En la darrera setmana, tinc la sensació d’haver assistit al naixement d’una nova manera de fer política. La de la mediatització de les misèries a l’estil d’un reality show, que semblaria és el nou paradigma.
La culebrotització, seria més exacte dir. Culebrot, sí, és el que ha succeït a casa dels de la gavina. No deixa de ser curiós el darrer espectacle. Inversemblant. O sigui, i per resumir-ho, que resulta que el germà de la presidenta de la comunitat de Madrid s’embutxaca uns diners per la gestió de la compra d’unes mascaretes i que quan el “jefe” del partit crida a capítol a aquesta i li demana explicacions pel sospitós negoci, lluny d’algun tipus de correcció sobre els fets, comença un especial “gran hermano” que acaba amb el públic del costat de la presidenta i del seu impresentable affaire i amb el president del seu partit acomiadant-se i sortint de l’hemicicle amb la cua entre les cames.
Un té la sensació que, com que la credibilitat en els valors dels que s’omplen la boca ja no és carta de presentació, els polítics han decidit presentar-se com a personatges d’un vodevil, que sembla els renta bastant més.
El perill de tot això, és precisament aquesta mena de banalització que, em dona la sensació, cada cop assumim més com a habitual. Des del sofà de casa meva, sé quan estic mirant un espectacle de “llum i de color” i em sembla saber distingir entre el que és espectacle i el que és fer teatre. El problema és que tot s’embolcalla ara en una dramatització. Potser se n’han adonat que el públic és més procliu a prestar atenció si hi ha una bona posada en escena però em preocupa que comencem a no saber distingir-ho i a no saber discernir entre el que podria despertar la nostra curiositat i el què, en realitat, ens afecta.
La guerra entre Rússia i Ucraïna, n’és un exemple de com contemplem algo que ens hauria de treure la son, com si fos una pel·lícula. No podem assistir en aquesta misèria com si d’un altre espectacle es tractés. Perquè els objectius de Putin van més enllà del territori d’Ucraïna. No podem contemplar les imatges de la invasió russa a Ucraïna com si fossin els focs de Festa Major. L’hem de contemplar amb esglai i amb preocupació. Amb determinació i amb compromís. Avui és Ucraïna, demà igual son Finlàndia i Suècia als que ja s’ha avisat des del Kremlin que, si tenen cap pretensió d’ingressar a l’OTAN, això també tindrà conseqüències polítiques i militars. Ja no parlem d’intimidació, parlem de guerra.
Suposo que sentim a Ucraïna molt a prop, com vam sentir, en el seu moment als ciutadans de l’antiga Iugoslàvia. Però no ens enganyem: Síria, Iemen, Sudan, Israel… Aquesta no és la primera guerra des de l’any 1945. Altra cosa seria preguntar-nos perquè veiem les altres tant lluny malgrat alguns conflictes portin molts més anys i massa morts.
El que ha succeït la setmana passada, cedeix el relleu a la nostra responsabilitat. El comodí del públic, més que mai, hauria de servir per despertar-nos del sopor al sofà i fer-nos protagonistes en la defensa dels nostres més preuats principis; i això passa per la defensa de la democràcia davant d’un boig imperialisme amb el que no cap ni un bri de tolerància.
Toni Marcilla
Treballador Social
Deixa un comentari