Aquests dies hem patit dos fets greus, l’explosió d’una empresa química a la petroquímica de Tarragona i el fenomen de fortes tempestes del Glòria.
Dues situacions diferents però que tenen molts elements comuns que posen en risc a les persones i les poblacions. Alguns pensen que tot està controlat, que la tecnologia ho resoldrà tot, i que la natura la tindrem controlada i subordinada.
Per desgràcia ni controlem ni dominem la natura, la nostra manca d’humilitat i els despropòsits en la presa de decisions i en l’aplicació de mesures, ens incapacita per afrontar els problemes i fenòmens com els que s’han produït.
I aquests despropòsits tenen noms i cognoms, molts responsables que no volen assumir cap responsabilitat, i miren de treure’s els retrets de sobre, ningú vol assumir-ne les conseqüències, ningú dimiteix, i tot s’omple de mentides, manca de transparència i una mínima ètica.
Com és evident, la Petroquímica (l’alta concentració d’empreses que manipulen materials d’alt risc), és una bomba de rellotgeria, això ho sap tothom, sobretot, les administracions que no fan els controls necessaris com s’ha pogut observar amb l’empresa responsable de l’accident. Ara, el primer problema, és concentrar aquestes activitats en un sol punt i properes als nuclis urbans. Els interessos econòmics passen per davant dels temes de salut, d’alt risc, d’accidents…. I com sempre la gran excusa són els llocs de treball que es generen, i el fet que totes les administracions reben importants recursos, sobretot els Ajuntaments. Aquest fet comporta mirar a una altra banda i callar, al final, tothom viu del suborn oficial.
I aquest és un fals debat, no cal fer grans concentracions d’aquestes empreses, quan el millor seria diversificar-les en espais diferents, reduint el perill i el risc. I cal tenir en compte, la proximitat de les centrals nuclears, fet que encara augmenta aquest risc, i la població altament exposada.
I l’altre gran problema és tenir consellers com el Sr. Calvet i el seu partit, que sempre posen per davant els interessos econòmics, i poc els relacionats amb el medi ambient. És de l’escola del Sr. Pujol quan intentava protegir a l’empresari tèxtil Sr. Puigneró, quan contaminava les aigües dels rius, al no voler invertir en depuradores i fer les coses bé. Aquest també feia el discurs de la por sobre els llocs de treball, ben protegit pel govern i conseller de torn. Al final sort que hi havia un fiscal de Medi Ambient disposat a eliminar aquestes pràctiques i justificacions, i el senyor Puigneró va ser sancionat i amb risc d’anar a la presó com a exemple i escarment de males pràctiques.
Les paraules del conseller Calvet ja demostren de quina filosofia ha begut, ateses a les seves paraules, “al final la tecnologia serà capaç de resoldre i afrontar aquests accidents”. Des de l’inici de la revolució industrial i els defensors ultraconservadors del capitalisme més salvatge, on el fonamental és l’espoli dels recursos i el trencament de l’equilibri amb la natura, porten fent aquestes afirmacions, i la tecnologia no ha resolt absolutament res, al contrari, la situació cada cop està més degradada i els riscos són més elevats, i al final la natura respon amb tota contundència, demostrant les nostres febleses com a societat, l’única que és capaç de destrossar l’espai on viu.
I els mateixos criteris s’estan aplicant als fenòmens meteorològics com el Gloria, l’economia per davant dels interessos mediambientals. Els experts ja han indicat el que cal fer per evitar de nou els problemes viscuts, cal aplicar solucions efectives i deixar d’aplicar solucions de curt termini amb l’objectiu de recuperar els espais afectats i per a garantir el turisme per la Setmana Santa i l’estiu. Tornar a refer polígons industrials en zones inundables així com habitatges en zones similars. Per tant, quan torni a passar, tornarem a estar igual i tornarem a lamentar els fets, llençant recursos econòmics i no havent solucionat els problemes de fons que cal afrontar amb renúncies i escoltant als experts d’una vegada.
El problema, el mateix, uns responsables polítics que a més de no entendre res, que els temes mediambientals els preocupa molt poc, al marge de discursos de paper i molta foto estètica sobre el canvi climàtic i altres problemes de sostenibilitat ambiental, viuen de la immediatesa, no aguanten la pressió, incapaços de liderar res i només preocupats per la cadira i els interessos partidaris, on l’economia d’un model depredador és prioritari, per davant dels problemes de salut, de contaminació, d’ocupació absurda del territori, de l’explotació dels recursos finits…,
No cal ser gaire optimista, tornarà a haver-hi accidents a les empreses químiques, tornarem a viure fenòmens climatològics greus, i demostrarem la incapacitat reiterada d’afrontar-los com cal. I el que és segur, és que en cap cas la tecnologia servirà per a afrontar-los.
Algunes de les societats mal anomenades subdesenvolupades, indígenes i tribals, tenien molt clar que la natura i el respecte al Medi Ambient era una necessitat i forma de vida, l’equilibri, el respecte, la consideració d’únic patrimoni a garantir. I alguns determinaven la governança política, on qualsevol dirigent que es presentés havia de fer una proposta que garantís fins a set generacions les propostes mediambientals, i si no era així, no podia dirigir els seus pobles. I la pregunta evident, quants dels nostres responsables polítics i governants, passarien aquesta prova, quan només pensen a curt termini, i sobretot, com afavorir als interessos econòmics i industrials.
Anar posant la natura a prova, i ser uns veritables ignorants, no és progrés, és una aberració incomprensible, i fins que no ho entenguem i ens posem a canviar les coses, seguirem visquen de perills i riscos permanents, i cada cop més reiterats i de curt termini, com bé afirmen els experts més solvents.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari