El 19 de setembre de 2017 la guàrdia civil fa l’escorcoll a la seu d’Unipost per sorpresa i sense ordre judicial tot buscant les paperetes de votació del Referèndum del dia 1 d’octubre. Després de tanta comèdia resulta que les paperetes s’estaven imprimint a la Catalunya Nord, el mateix que les urnes. Per tant, el ridícul de l’Estat espanyol va ser més que evident, que ni van trobar ni una cosa ni l’altra. Això si, la mobilització policial i judicial va ser més que evident i absurda.
El dia de l’actuació d’Unipost va comportar la mobilització de la ciutadania per a defensar la situació i fer evident la nostra protesta davant de tota aquella comèdia absurda i inútil. Molts vàrem estar presents en aquell moment durant unes quantes hores, uns asseguts, altres deixant flors als vehicles de la guàrdia civil i intentant donar-los amb l’objectiu de fer-los entendre la nostra actitud pacífica.
Com és evident, la guàrdia civil de pacífica no en té res, al contrari, la seva història des de la seva creació és una vergonya, sempre ha estat una força al servei de l’estat i dels interessos dels poders fàctics econòmics. La seva creació tenia com a objectiu el control social, la repressió i la defensa dels interessos econòmics dels privilegiats, res a veure amb el servei a la ciutadania, ni la defensa de la pàtria.
Per tant, tot allò que estava passant a Unipost, i el procés a Catalunya, estic segur que els guàrdies civils els semblava un absurd incompressible, i poc interès a entendre res. Ells només estaven entrenats per apallissar i detenir si cal a qui per a ells no era ciutadania pacífica, sinó uns delinqüents perillosos. Si algú pretenia que entenguessin de pacifisme, de desobediència pacífica, i altres aspectes, això és molt complicat en un cos militar ensinistrat en la brutalitat i l’assassinat en l’aplicació del terrorisme d’estat.
Unipost és l’inici de la lluita, de la protesta pacífica i tranquil·la, del dret de la ciutadania a protestar per uns fets fora de la Llei, i del sentit comú. Tots estaven disposats a lluitar pels nostres drets i per aconseguir els objectius, votar i decidir al marge dels interessos de l’Estat i dels polítics professionals i els seus partits. Estàvem disposats a fer el que calgués, per a defensar els nostres drets, inclús a enfrontar-nos a la guàrdia civil amb tot el que això comportava.
I Unipost, va ser l’inici, l’endemà, tota la situació de l’escorcoll de la Conselleria d’Economia i d’altres Conselleries, així com la seu de la CUP sense ordre judicial. Per tant, la ciutadania estàva disposada a fer el que calgués en contra de l’Estat repressor, corrupte i criminal.
I així vàrem arribar a l’1 d’octubre, que es va aconseguir votar amb paperetes i urnes, on l’Estat va fer el ridícul més evident, i també va demostrar la seva brutalitat apallissant la ciutadania sense cap contemplació, incomplint totes les normes i instruccions. Davant de la realitat tossuda d’una ciutadania exercint el seu dret de vot, l’Estat va exercir la seva brutalitat i les seves mancances i debilitats. L’Estat mai ha estat al servei de cap ciutadania, està al servei dels de sempre i de les seves institucions podrides i corruptes (Monarquia, Judicatura, Exèrcit, Policia i Guàrdia Civil, alt funcionariat, poders econòmics i financers…).
El mateix que quan vàrem ser a Unipost, i va ser l’inici en la defensa dels nostres drets, l’1 d’octubre va ser un exercici democràtic, d’autoorganització i èxit, de capacitat de defensar de forma efectiva, tot i l’actuació policial, l’acció de votar com a millor expressió cívica. La brutalitat policial no va aconseguir cap dels seus objectius, al contrari, va demostrar la veritable cara de l’Estat i al servei de qui està.
I va continuar amb la vaga del dia 3 d’octubre, que va ser un èxit total, on el fracàs de l’Estat encara va ser més evident, i la vergonyosa actuació de la Monarquia, que va demostrar a qui serveix de veritat, i a qui representa ideològicament: a l’extrema dreta franquista.
Per desgràcia, tota aquella il·lusió, entusiasme, responsabilitat, i ganes de canviar les coses i el règim corrupte, no va tenir continuïtat quan els polítics professionals i el govern, no van ser capaços de finalitzar el que la ciutadania havia demanat, i s’havia compromès amb la seva lluita. La República no es va posar en marxa, es va claudicar davant de la brutalitat de l’Estat, i s’ha iniciat un procés incert, que res té a veure amb allò que es va començar, on la ciutadania ha perdut protagonisme, i de nou s’ha quedat en mans dels polítics professionals, i de les conxorxes d’interessos partidistes i dels poders fàctics econòmics. Senzillament, hem tornat a la normalitat on els interessos polítics estan al servei d’una minoria i on la ciutadania importa tres cogombres.
La força popular de fa quatre anys s’està desinflant, apareix la indiferència, els dubtes i malfiances, i els polítics professionals recuperen protagonisme. I l’Estat, de nou, recupera el seu paper, mantenint la repressió per la via de la magistratura més corrupta i franquista, la por com a eina de limitació de drets, i de nou un futur incert.
Per tant, tot allò que fa quatre anys va passar, ara és un mer record, unes experiències personals viscudes amb esperança i desig, però comença a ser part de la història, que anem celebrant i recordant, com moltes altres, i una nova oportunitat perduda, això si, el final encara no està escrit, i espero que ningú ens la faci.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari