt gran amb el franquisme i ha aconseguit matar al pare.
Ara, més que mai és el moment de la unitat de l’esquerra i de fer front, malgrat les debilitats, se l’ha de defensar per poder millorar-la. Res d’uns nous “Pactos de la Moncloa”, més aviat un nou “Pacte per la Llibertat” (en aquest cas per la defensa de la llibertat). La situació actual, em temo, és molt més greu del que intuíem o imaginàvem. Perquè el mal triomfi, tan sols és necessari que la gent bona no faci res (E. Burke).
Entenc la reacció dels rics bramant pels seus privilegis. No ho comparteixo, però ho entenc. El que no m’entra al cap és que treballadors més rasos que una nit d’agost, no sempre amb contractes indefinits, defensin els mateixos objectius que aquesta tribu amb prebendes inimaginables per a la resta.
Que votin a aquesta dreta antidemocràtica tants treballadors per molt funcionaris que siguin, em sembla injustificable o en el seu defecte és un obscè i immund desig de formar part d’una elit a la qual envegen i li llepen el cul. Aquests ni els respecto ni els perdono. Segueixen sent els del cop d’Estat del 36. Són els mateixos actors i els mateixos interessos, estan acostumats a les astracanades dels seus dirigents, a més compten amb tot l’aparell de propaganda que arriba a adulterar la democràcia, ja que sufoca tota la informació objectiva. D’aquí que hi hagi tantes democràcies o suposades democràcies que naufraguin. Potser sigui el mateix concepte de democràcia occidental el que està en tela de judici?
miquel mallafré, 18 de maig de 2020
Deixa un comentari