Entre les rutines autocomplaents que a un servidor li agrada fer, n’hi ha una a la que he hagut de renunciar en temps de quarantena: llegir el diari físic del diumenge. Passar les seves fulles, assenyalar, inclús retallar, es converteix en un ritual agradable que, alhora, és totalment prescindible. A banda d’aquesta litúrgia, n’hi ha una altra amb la que, en aquests dies, m’he reconciliat: escoltar la ràdio. I dic reconciliar, perquè no és el mateix escoltar un programa que t’agrada durant tot un matí que fer-ho intermitentment, a diferents hores, durant un mes.
En el programa que acostumo a escoltar, el periodista José Martí ofereix el que el programa anomena “píndoles” i al que jo afegiria “píndoles de saviesa”. No acostumen a durar més d’un parell de minuts, però sempre es mantenen durant molt més temps dins la testa. Interessant va ser la del darrer diumenge, en la qual explicava que, l’any 1990, el Museu Britànic va portar a Londres, des d’una aldea d’Indonèsia, quatre membres d’una família de l’ètnia toraja per a construir un graner a la vista del públic (les seves construccions estan formades únicament de bambú i adopten unes formes que s’assemblarien a un vaixell); sembla que l’antropòleg que va acompanyar aquest fet, va comentar al periodista en qüestió que el que més havia sorprès els toraja, que mai havien sortit de la seva aldea, és que els homes blancs es rentessin el cul amb paper higiènic.
Reunió en un poblat toraja, Indonèsia
El periodista afegia que, el més vell dels toraja també assenyalà que, era la cosa més desagradable i bruta que havia vist mai; i que, ells, sempre es netejaven amb aigua. Afegia el periodista José Martí, que si veiessin l’espectacle dels darrers dies, als nostres supermercats, segur que es quedarien profundament trasbalsats. (“A vivir que son dos días-22/03/2019-playser).
Ara que sabem que la quarantena, farà honor al significat del terme (de l’italià “quaranta giorni”) i, si no arriba als quaranta dies, molt a prop es quedarà, crec que fóra bo fer una reflexió sobre les necessitats i el consum.
Parlava fa uns dies de la necessitat de ser ciutadania responsable i de fer nostre, més que mai, el “jo em quedo a casa”; aquest confinament ens permet determinades activitats: com l’adquisició d’aliments i productes farmacèutics de primera necessitat. Potser ha arribat el moment de demostrar que som una societat intel·ligent, sensata i, potser també, ho podem fer des dels nostres hàbits de consum.
Ara, més que mai, tenim la necessitat de no ser ni malbaratadors ni acaparadors, per responsabilitat i per solidaritat. Per fer-ho, potser hauríem de començar a renunciar a la immediatesa i a la fotesa de determinades coses que omplen la nostra cistella, i de determinades “necessitats” que, potser, hem fet imprescindibles però són totalment prescindibles.
Cadascú pot fer l’exercici, repassar les nostres prioritats, elaborar menús, compartir ingredients en diferents elaboracions; és clar que no es pot estar cada dia a la botiga, perquè se’ns demana un exercici responsable d’aïllament i, cada vulneració del confinament, comporta més possibilitats de contacte. Però això no vol dir que, quan inevitablement ho haguem de fer, ens comportem en les nostres compres com si no hi hagués un demà.
D’aquesta, ens en sortirem, segur. Però també estic segur que, moltes de les coses que estem canviant, han vingut per quedar-se. Comencem, doncs, a donar forma a aquesta ciutadania responsable. Comencem a estructurar una societat digna dels seus actes, conseqüent i corresponsable.
Deixa un comentari