El PsoE-PsC, va acceptar la transició i la renúncia a continuar el seu ideari històric i sobretot, a no demanar responsabilitats als dirigents franquistes, senzillament, renunciar a tot per allò de “mirar endavant i forjar l’oblit”. Els seus dirigents sabien que el futur els hi arribaria, podrien governar en molts àmbits de l’Administració (govern central, diputacions, ajuntaments, consells comarcals, empreses i organismes públics) i tots els alliberats al partit, ja que caldria dotar a la burocràcia partidària de molts efectius. I tal com afirmava en un altre article, aquest estat i país, és diferent.
I així serà, primer en els Ajuntaments i després aniran omplint la resta d’espais. L’ideari es perd, per convertir-se en la gran oficina de col·locació a tots els nivells. El que podríem anomenar la corrupció de baixa densitat, ja que moltes vegades no es compliran els procediments d’accés a les administracions, i el partit es convertirà en un veritable pas d’accés a l’administració de qualsevol nivell. Les comunitats d’Andalusia i Extremadura, per exemple, el nivell de col·locats i el percentatge de funcionaris ha estat dels més elevats. Per tant, l’estratègia de fidelització del vot, ha estat el seu gran valedor al llarg d’aquests anys. Com és evident, Catalunya, no s’ha quedat al marge, tot i que aquí competia amb CiU que havia utilitzat el mateix sistema i els mateixos criteris.
Per tant, de les joventuts es passava a un càrrec orgànic i d’aquí a l’Administració (assessor, tècnic, regidor, alcalde…), la política s’havia professionalitzat, havia deixat de ser una actitud voluntària i de convenciment, per passar a ser una perspectiva de present i sobretot de futur, tota la vida vivint del partit i dels recursos públics fins a la jubilació. L’atur o el retorn a la feina, ja descartat. Del partit, a regidor, de regidor a alcalde, d’aquí a diputat al Parlament de Catalunya, del Parlament al Senat o al Congrés, o en el pitjor dels casos a la Diputació o Consells Comarcals, a alguna empresa o al partit, i així anar fent. Tot menys pensar en retornar a la feina, o senzillament, a l’atur com cinc milions de ciutadans i ciutadanes.
I fen això, alguns s’han passat anys i anys al Congrés o al Senat com veritables dinosaures i vividors de la política professional, alguns inclús s’han generat veritables fortunes i ampliació del seu patrimoni. Això si, tot el dia parlant del gran sacrifici que això comporta… Aquest ha estat un dels grans drames i perversió de la política, on l’ideari, l’ètica i el servei públic hauria de ser la referència bàsica, però que s’ha perdut pel mal anomenat pragmatisme. Però això, ja fa temps que ha estat tirat per la claveguera, i hem arribat a la situació actual de descrèdit i malfiança vers la política professional, sobretot d’aquells partits que han viscut del règim i s’han pervertit dins d’aquest amb la corrupció i pensar només on col·locar als seus i defensar els interessos dels poders fàctics. Només cal preguntar-se, que si el més important és el programa i la ciutadania, com és que hi ha ganivetades per a confeccionar les llistes, sobretot, perquè ara alguns partits han perdut espais de poder i governança, i tot s’ha complicat i la menjadora i la cadira cada cop es més complicada, hi ha més protagonistes a repartir en el pastís.
Un bon exemple d’aquesta manera de fer i actuar, és la situació del Sr. Pere Navarro, que després d’haver passat per tots els àmbits, des de les joventuts fins a la Secretaria General (cosa que ja va ser molt sorprenent), i que ja havia planificat la seva vida sense treballar i viure com a professional polític de per vida, ara ha d’anar mendicant miserablement per anar al Congrés, un dels grans premis de la vida professional d’un polític, bé o al Senat, un altre gran premi. Ara resulta que ningú li dona una sortida digne i encara haurà d’anar a la cua de l’atur amb el que això comporta, quina traïdoria a tantes esperances dipositades. Només li queden els estomacs agraïts del partit a nivell local, que interessadament li fan costat, però tampoc sense entrar en gaires conflictes, no sigui que algú encara perdrà la menjadora i la cadira.
I avui, en aquest partit, la situació de molts d’aquells que havien planificat la seva política professional com a funcionaris del partit i de per vida, o sigui, molts Peres Navarro de torn, temen acabar en l’oblit, sense càrrecs i a l’atur, maleint la nova política estructurada en l’incertesa i limitació de càrrecs i temporalitat reduïda. Aquesta manera esperpèntica de fer i pensar, per sort, comença a tenir els dies comptats, espero.
La política no hauria de ser professional, ha de ser voluntària, de convenciment, ètica i ideològica, sense previsions de futur. I si cal que sigui professional per qualsevol circumstància, ha de ser limitada en el temps i sense portes giratòries, ja sigui al partit, a les institucions, empreses públiques. Un cop complert el mandat corresponent (entre quatre o vuit anys màxim), retorn al treball o a la cua de l’atur. Mentrestant, alguns encara pensin de per vida viure de la política professional i anar passant d’un àmbit a un altre, parlar de regeneració, de canvi, de…, és un mer miratge i una perversió del sistema, i un frau democràtic i una forma de corrupció. I els Peres Navarro o els Rull de torn, aniran buscant una sortida dins el sistema i alguns encara els aniran beneint i demanant per pietat que els col·loquin on sigui, menys a buscar feina o situar-se a l’atur com, per desgràcia, moltes persones que no han pogut gaudir dels privilegis d’aquests professionals, que han pervertit la política.
I els nous partits, sobretot anomenats d’esquerres i de nova política, hauran de vigilar en no caure en els paranys d’aquesta manera de fer, o generar expectatives de substituir-los en les formes i en el fons. Costa molt poc fer discursos ètics i de renovació, i acabar ocupant càrrecs i prebendes de per vida, la temptació és elevada i el sistema ho afavoreix, com més podrit i corrupte millor, i per desgràcia aquest règim i el capitalisme no té rostre, ni escrúpols. Vull recordar el que deien llavors (1977) molts dirigents i militants d’alguns partits anomenats “d’esquerres”, només tenim un patrimoni: l’ètica, l’honradesa i el convenciment ideològic per a transformar la societat i el sistema. Mirem on ha acabat aquest patrimoni i el seus valors. I aquest és el gran risc i les grans temptacions, i sobretot, les grans decepcions.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari