La podríem considerar com una malaltia degenerativa irreversible? És la vulgaritat l’autèntica pesta dels nostres temps? Per què hi ha tanta atracció per la grolleria, la incultura, l’escatologia, la porqueria, el que és ordinari, la mediocritat en definitiva?
Crec que tot plegat és l’epidèmia més vistosa d’aquest segle amb més d’una dècada. Si ens fixem en la TV, per exemple, l’audiència, la que sigui acostuma a titllar molts programes de televisió d’obscens, però, si tenim en compte el seu èxit, podem arribar a dir que és això el que vol la gent. El personal d’aquest país no deixa de ser peculiar, mentre s’editen i s’emeten programes infectes tipus: Sálvame, MHYV, GHVIP, Sobrevivientes, Pelandrusca o Garrulo busca esposo/a, Adan i Eva, etc., i d’altres excrements similars, la mateixa televisió destina moltes hores a reunir audiències milionàries per condemnar les obscenitats i despropòsits que estan veient, això sí, sense retirar la vista de l’oceà de merda que estan veient. Molta gent -aparentment culta-, segueix aquests programes per “relaxar-se”, per buscar una informació de la degradació real, amb el petit avantatge que tot el que es veu i es consum s’esgota al final de cada programa. Es mira a l’instant i s’oblida al moment.
La televisió a hores d’ara està inundada de programes on la catalogació de “mal gust” és summament generosa, els conductors d’aquests espais acostumen a ser personatges que utilitzen un llenguatge vulgar, tronat i xona, els programes els anuncien com si fossin l’últim crit en comunicació amb un contingut que fa plorar, avui en dia les paraules més vulgars i ordinàries les podem escoltar sense cap mena de pudor en la programació de qualsevol televisió. Resulta summament atractiva l’oferta d’unes històries que malgrat la manca d’ètica ofereixen com a resultat una barreja d’ingredients passionals desmesurats. No és un fet casual que una notícia relacionada amb qualsevol desgràcia ocupi un lloc privilegiat en la informació quotidiana.
La vulgaritat pot ser un mal, però suposa la forma més curta i directa d’arribar al gra, contra més aviat arribem al gra millor i, contra més immediat sigui aquest camí, més simple serà. La subtilesa l’hem de deixar de banda s’ha de ser brutal, contundent i pragmàtic en l’actuació, això enganxa i molt en la cultura d’un país vulgar, no ens hem de sorprendre que tothom participi amb entusiasme d’aquest despropòsit. De tota aquesta vulgaritat també forma part a hores d’ara la forma de parlar i la distracció obstinada del llenguatge, no saber posar el subjecte, el verb i el predicat comporta arribar a fer frases catastròfiques. Si amb això no en tenim prou sempre queda el recurs d’utilitzar l’insult per fer-ho tot encara més autèntic, i sobretot, sincer. Cada dia ens fan empassar la vida de gent vulgar, de famosos recautxutats que no han passat l’ITV, i que tenen una vida que només interessa a gent vulgar.
Aquesta vulgaritat no tant sols és patrimoni dels mitjans audiovisuals. L’adult vulgar no llegeix, prefereix l’impacte de les imatges o el que diguin, i al voltant d’això desenvolupa la seva pròpia filosofia. Hi ha alguna cosa que doni més? Les passions derivades de l’amor no han estat eliminades, les podem viure des del comandament a distància o des del mòbil. Aquesta pornografia enganxa, crea addicció, no cal que ho diguin els entesos. Des de fa un temps i dins d’aquesta oferta televisiva han aparegut programes que són la barreja perfecte entre la merda, l’extrema dreta i la caspa. Fa temps que s’ha arribat al fossar, falta molt poc per que algú es talli les venes en directe davant les càmeres o es rebenti el cap d’un tret, al temps. Apostem?
P. S.
La culpa de que hi hagi programes de televisió com els esmentats més amunt és dels pares per haver comprat en el seu moment protectors d’endolls, sense haver permès la selecció natural.
Deixa un comentari