Avui, 14 d’abril, s’han complert 90 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola. Una d’aquelles rares ocasions en les que un poble va dur la democràcia pacífica als carrers. Al cap de res, la van fer desaparèixer, destruint la cultura i ens van encolomar un retard de 70 anys. Científics, investigadors, escriptors, pensadors, poetes, gent cèlebre, van haver de fugir a d’altres països (o els van fer desaparèixer), molestava molt la saviesa que emanava de les casernes militars. El que van fer amb Espanya va ser terrible, però en certa manera ho van aconseguir, ja que a hores d’ara encara hi ha gent que els reconeix els seus mèrits.
Aquest país fa recordar a aquells dos personatges famèlics asseguts en una taula, l’un enfront de l’altre i davant d’un plat fastigós, un d’ells diu: “Aquest menjar és abominable, una porqueria”, i l’altre li contesta: “Sí, però és que en posen tan poc”. Doncs això és aquest país. Vaig nàixer durant la dictadura franquista, vaig créixer en aquella dictadura. Van educar-me (és un dir) en aquell el nacionalcatolicisme ranci i arnat per acabar en una democràcia defectuosa i confosa, una democràcia que ara és un vesper.
La II República continua en les ments de molta gent com un projecte del que podia haver estat un model d’Estat. La seva llavor inspiradora ha arribat als nostres dies com un motor de la història, del canvi, del progrés social i cultural davant el revisionisme immobilista que a qualsevol preu pretén frenar-la. És aquell somni de deixar de ser súbdits per passar a ser ciutadans. Recordar les veritats del que va passar amb la II República hauria de ser assignatura obligada en la formació de tothom. Voler esborrar uns fets tan importants com aquests és passar de puntetes per que la ciutadania (sobretot la joventut) no sàpiga res de res. Una vegada i un altra s’ha de dir el que va passar sense descans. Encara tenim a milers de víctimes a les voreres que demanen i reclamen justícia i reparació. Per això.
Els colpistes de llavors, van posar fi al més gran projecte de modernització i emancipació escomès en aquest país en segles. El pitjor? Doncs que aquí estem. L’any 1978 van tornar a perpetrar un nou cop d’Estat (hi ha moltes maneres de fer-los) imposant una Constitució continuista del que havia sigut el “Movimiento franquista-falangista”. Allà van garantir el retorn a la corrupta monarquia, es garantien els privilegis de les grans fortunes, que el poder econòmic continués en mans dels mateixos franquistes, que l’etern govern de la dreta feixista seguís en cada circumscripció electoral provincial i el bloqueig de la modernització de les institucions bàsiques en una democràcia. A la festa es va afegir l’Església Catòlica (no podia faltar), aquesta va sortir en tromba contra qualsevol cosa que fes referència a un possible canvi (no cal dir-los) des del minut zero, tal com ho van fer contra la República. La Guerra Civil tothom sap qui la va guanyar, però la postguerra la va guanyar el Vaticà. Sense el seu consens i protecció, el dictador no hagués aguantat quaranta anys.
La II República va donar més importància a l’educació, a la formació, a la cultura que no pas als militars, va donar més vida als escriptors i intel·lectuals que als capellans, va creure més en les classes treballadores i menys afavorides que no pas en les classes privilegiades. Enteneu el per què se la van carregar? Enteneu el per què es carreguen la seva memòria? Generacions que han estat educades en democràcia, no saben res de res del que en realitat va ser el franquisme, moltes d’aquestes generacions s’han hagut d’informar o aprendre’l per històries familiars, pel·lícules, sèries, llibres o a través del boca a boca d’altres persones. Sobre la immensa majoria pesa la ignorància, que és el millor camí per tornar a repetir els errors del passat quan faci falta.
Desconèixer la nostra història fa que una gran majoria parli de llibertat sense saber massa bé de què va la cosa. Si ho sabessin, no estarien d’acord amb el nomenclàtor dels carrers, ni votarien a tots els hereus d’aquell horror franquista que va assassinar la República amb un cop d’Estat o no menystindrien el treball de la Memòria Històrica. Sempre produeix una certa melancolia pensar en allò que podíem haver estat i que no van permetre que fos. El meu desànim és gran quan veig a tota la dreta i la ultradreta (sense matisos) dient les més grans barbaritats sobre l’esperit republicà que perseguia la igualtat, la justícia, la cultura… Van saber del cert els colpistes que d’haver-la deixat una mica més, no haurien pogut recuperar els seus privilegis, i una cosa com aquesta no la podien acceptar. Un poble instruït, culte i pensant per ell mateix, això mai. El feixisme, en aquells anys va arribar amb un cop d’Estat, ara si ho fa serà gràcies a les urnes. La República? Sempre en la memòria.
miquel mallafré, 14 d’abril de 2021
Deixa un comentari