No m’agrada el futbol. Així, sense floritures, ras i curt. No m’agrada el futbol ni, crec, m’agradarà mai, vagi per davant. Ho dic així, sense acritud però establint una declaració d’intencions; i ho sento, si això significa un desafiament a la majoria. Sempre he pensat que era una cosa meva, alguna carència nutricional que la meva mare va patir durant la gestació i que va provocar alguna afectació en alguna zona específica del meu còrtex cerebral. Amb el temps i ara que, per força, porto uns quants anys havent de recórrer els camps de futbol de gran part de la geografia catalana, acompanyant a un dels meus fills, he constatat una cosa: no m’agrada el futbol, però encara menys, tot allò que l’acompanya.
Que no m’agradi el futbol, és un fet que no comporta que no pugui respectar, admirar, envejar, les preferències d’altres per als que, el futbol, es presenta com una escola de valors. Quelcom que, si d’escola i, conseqüentment, d’educació i d’aprehensió de coneixement, estem parlant, ja m’agrada més.
“Todo cuanto sé con mayor certeza sobre la moral y las obligaciones de los hombres se lo debo al fútbol”, va escriure el filòsof i novel·lista Albert Camus i, no ho dubto; perquè l’experiència del jugador que tinc a casa, així m’ho corrobora. Però, és precisament el que envolta el futbol, el seu acompanyament parental, des de la meva vivència, des del meu personal treball de camp, el que referma la meva posició i s’allunya del pensament filosòfic i del caràcter educatiu.
Reitero, segurament és la construcció d’algú que no acaba d’entendre un esport, que “promet” tants valors: esforç, companyonia, humilitat, respecte, i que s’ancora en… tant de fum alhora: posició, prestigi, futur, diners, transcendència. O potser és, simplement, la construcció d’algú que s’atreveix a qüestionar l’homogeneïtzació de les nostres preferències, dictades per un simple procés més de globalització.
Filant prim i, amb una mica d’humor, només puc parlar d’una experiència basada en una comunitat de congèneres que, com jo, també estan avesats a acompanyar als seus fills per aquests “mons de Déu” i entre els que podem distingir diferents espècimens.
Hi ha el que, abans que els dos equips de jugadors i àrbitre acabin de desplegar la pancarta “No a la violència” al centre del camp, ja es pronuncia alçant la veu en el grup d’iguals, determinant que aquell àrbitre no li agrada. Una sentència que acompanyarà amb comentaris més o menys constants sobre les aptituds del professional, la necessitat de què se’n vagi a casa o la conveniència de què, el professional de l’arbitratge, pugui sentir-se o no orgullós del treball d’aquell dia, tot cridant des de la grada.
Una altra categoria d’espècimen que és el que m’agrada anomenar “entrenador infiltrat”, que no és més que aquell pare que, amb escàs seguiment per part dels jugadors tot sigui dit i (m’atreviria a dir) gran vergonya del propi fill, crida sense parar coses com ara: “no vota!, hablaos!, eso es!, derecha!, bajamos!, BAJAMOS!” (el canvi d’idioma no és per res més que una realitat: a la meva lliga, l’idioma oficial és el castellà).
Hi ha un altre espècimen, acostuma a ser gregari, es dedica a formar petits grups per tal de fer un perfil detallat d’aptituds de cada jugador i de què és o seria interessant fer amb ells; els categoritza, compara, cosifica, en funció d’una suposada experiència i del que ells creuen que s’hauria de fer amb cada jugador. Habitualment, no coincideix amb el que fa la veritable part tècnica, és a dir, el que l’entrenador determina. En definitiva, un grup projectant expectatives i confonent, al meu parer, conceptes tan antagònics i malauradament tan lligats al pretès esport: empresa, somni, projecte de vida, triomf.
Hi ha un element que facilita les sinergies de tots aquests espècimens, acostuma a ser quelcom que, sigui l’hora que sigui, es pot prendre en un got de plàstic (això si, el vidre està prohibit!) des de la grada; acostuma a ser un líquid groc, fred, escumós un pèl amarg, que actua com a aglutinador i altaveu dels quòrums que es poden generar entre els diversos espècimens i que s’acaben cridant des de la grada. Però del consum responsable (o no), públic i en presència de menors, potser caldrà parlar en una altra ocasió.
Nelson Mandela va dir que l’esport té el poder de transformar el món, d’inspirar, d’unir a la gent i que té més capacitat que els governs d’enderrocar barreres racials. Però també que: “l’educació és l’arma més poderosa que podem fer servir per canviar el món”.
Potser caldria reflexionar sobre el fet de l’educació als camps de futbol. Potser caldria instaurar, a part de la groga i la vermella, una targeta parental, que ens recordi que, podem i hem de participar de les experiències esportives dels nostres fills; però que, potser, ho hem de fer des d’una observació no participant, perquè, recordem, continuem tenint responsabilitats educatives, tot i ser a la grada.
Una targeta que ens pugui excloure d’un esdeveniment, recordem, esportiu, que no cerca cap més objectiu que els valors que defensaven Camus o Mandela, quan ens obcequem a no adaptar-nos a la situació. Que ens apercebi i ens relegui a la reflexió, fins que hi tinguem clar que l’esport, el camp de futbol, és un altre entorn educatiu.
Una targeta que ens recordi que, al camp, com a casa, com a l’escola, seguim educant. Una targeta que recordi que, dins el camp, l’autoritat i el fet educatiu, estan representats per entitats que hem consensuat: àrbitre i entrenador. Una targeta que imposi el necessari respecte a aquesta tasca educativa i, el nostre silenci, des de la grada, ha de significar-se com a reconeixement d’aquesta tasca.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari