Un ramat de bèsties (la manada) en una portalada tenint sexe amb una noia de divuit anys. Van i la graven amb els seus mòbils mentre la vexen i violen, després es desentenen d’ella deixant-la tirada semi despullada, li roben el seu telèfon mòbil i la documentació. Segons la defensa, això és una orgia consentida. Una orgia consentida només per uns agressors.
Així estem, amb uns jutges que obliguen a la víctima a haver de suportar un calvari de cinc hores d’interrogatori, on l’únic que es busca és que la noia caigui en alguna incoherència per ressuscitar allò que anomenen “el dubte raonable”. No tinc cap mena de dubte de la justícia que hem de patir en aquest país -hi ha honroses excepcions-, per norma general fa molta pudor, una pudor que tira d’esquena. La violència de gènere en aquest país és atàvica, repugnant i covard, desitjo que alguna cosa canviï en aquests processos judicials.
Que un advocat defensor dels violadors digui que: els meus clients estaven “tensos” davant d’un interrogatori “escrupolós”.
Quedar-te quieta per que no et facin més mal o pensar que et poden matar, sí que és estar “tensa”. Els que van fer una salvatjada com aquesta i els que després ho heu visionat sense denunciar-ho sou el pitjor, això sí que és un fet “escrupolós”.
El que agreuja el delicte, al marge del terror que va passar la noia, és que no se’n penedeixen de res i tracten de culpabilitzar a la víctima. És fastigós, lamentable i indignant.
Aquests animals són un grup de violadors, uns degenerats sexuals que es mereixen passar una llarga estona a l’ombra. És possible que allà dins paguin tot el mal que han fet, i potser allà si no diuen no, tampoc els entenguin. “Els meus clients s’arrisquen a passar 25 anys a la presó”, diu l’advocat. No, senyor advocat, es van arriscar el dia que van decidir violar entre cinc a una noia de 18 anys, és a dir, el dia que van cometre el delicte. A hores d’ara al que s’enfronten és a les conseqüències dels seus actes.
No calleu mai. Tolerància zero a la més mínima intimidació. Des d’aquestes línies tot el meu respecte a qualsevol persona que pateix una agressió, situació que per desgràcia és reiterada a dia d’avui a qualsevol lloc de la geografia. És per això que admiro que hi hagi gent que s’atreveixi a denunciar casos que serveixen per posar a lloc als que ho fan i avançar en la convivència.
Les quotidianes històries, la realitat de les dones des de la seva infantesa, són massa dures, injustes, anòmales i bèsties com per acabar explicades en un paper públic, però crec que s’ha de fer. La profunda anormalitat dels homes que odien a les dones és un fet massa colpidor com per mirar cap a un altre lloc.
S’ha d’acabar amb els obscens secrets que protegeixen la violència masculina i la perllonga. La ben assentada violència amb la que convivim amb absoluta indiferència o aparent normalitat, no casa en una societat que presumeix d’avançada. No pot ser que un home, a l’any 2017, encara no entengui que quan una dona li diu que no, només vol dir una cosa: NO. Qualsevol reacció contraria del “matxo” ofès és inacceptable.
Fins que els homes no ens enfrontem amb la càrrega de dominació i opressió que exercim sobre les dones tot anirà molt lent. Som nosaltres el problema, s’ha de començar per enfrontar-nos amb els pitjors de nosaltres, no tan sols amb els violadors i els violents, també amb els “palmeros” que ovacionen, bavegen, eructen, callen i miren cap a fora.
També crec que hi ha homes que ens esforcem en espolsar-nos la nostra quota de masclisme (petita o gran) que de manera innata duem a sobre. La pressió cultural i ideològica que hem rebut és molt forta, és persistent i ubiqua, i a vegades molt subtil, que és quan és més perillosa. El cas que ens ocupa indigna un cop més per la immensa capacitat d’odi que pot acumular un ésser humà, en aquest cas, lamentablement, el d’alguns homes contra una dona.
No es tracta d’homes contra dones, tal com s’intenta vendre, ara bé, la realitat és que les dones han de poder caminar tranquil·les pel carrer sense la necessitat de mirar enrere quan escolti unes passes a prop i el carrer estigui desert; o quan demana igualtat de tracte en el treball; o quan volen que se les respecti perquè sap del cert que la seva intel·ligència està per sobre del seu aspecte.
miquel mallafré, 23 de novembre de 2017
Deixa un comentari