Vivim en un món audiovisual on res no acaba de passar si no surt a la TV o a les xarxes. Mai hi havia hagut tants dissenyadors gràfics per metre quadrat com ara, bo o dolent, la qüestió és que és així. Un dels problemes que això comporta és que la televisió, per exemple, no facilita la reflexió, entre d’altres coses perquè a l’escola ensenyen a llegir textos escrits, però no ensenyen a llegir imatges o textos audiovisuals.
Fins i tot en els mitjans públics mana l’audiència i cada programa ha de lluitar contra desenes d’altres i contra el dit compulsiu al comandament a distància, això fa que cada cop els programes de televisió siguin més ràpids, més simples, més vulgars, més cridaners, més tronats, tenen dos o tres segons per aconseguir enganxar-te perquè no canviem de canal, el que sigui per no modificar de canal.
Si tens dos segons t’has de centrar en l’anècdota, el morbo, la xorrada o l’escatologia, no tens temps de grans reflexions. Només cal pensar en el ritme i contingut dels programes de 10 anys enrere i, els d’avui. Pel que fa a la xarxa, depèn on et fiquis, com bé diuen és com un bar ple de borratxos a altes hores.
El que sí que tenen aquests mitjans és una cosa comuna, amb frases simples expressen pensaments simples. Les idees complexes requereixen raonaments i exposicions complexes, que sovint no són “divertides” o “lleugeres”. És un inconvenient, però és així, vull dir, per entendre el Primavera Sound no costa massa esforç, en canvi, entendre la poesia de Fernando Pessoa, sí. Pensar preguntes com: “I tu, en la teva vida privada has sigut infidel?”, no costa esforç; en canvi, documentar-se i donar-hi voltes per trobar les preguntes que posin contra les cordes un convidat, sí. A part de l’esforç que ens costa cada cosa, què ens aporta com a individus? No sé, encara hi penso.
No siguem ingenus, a qualsevol estructura de poder li interessa molt més una ciutadania que no es plantegi o qüestioni gaires coses, que no pas una ciutadania on hi hagi gent que els posi en qüestió, mentalitats que proposin una actitud crítica. Els professionals que surten als mitjans tenen una gran preparació, no tinc cap dubte, i no ho expresso amb ironia, però en aquesta vida cadascú és responsable de la seva trajectòria, i aquest sobtat desembarcament de personatges “famosos o mediàtics” propensos al gag i al ja, ja, ji, ji i ju, ju, no és fruit de l’atzar.
El govern del país no volia (ni vol) ni pensadors ni escriptors ni cineastes, ni professors brillants. Dins del periodisme hi ha altres opcions que treballen des de fa molts anys amb rigor, amb seriositat, desplegant una raó crítica d’índole intel·lectual, però aquests, tampoc hi compten gaire.
La cultura institucional, la que ens proporciona la Generalitat, ha optat per oferir la gestió i l’acció cultural a un periodisme en el qual l’esperit crític queda diluït entre les gràcies, la frivolitat i la catalanor. Que hi hagi més o menys bufons per a mi no té gaire importància. La greu responsabilitat és política i editorial. Però a la família política ja els va bé: redueixen la crítica al poder, a la simple caricatura d’un “Polònia” o similars.
Discrepar o criticar la línia oficial vol dir apartar-te, vol dir que ets molest, per tant t’ignoren. La discrepància cultural és imposar-nos la més alta exigència per oferir productes complexos difícils de pair. El problema és que la cultura “yatekomo” acaba sent l’única proposta.
miquel mallafré, 16 de novembre, de 2020
Deixa un comentari