Aquest personatge va arribar a la política per fer pàtria i per estar a l’alçada del seu líder. L’anterior en el càrrec (Alicia Sánchez Camacho) era massa liberal i moderna, i així estava clar que no hi havia manera de menjar-se un torrat a Catalunya.
Rajoy va posar fil a l’agulla i amb l’ajut inestimable de les senyores De Cospedal i Soraya Sáenz de Santamaria, van acordar posar al sr. Garcia Albiol al capdavant del PP català. Les dues xicotes es van desfer en elogis amb el noi de Badalona, però vaja, no hem de fer massa cas, ja que encara que el dit del seu gran líder hagués assenyalat a la cabra de la Legió hauria causat en elles el mateix efecte. Vaig trobar a faltar en aquesta decisió la glossa de Carlos Floriano, crec que hagués afegit “una mica més de pell” a l’assumpte.
La dita francesa: “Després de mi el diluvi”, em ve que ni pintada per dir què deuria pensar Rajoy a l’hora de posar-lo. Ell es va limitar a adaptar-la a l’espanyol: “Després de mi els pànzers”. Tal dit, tal fet i Garcia Albiol ja formava part de l’estratègia rajoniana. A partir d’aquell nomenament i amb la gràcia i facilitat de paraula que el caracteritza va començar a escalfar l’ambient. Em va fer recordar el mateix que van fer uns quants genocides xenòfobs a l’antiga Iugoslàvia, escalfar l’ambient “abans de i durant” el conflicte. Aquest llenguatge arriba molt bé al garrulo i en aquest país és el que més tenim. Molts, excessius.
Amb proclames com: “El multiculturalisme és un dels principals problemes d’Europa”. “És legítim fer-los fora”. “No és racisme és autodefensa”. “S’han d’augmentar els controls sobre els refugiats”. “El que no s’adapti als costums d’Occident que se’n torni a casa seva”. Totes elles ens demostren que estem davant d’un cervell privilegiat i ens donen una idea exacte de per on respira el personatge.
És difícil entendre què va portar a l’enigmàtic Rajoy a l’hora d’escollir a un individu que ni tan sols l’acceptaria el FN de Marine Le Pen. L’estratègia del PP de pressionar els catalans perquè cada vegada recolzin més massivament la independència amb un home com aquest està garantida. Buscar una explicació que vagi més enllà se’m fa difícil. Diria que té tot el catàleg per ocupar el càrrec: xenòfob, racista, catalanofòbic i babau, són les característiques necessàries per estar al capdavant d’un partit de dretes a Catalunya. Si a més afegim -com ell mateix diu- que el seu llibre de capçalera és “El Caballo de Troya” de J. J. Benítez i que les seves pel·lícules favorites són les de Torrente, la cosa encaixa que ni brodada.
L’elecció d’una persona per a Catalunya com Garcia Albiol per part de la cúpula del PP, només té una explicació raonable, la intenció de polaritzar Catalunya en dos extrems. D’una banda la independentista que se’n va i, de l’altre la de l’Espanya “Una, Grande y Libre” indivisible. En ell s’ajunten les tres condicions imprescindibles per ser feliç. Ésser estúpid, egoista i estar bé de salut, però sobretot mai es pot deixar de banda la primera.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari