Pegasus, acaba d’engegar el ventilador de la podridura. Desenganyem-nos, hi ha tot un seguit d’actuacions que no estan mal vistes pel gruix de la ciutadania. Espiar polítics independentistes o de Podemos (no sabem si ha passat), no penalitza en vots. Tot i així, si vols espiar algú que no és de la teva corda, la Constitució et diu que necessites que un jutge ho autoritzi. La mateixa Constitució que blinda la monarquia també és la que blinda uns drets, ens la mengem pel que és bo i pel dolent, també.
La trama d’espionatge, a través de l’aplicació Pegasus, a polítics independents ha fet un gir que ni Enrique Jardiel Poncela ho hagués pogut fer més genuí, i ara el Govern ens diu que a Pedro Sánchez i Margarita Robles també els van infectar els seus telèfons mòbils amb aquest programa, un programa que permet accedir a tots els arxius, punxar trucades, activar la càmera i el micròfon sense que el titular ho sàpiga. Doncs bé, el Govern afirma que l’espionatge ha estat orquestrat des de l’estranger.
Si el Pegasus el va comprar el PP, ben segur que, a aquestes alçades de la pel·lícula, deu tenir còpia del mateix fins i tot el fill de la portera. Tornem a estar a la claveguera màxima, la que de manera insistent ens recorden Podemos i els independentistes durant els darrers anys. Unes clavegueres que no són un invent d’aquests dos grups, són una realitat lamentable. Esperen que es doni per vàlid que Sánchez i Robles han estat espiats perquè ho diuen ells? Quines proves han donat? Aquesta serà la defensa del Govern central: “jo no sabia res”. Esplèndid.
És l’espia l’espiat i és l’espiat el vol que l’espia sigui estranger, havent estat l’espiat abans el que espiava els que trencaven la unitat d’Espanya, però espiant molt bé, no com els que espien els que espiaven bé els que volen trenca Espanya que ho fan externament.
Voler fer-nos creure que un altre país ha estat espiant al mateix temps independentistes, advocats…, i també el president del govern és una gran presa de pèl, encara més després que la senyora Margarita Robles, ministra de Defensa, reconegués que ells han espiat independentistes. La claveguera màxima de l’Estat profund supera qualsevol relat de ficció.
Ara bé, considerant aquest país, també podria tractar-se d’un bunyol incontrolat. El problema és que generen noves preguntes. Un any llarg per adonar-se’n? Tan nefasta és la seguretat? Ara és quan se’ls acut mirar?
Com a mínim, haurien de començar per posar un cap a sobre de la taula, la del responsable del CNI, el de la seguretat o a qui sigui. Si ells fan les regles, per començar (i gairebé per acabar): la Constitució, prohibeix que els polítics electes estiguin sotmesos a la disciplina de partit, ja que no es deuen al partit sinó a la ciutadania que els voten.
Tots els partits posen multes als que trenquen la disciplina de vot, o saltar-se les seves pròpies regles. Per tant, no cal anar de cínic o fals amb el conegut: “Nosaltres sempre complim amb l’estat de dret”, “La Constitució és sagrada” i diguin sense embuts: “La unitat d’Espanya i els interessos de l’Estat són el màxim i ens saltarem la Constitució si fa falta i quan calgui”. Així no hi ha confusió.
Una cosa que s’ha de tenir molt clara és que l’Estat és un monstre que vetlla per la seva pròpia supervivència, més enllà del color del govern o dels desitjos de la ciutadania. El darrer fi de l’Estat no és la democràcia o el benestar de la ciutadania, la seva última premissa és sobreviure a tota contingència.
El millor exemple per entendre la política és l’antiga Roma, on els controls, els suborns a magistrats i àugurs, els assassinats, les mentides, les deslleialtats, les falsedats i, sobretot, el menyspreu absolut pel poble de personatges com Craso, Pompeu, Cèsar, Octavi, Tiberi…, són perfectament extrapolables en l’actualitat.
Aquesta és una premissa que tothom se l’ha de menjar doblegada, contra més amunt pugis, menys escrúpols hi ha. Per a una gran part de la classe política els drets fonamentals són exactament iguals que la religió catòlica per a l’empresari franquista, ell se n’anava de putes el dissabte per combregar l’endemà diumenge per tal que tothom els veiés a l’església i així quedava com un senyor.
Mai deixaré de preguntar-me, de manera retòrica, per què el PSOE oculta la corrupció del PP quan aquest partit mai li ha salvat les formes al PSOE. Diria que és una estratègia comercial de tenir dues marques diferents del mateix amo. Poli bo – poli dolent, a la mateixa comissaria, mafiosos amables i mafiosos violents, ho hem vist a massa pel·lícules. Suposo que algun dia ho sabrem, si va haver-hi autorització judicial ens podrà semblar bé o èticament deplorable, però serà legal. Si no hi ha hagut autorització judicial, haurà d’haver-hi imputacions. Soc molt innocent, oi?
Miquel Mallafré
Deixa un comentari