[Salvador Pérez] No podem oblidar, avui encara no hi són tots i totes

No Comment

Aquest estiu tindríem per a fer una gran quantitat de comentaris i articles, però s’ha d’escollir entre els molts temes oberts. He vist algunes notícies referides a personatges oblidats interessadament, i en algun cas aprofitant la celebració de l’alliberament de París durant la II Guerra Mundial. I no cal dir que en temes de memòria històrica estem arribant a l’absurd i, sobretot, a l’intent de manipulació dels fets, que no d’ignorància com diuen alguns.

Tampoc és casualitat, vivim temps complexos i l’aparició de partits com Vox (que si existís una mínima ètica i coherència, estaria il·legalitzat i els seus dirigents detinguts com a criminals, però bé…), amb el seu discurs va intoxicant i intentant canviar la realitat, i al final acceptant i blanquejant el seu ideari i manipulació de la història.

Però el que és pitjor, PP, Ciudadanos i el mateix govern espanyol del PsoE-Psc li segueixen el corrent reforçant el seu paper. La celebració de l’alliberament de París és una demostració d’una falsedat històrica, tot intentant falsejar la realitat sobre els fets. Espanya era un estat feixista que va estar al costat dels nazis i dels feixistes italians fins l’últim moment. I París va ser alliberada pels aliats amb el suport de la Brigada Mixta de l’exèrcit republicà, amb el seu cap Amado Granell. Res tenia a veure amb l’estat criminal espanyol.

Per cert, plenament oblidats per tots els governs espanyols, incloent-hi els del PsoE-Psc, que amb la famosa transició van optar per un oblit interessat. Ells van lluitar per a alliberar França del domini nazi amb l’esperança que els aliats també alliberarien Espanya, res més lluny de la realitat. I l’actual govern, ara de forma interessada, oblida el règim franquista i manipula interessadament el paper dels republicans espanyols que res tenien a veure amb l’Estat espanyol del moment.

Aquests fets i exemple els podem utilitzar a nivell local. La farsa de la transició va obligar a un oblit interessat on els franquistes van sortir ben lliurats i protegits, la seva impunitat va ser evident. Això va permetre que prohoms col·laboradors i defensors del règim mantinguessin els seus privilegis, alguns inclús honorats amb reconeixement públic. Altres, veritables criminals, van continuar fent la seva.

Al llarg d’aquests anys, el nomenclàtor urbà és un exemple d’aquesta impunitat i oblit, i el que és pitjor en el cas de la nostra ciutat, on els governs PsoE-Psc han reforçat aquesta impunitat, tot evitant entrar en conflictes amb els poders fàctics locals. Com afirmava algun regidor i alcalde respecte a aquest oblit i la necessitat d’equilibrar el nomenclàtor tot honorant a molts oblidats, calia evitar el conflicte ideològic i posar noms de coses i no noms que portin a la confrontació. Això si, sants i santes, prohoms de les classes benestants i franquistes reconvertits, cap problema, ja tenen els seus espais. Altra cosa són els grans oblidats i on suposats governs “d’esquerres” han oblidat i amagat els seus, tot renunciant al seu passat, amb un veritable exercici d’hipocresia i manca d’honestedat.

Per tant, Espartacus Puig, Pascual Pascual, Josep Peiró, Ramon Terricabras, Andrés Vidal, Enrique Pallarols, Feliciano Seto, Andreu Solans, Ricardo Torrella, Àngel Uliet, Amado Vilaplana…, i així una llarga llista, uns assassinats als camps d’extermini de Mauthausen, d’altres assassinats per Tribunals Militars franquistes. En Joan Ullès, exiliat que ens va deixar l’any passat. Noms que no ens diuen res, oblidats, que van lluitar per la llibertat republicana, i que haurien de tenir espais de ple reconeixement públic i alguns estar en el mateix nomenclàtor treien a veritables impresentables que avui ocupen l’espai públic amb tota impunitat.

El mateix succeeix amb els alcaldes republicans (Jaume Figueras, Enric Aldave, Francesc Sabat, Marcel·lí Sabat i Joan Prat), plenament oblidats i on només de forma interessada s’ha venerat la figura del Samuel Morera i l’d’Avel·lí Estrenjer.

I el reconeixement a molts soldats republicans morts al Cementiri de Terrassa, es va fer gràcies a la força de voluntat de l’Antoni Font, exiliat encara viu, i oblidat com tots els altres, qui va denunciar la indiferència municipal, fins aconseguir posar un monòlit al mateix cementiri i honorant aquells soldats oblidats.

Per tant, s’ha de sortir de la indiferència i l’oblit, molts homes i dones van lluitar i morir en la defensa de la llibertat i del règim republicà, i avui veuen com partits com el PP, Ciudadanos i sobretot Vox, els menystenen i volen fer una revisió històrica que res té a veure amb la realitat. Sempre afirmen que cal mirar endavant i deixar-se de memòries històriques, remenar tombes i homenatges al passat. És evident que el passat els genera greus conflictes ètics i que els seus lligams amb aquell règim criminal és més que evident, sobretot, perquè alguns hi van fer grans fortunes econòmiques i patrimonials.

I per desgràcia, hi ha un partit PsoE-Psc que ha participat activament en aquest vergonyós oblit, s’ha acoquinat cada vegada que la dreta i els poders fàctics han posat en qüestió qualsevol referència al franquisme, s’ha amagat. La transició, la Llei de la Memòria Històrica i d’altres fets, són una demostració d’aquesta incapacitat i covardia.

Per desgràcia, molts dels que varen ser assassinats als camps d’extermini, executats per tribunals militars, o en cunetes i façanes dels cementiris, eren obrers i classes baixes que volien un món millor.

La història sempre ha de ser un record i una referència, i la guerra civil i el franquisme, van ser una veritable desgràcia pel seu cost humà, i que els vençuts van pagar de forma evident. El que no pot ser, és que els botxins responsables del cop d’estat criminal, avui vulguin fer afirmacions positives d’aquell fet i de la dictadura, i se’ls permeti menystenir a molts oblidats, assassinats i represaliats. La seva arribada a les institucions els permet anar posant obstacles i intents de canviar la realitat històrica, i correm el risc que el seu discurs qualli, sobretot, en moments de crisi. Com tampoc es pot oblidar que Franco va morir al llit, i el franquisme ha sobreviscut al llarg d’aquests anys gràcies a la farsa de la transició que no els va passar comptes.

Recuperar la memòria històrica, sortir de l’oblit, reconèixer públicament d’una vegada a tots aquells homes i dones republicans, ha de ser una obligació i un deure, i un alliberament pel present i futur. I sobretot, els partits anomenats “d’esquerres”, han de fer-ho sense dilacions, renúncies i pors. Aquest és el deute que tenen amb la història i les persones que van creure amb la idea republicana i la llibertat en el sentit més ampli.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3