Cada cop més, un té la sensació de treballar per a totes les empreses en les quals compra i que, diligentment, cobren per allò de què un es proveeix. M’explico. Aquest cap de setmana he estat treballador d’Ikea per un temps estimat d’unes 4 hores, per posar un exemple. He anat a casa del “Sr. Ikea” a Sabadell, he entrat i he anat a buscar el que jo volia; he passat per una caixa en la qual jo soc el personatge que cobra i he arribat a casa meva per obrir i muntar un moble del qual un pensa (o voldria enganyar-se pensant) que s’ha tingut en compte el temps que dedicaré a fer-ho en el preu. Cada cop més les empreses disposen del nostre temps i cada cop menys exigim a aquestes que això sigui una possibilitat i no una finalitat.
Cada dia 25 de mes assisteixo horroritzat a l’espectacle que es produeix al davant de l’oficina del BBVA de l’avinguda Josep Tarradellas. He arribat a comptar 25 persones fent cua. Vint-i-cinc persones que, no aventuro, sé, tenen una necessitat especial d’assistència. Persones amb una edat associada a una incapacitat digital a les quals l’alfabetització tecnològica se’ls apareix, a hores d’ara, inversemblant. Persones que, segurament, van obrir un compte corrent a l’entitat abans que existís internet. Persones que han ofert els seus esforços en forma d’estalvi a una entitat perquè se’n fes càrrec d’ells i els reportés beneficis. Amb confiança cega en una entitat a la qual, acostuma a ser així, han estat fidels tota la vida encara que aquesta hagi decidit anar canviant els noms de presentació i els colors de les antigues llibretes.
Assisteixo absolutament esparverat a l’excés d’aquest sistema que no té en compte les necessitats de la gent, a costa de les de la mateixa entitat. Menys treballadors físics i més de virtuals, encara que també reals; utilitzant el nostre temps, formant part de les seves plantilles, creant un exèrcit de treballadors obligats i no remunerats.
No deixa de ser curiós que el lema d’aquesta entitat sigui: “Ahora queremos, más que nunca, estar contigo y ayudarte”. No sé en quin moment la bretxa digital es va convertir en precipici, però semblaria que més que estar amb tu i ajudar a saltar-la, estan perquè ho faci un altre. Suposo que la pandèmia ha contribuït també a la justificació d’aquests itineraris en favor de l’economia de les empreses financeres i en detriment de les necessitats de molta de la gent gran d’aquest país, però el camí a seguir ja existia molt abans del coronavirus. No sé si serà més rendible aquesta lamentable imatge cada final de mes a les portes de les seves entitats, que la d’un espai d’acompanyament a la gent gran, dins l’entitat.
Llegia l’altre dia que la crisi del coronavirus ha constatat que aquesta bretxa digital la pateix un 70% de la gent gran, segons un informe elaborat pel professor Leopoldo Abad de la Universitat CEU San Pablo. L’estudi assenyala com durant l’estat d’alarma causat pel coronavirus la gent gran ha viscut un doble confinament; i també recull com en la majoria dels casos les administracions han bolcat els seus esforços en infraestructures digitals més que en el coneixement; permeteu-me que assenyali aquí també les entitats bancàries.
Com explicava fa pocs dies al Catalunya Migdia el coordinador d’Acció Social d’Amics de la Gent Gran (entitat que lluita contra la soledat no desitjada i l’aïllament social que pateixen moltes persones grans), els voluntaris de la seva entitat van néixer amb la idea de compartir temps amb les persones grans, i en canvi, ara, amb la pandèmia fan de “facilitadors tecnològics”. O, com es denuncia des del Sindicat de Pensionistes de CCOO a l’Alt Penedès, l’Anoia, el Garraf i el Baix Llobregat, al mateix programa, hi ha 400 poblacions de Catalunya que no tenen entitat bancària i, depenent de l’operació, si no es fa pel caixer… es cobra una comissió.
Cobrar un servei “personalitzat” (d’altra banda el de sempre per a molts dels nostres grans) per la impossibilitat d’accés al mateix d’una altra manera, per la incapacitat d’un client, hauria de considerar-se una estafa. L’itinerari A i el B han de ser possibilitats d’accés a un servei, però mai una perversa intenció per forçar que, l’única possibilitat a l’abast, comporti una finalitat penalitzant i, oh sorpresa!… lucrativa.
Ni que sigui pel temps que us regalem els altres, els que sí que ens avenim a formar part d’aquesta gran plantilla de treballadors no remunerats de les vostres entitats financeres… una mica de dignitat per a les persones grans. Ep! I no m’inventeu el servei com a obra social, que ja ens coneixem tots.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari