[Miquel Mallafré] Visca la vulgaritat

No Comment

La podria definir com una malaltia degenerativa irreversible. La vulgaritat és l’autèntica pesta dels nostres temps. L’atracció per tot el que és ordinari, la incultura, l’escatologia, la porqueria, el tronat, per tot el que en definitiva és vulgar. Tot plegat és l’epidèmia més vistosa d’aquest segle del que ja portem dues dècades.

Si ens fixem en la TV, per exemple, l’audiència, la que sigui acostuma a titllar molts programes de televisió d’obscens, però, si tenim en compte el seu èxit, podem arribar a dir que és el que vol la gent. La televisió ens dona moltes coses, excepte temps per pensar. La fauna d’aquest país no deixa de ser peculiar, mentre s’editen i s’emeten programes infectes com: Espejo Público, MHYV, Master Chef (en totes les seves variants), Sálvame, Garrulo busca esposo/a, First Dates, i d’altres deposicions similars, la mateixa televisió destina moltes hores a reunir audiències milionàries per condemnar les obscenitats i despropòsits que estan veient, això sí, sense retirar la vista de l’oceà de merda que estan veient.

Molta gent (aparentment culta, però vulgar), segueix aquests programes per relaxar-se, per buscar una informació de la degradació real, amb el petit avantatge que tot el que es veu i es consum s’esgota al final de cada programa. Es mira a l’instant i s’oblida al moment. La televisió a hores d’ara està inundada de programes on la catalogació de mal gust és massa generosa, els conductors d’aquests espais acostumen a ser personatges que utilitzen un llenguatge tronat, barroer, pla, els programes els anuncien com si fossin l’últim crit en comunicació amb un contingut que fa plorar, avui en dia les paraules més tronades les podem escoltar sense cap mena de filtre en la programació de qualsevol televisió.

Resulta molt atractiva l’oferta d’unes històries que, malgrat la manca d’ètica, ofereixen com a resultat una barreja d’ingredients passionals desmesurats. No és un fet casual que una notícia relacionada amb qualsevol desgràcia ocupi un lloc privilegiat en la informació quotidiana. Que un dels vídeos més buscats a la xarxa hagi estat el que va portar al suïcidi o el maltractament d’una noia, ens demostra un cop més la fètida, macabra, morbosa i corrompuda societat en la qual vivim. Fa fàstic? Diria que sí.

Ara estem en ple relat (després de vint-i-cinc anys) de la filla d’una folklòrica i un boxejador. La dona en qüestió ha estat víctima de maltractaments (circ mediàtic amb un tema tan seriós com els maltractes), per part del seu exmarit (tertulià de l’engonal a T5) que a més va ser membre (amb perdó) de la Benemèrita. Si alguna cosa podem destacar d’aquest parell de superdotats no són les seves llums, per tant que T5 es posi a frivolitzar (previ pagament) per enèsima vegada amb la desgràcia aliena no és un fet destacable, el més fort d’assumir és que una ministra entri al drap i tingui els arrestos de dir que això que ha fet la cadena és periodisme feminista.

No falla, la vulgaritat torna a fer acte de presència, és un mal congènit, però suposa la forma més curta i directa d’arribar al gra, contra més aviat arribem al gra millor i, contra més immediat sigui aquest camí, més simple serà. Uns plors, uns silencis marcats, unes declaracions colpidores i una muntanya de diners fan que sorgeixi la màgia que enganxa a tothom.

La subtilesa l’hem de deixar de banda, s’ha de ser ordinari, definitiu, pragmàtic en l’actuació, això enganxa i molt en la cultura d’un país vulgar, no ens hem de sorprendre que tothom participi amb entusiasme d’aquesta inconveniència. De tota aquesta vulgaritat també forma part a hores d’ara la forma de parlar, la distracció obstinada del llenguatge, i sobretot arribar a fer frases catastròfiques que enganxin. Si amb això no en tenim prou sempre queda el recurs de l’insult per fer-ho tot encara més autèntic, més sincer.

Cada dia ens fan empassar la vida de gent vulgar, de famosos recautxutats (no han passat la ITV) amb una vida que només interessa a gent vulgar. La televisió a hores d’ara, Federico Fellini ja ho deia, és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.

Els mitjans de comunicació i en especial la TV, ens ensenya un model de comunicador que no hauríem d’imitar mai, però com que resulta que té la simpatia del públic, dels aplaudiments controlats, ens hem anat convencent que el xarlatà és un exemple a seguir. El xarlatà (poseu el que més us faci el pes) és aquell que acostuma a parlar més fort que els altres, gairebé sempre s’obre pas en els debats mitjançant els insults i les provocacions, és ràpid i temerari en les seves apreciacions de manera que provoca el riure fàcil i així es guanya la simpatia del públic.

El xarlatà model televisiu (n’hi ha tants), és aquell que diu el que ha de dir i no té pèls a la llengua. Això, com és natural té repercussió en tota la gent que segueix la televisió i provoca tot un seguit de patrons comunicatius entre persones que reprodueixen allò que es veu a la televisió i que no sempre és un gran encert.

En aquest camp, les estrelles són Susanna Griso i Ana Rosa Quintana, dues cocottes a sou del poder que han confós verbalitzar amb parlar bé, cosa que no té res a veure, ja que una bona conversa necessita també de l’atenta orella del nostre interlocutor. Sembla una obvietat, però hi ha xarlatans/es que no ho tenen massa clar, la comunicació no és simplement dir allò que es pensa o el primer que et passa pel terrat, sinó que exigeix de moltes habilitats que s’han de saber desenvolupar, però com que és gent vulgar, la cosa es fa molt difícil.

La comunicació suposa ser capaços d’identificar-nos amb l’altra persona, posar-nos en el seu lloc, comprendre el seu estat d’ànim i reconèixer les necessitats dels altres. No es tracta d’anar pel carrer preguntant a tothom com es troba o de fer una enquesta per valorar el seu estat d’ànim abans de parlar.

Simplement no fent ni dient allò que no ens agradaria que ens fessin a nosaltres, ja n’hi ha prou. Així de senzill. No t’agrada que et cridin, doncs no cridis. Et molesta que t’insultin, doncs no ho facis. No veus bé que se’n fotin de tu a la cara, doncs no ho facis amb els altres. Si es posa en pràctica aquest model serà molt més que suficient per començar a desenvolupar formes comunicatives per abandonar els xarlatans de fira, però una cosa com aquesta a la gent vulgar que s’ho passa de meravella amb aquests programes no li agrada, la gent vulgar vol carnassa, si a més aquesta és podrida, millor, així no cal digerir-la.

I per últim, la vulgaritat no tan sols és patrimoni dels mitjans audiovisuals. L’adult vulgar no llegeix, prefereix l’impacte de les imatges o del que li diuen, al voltant d’això desenvolupa la seva pròpia filosofia. Hi ha alguna cosa que doni més? Les passions derivades de l’amor no han estat eliminades, les podem viure des del comandament a distància o des del mòbil. Aquesta pornografia enganxa, crea addicció, no cal que ho diguin els entesos. Des de fa un temps i dins d’aquesta oferta televisiva han aparegut programes que són la barreja perfecta entre la merda, la ultradreta i la caspa. Fa temps que s’ha arribat al final del pou i ja queda poc perquè algú es talli les venes en directe davant les càmeres o es rebenti el cap d’un tret. Apostem?

Com deia la gran Bette Davis, la televisió és meravellosa. No tan sols produeix mal de cap, sinó que a més en la seva publicitat et venen les pastilles que hi posaran remei.

miquel mallafré, 23 de març de 2021

Related Articles

Deixa un comentari