Partiré de la base que en el poder judicial està tot el nucli, tota la crosta del sistema actual. Quan Franco va morir al llit, semblava que la democràcia havia nascut sola amb una petita empenta de Juan Carlos I. Semblava que el franquisme es recolzava només en una camarilla de cercles pròxims al dictador.
Es va arribar a pensar que s’havia d’acabar amb ell. Però no es va tocar ni transformar cap de les estructures de poder que sostenien el franquisme. Ni l’exèrcit ni la policia, ni els poders econòmics, ni l’església i per descomptat ni el poder judicial, van ser tocats ni un pam.
Es va pensar que la renovació democràtica en aquestes estructures es produiria per renovació biològica, segons anessin morint els seus components. Res més lluny. Primer menjant-nos a un falangista com Adolfo Suárez, però sobretot d’una esquerra que va conformar-se amb una democràcia a mitges, responsabilitat directa de Felipe González i Santiago Carrillo, entre d’altres.
Unes estructures de poder tan solidificades com les del franquisme no s’esvaeixen per renovació biològica, ans el contrari, tendeixen a reproduir-se i créixer en els nous membres que la perpetuaran, la mantindran, la milloraran i adaptaran als privilegis originals, als nous temps, però mantenint les derives feixistes d’origen.
Han actuat com els organismes biològics que ara coneix tothom. Es transformen i muten sense perdre el perill i l’amenaça dels originals. És per això que algú com Carlos Lesmes (president del CGPJ) té en aquests moments una contextura professional que l’hagués fet ser un perfecte i notori magistrat del TOP (tribunal d’ordre públic) franquista, Audiència Nacional actual.
Per aquesta mateixa raó pretenen perpetuar-se mantenint aquests privilegis, els mateixos de 1978 que van quedar intactes, mitjançant aquesta fórmula corporativa d’elegir-se entre ells. Amb la conya addicional d’argumentar-ho com la cosa més democràtica. Però no puc oblidar que aquesta situació del CGPJ, és una cosa aïllada i inconnexa de les trames mafioses de la policia (Kitchen, Villarejo, policia patriòtica), de la pujada de la llum (les elèctriques van ser un dels principals recolzaments financers del cop d’Estat de Franco al 1936), sense oblidar i deixar de banda al xoriço número u de tot aquest negoci, el fugit emèrit, com també a tots els deures que no es van fer d’origen i que ara donen la cara sense complexes amenaçant amb rebentar les febles costures d’aquesta democràcia tan mal parida.
En resum, per què no se’n va Carlos Lesmes? Molt senzill, aquest senyor com a bon franquista aferrat a la poltrona, és un vividor i un especialista usurpador de llocs i favors, típic en personatges com ell, no dimiteix, perquè pot seguir prestant uns serveis a la causa de manera ben remunerada.
El que sí em queda clar és que a Carlos Lesmes el que menys l’importa és la justícia, li rellisca, és més, la menysprea prostituint-la en favor dels seus protegits i protectors del règim, dels nostàlgics de l’antic règim. Una dada: Porta quaranta anys d’exercici, doncs bé, el 74% del temps que aquest senyor ha estat exercint en llocs oficials als que ha arribat, ho ha fet sota l’empara i el recolzament del PP. En un país mig normal i mig democràtic, un personatge com aquest estaria amb tota seguretat, inhabilitat. Una vergonya més per la col·lecció.
miquel mallafré, 23 de setembre de 2021
P. S.
Trobo estrany que Felipe González i José Maria Aznar, tan predisposats sempre a garlar per qualsevol cosa d’actualitat, no hagin dit res de res encara sobre la situació energètica que estem patint. És de suposar que es tracta d’una qüestió d’agenda, no vull pensar malament.
Deixa un comentari