[Sisco Vallverdú ] Resiliència universitària en temps de pandèmia

Un dia abans de l’inici del confinament a causa de la COVID19 un amic i company de la UPC a Terrassa em va dir, molt amoïnat, que l’endemà no podíem venir a l’Escola i que estava preocupat perquè, a partir d’ara, havíem de seguir impartint les classes i fer exàmens des de casa, remotament, via telemàtica. Em va explicar amb certa angoixa que ell no estava ni format ni habituat a fer servir segons quines eines per fer classe perquè la seva quotidianitat docent estava basada, des de fa molts anys, en l’aula, la pissarra i el laboratori. I ara, què fem?, em va preguntar. Doncs ens hi posem, li vaig respondre. I així vam començar a adaptar-nos a la nova situació a la que ens obligaven les circumstàncies, el nostre deure envers la societat i sobretot, el nostre compromís amb els estudiants.

La Politècnica és una universitat presencial, amb molta activitat de laboratori i, d’un dia per l’altre, no estàvem preparats per canviar de la més absoluta presencialitat a la més radical no presencialitat. Coneixem la tecnologia, és clar; formem enginyers i enginyers de totes les disciplines, arquitectes i fins i tot matemàtics, també òptics optometristes. Però, per on havíem de començar a transformar-nos, com adaptar-nos a la nova situació?

Per realitzar una bona docència hem de comunicar-nos eficientment amb els nostres alumnes; hem d’organitzar un pla de treball amb objectius clars, temporalitzats i coherents. En definitiva, hem de fer classes i, també, hem de valorar el progrés dels nostres alumnes, ja sigui en petits avenços com al final del procés, és a dir els hem d’avaluar. I tot això remotament, en la distància, des de casa.

En primer lloc havíem d’identificar les eines disponibles. Tenim el nostre Campus Virtual ‘Atenea’, que és l’extensió virtual de les nostres aules al núvol. També tenim a la nostra disposició el paquet educatiu de Google, tot i que, tot just, està en procés d’activació. I també tenim algunes eines concretes i especialitzades com ara simuladors o escriptoris remots. Totes aquestes eines passen per la connexió a la xarxa de dades (internet) d’un ordinador personal.

A casa, a més de l’ordinador i la connexió a la xarxa, necessitem una pantalla extra, teclat, ratolí, el faristol, i els llibres essencials. Finalment, calen dos elements importants, indispensables, per fer una comunicació i una docència adequada, com és el micròfon, els auriculars i la càmera. Si no en disposem, podem fer servir el nostre smartphone. Amb aquestes eines a l’abast, com podem fer classes i avaluar als alumnes des de casa?

Hem de començar per adaptar el pla de treball d’aprenentatge de la nostra matèria des del punt de vista de les noves condicions en les que viu l’alumne. Hem de plantejar-nos què han de fer els nostres estudiants en una estructura setmanal condicionada per un nou context. Donades aquestes premisses, mantenim l’estructura horària de classes, ens comuniquem per videoconferència amb el sistema ‘Meet’ i refem documents, presentacions, afegint esquemes, notes de veu, fem vídeos. En definitiva, facilitem recursos d’aprenentatge disponibles amb un ordinador als nostres alumnes. També programem tasques específiques, que revisem i discutim periòdicament i dissenyem sistemes d’autoavaluació, avaluació per iguals i avaluacions personalitzades.

Per fer possible aquest canvi d’una manera generalitzada vàrem preparar sessions formatives per al professorat sota el lema “De l’aula al núvol en cinc passes”. Durant aquestes sessions treballem les eines que tenim al nostre abast, com les podem fer servir, com fer classes amb ‘Meet’, com podem convertir-nos en creadors de continguts, editors i productors de vídeos. Però també com fer qüestionaris, com dissenyar proves d’avaluació, tant síncrones com asíncrones. Com fer servir la plataforma ‘G-Suite’ per educació, publicar continguts a ‘Drive’, fer servir ‘Forms’ per dissenyar qüestionaris o la pissarra digital amb ‘Jamboard’.

Vàrem pensar que seria molt útil per a tota la comunitat universitària recollir tota aquesta nova experiència, totes les aportacions, els debats, les propostes i les recomanacions a un lloc web que vàrem batejar com TAAIESE, ni més ni menys que el mirall de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT). TAAIESE és un espai virtual col·laboratiu, en constant adaptació, obert a tota la comunitat universitària, amb un apartat específic per l’estudiantat. Es construeix amb la participació voluntària d’un petit equip que, dia a dia, actualitza continguts, adaptant i revisant solucions i propostes en forma de preguntes freqüents.

Des de la primera conversa amb el meu amic i company han passat cinc setmanes; sembla que hagi passat un lustre. Tots dos ens hem trobat a la sala ‘Meet’ de TAAIESE, que roman permanent oberta. Compatim un cafè, cadascú des de casa seva, i em comenta que ja ha fet el primer examen parcial. Em diu que està satisfet de com ha anat, que els alumnes estan seguint el curs amb aprofitament i que el programa s’està seguint correctament. Em diu que està treballant com mai, que encara li queda molt per aprendre però que, fins i tot, es veu amb cor d’assessorar a d’altres companys. També em diu que troba a faltar les sessions de laboratori, l’experimentalitat, el contacte directe, insubstituïble, tot i que la feinada que està fent l’ajudarà a millorar la docència en el futur, quan puguem tornar a les aules. Se’l veu francament optimista.

Aquesta història és tan real com la pandèmia contra la que lluitem. És una història que il·lustra la capacitat de reacció de les persones davant les dificultats. Però, sobre tot, és una gran exemple de resiliència universitària perquè, malgrat tot, gràcies al compromís i l’esforç de totes les persones que formen la comunitat universitària de la UPC, la universitat no s’atura, els estudiants demostren cada dia la seva responsabilitat, el professorat manté els programes docents i el personal d’administració i serveis manté tot l’engranatge ben afinat i a ple rendiment. Si la intel·ligència és la capacitat d’adaptació a situacions desconegudes, la nostra és una comunitat intel·ligent.

Sisco Vallverdú, Professor de l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT)