[Toni Marcilla] Politiqueo

No Comment

El mòbil sona. És diumenge i jo estic immers en la meva acostumada litúrgia dominical; diari i cafè amb llet amb dos de sucre. Dos de sucre, aprofito per reivindicar-ho. No un, dos de sucre, com ha estat tota la vida. Penso que si pogués posar “punts negatius”, ho faria amb totes aquelles cafeteries que insisteixen a posar-n’hi un. Dos. Són dos sucres, blancs; qui vulgui menys, panela, estèvia, sucre morè o “sacarina”… que ho demani.

El mòbil continua sonant mentre acabo de llegir l’article d’Elvira Lindo. La Lindo ha utilitzat una paraula que sento familiar: “politiqueo”. I una frase que sentencia, d’aquesta manera: el todo es política, se basa hoy en un politiqueo que altera el juicio no solo de quien lo practica, sino de quien escucha. Cómo no vamos a andar todos politiqueando”.

Miro la pantalla del mòbil. És la meva mare: “si no te llamo yo…” comença. Sortejo els primers retrets com puc; retrets que no arriben a ser-ho, retrets tendres. Em diu que, com que sap que m’agraden, ha fet faves ofegades i amanida de pasta pels “nens”, que quan puc passar a recollir-ho?, que com em va la feina… Li pregunto si li han trucat per la vacuna. Està emprenyada. Diu que està farta de no poder donar un petó als que més estima. Que ja no mira les notícies, que no entén que no parin d’arribar notícies en contra de “la vacuna” ara que les tenim i que no estiguin vacunant matí, dia i nit com alguns van prometre i, altres, entre ells la meva mare i jo, creiem fóra el més oportú. Em diu que estan creant tanta alarma que la gent desconfia i que alguns ja ni es volen vacunar, atemorits amb tot aquest rebombori d’edats.; “bahh! politiqueo, Antonio”… d’aquí em sona.

He crescut tota la vida amb aquesta paraula. Politiqueo. És una paraula per designar allò que en algun moment s’ha fet i, de cop, es deixa de fer o no es fa directament mai, en contra de l’opinió general i la raó de la majoria, per una causa incomprensible, fora de la racionalitat; politiqueo. Politiqueo, explicaria segur la meva mare, és allò que fan a Eurovisión també. Allò que permet predir les votacions d’un país al marge de si, aquestes, haurien d’estar vinculades a un principal i, semblaria, únic objectiu de l’esdeveniment en la recerca de la qualitat d’una cançó.

Politiqueo és, també, l’humiliant espectacle que aquesta setmana ha traspassat les parets del saló del palau presidencial d’Ankara quan el líder turc, Erdogan, acompanyat de la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen i el president del Consell Europeu, Charles Michel, després de fer-se unes fotos, es transformen en dos persones i no en tres. En dos homes que seuen i s’atreveixen a deixar a la presidenta palplantada sense poder creure el què està presenciant. Dempeus, contemplant la imatge d’una situació pretesament socarrona. La presidenta, visiblement incòmoda, va fer notar que no hi havia butaca per a ella. Una situació que, finalment, es va “salvar” amb la humiliant dispensa de poder seure en un sofà proper.

No faré cap anàlisi del despropòsit, ni de si les regles de protocol de Turquia van considerar, o no, que el tractament de cap d’Estat era pel president del Consell Europeu i “només” de primera ministra per la Presidenta de la Comissió Europea. De si ha estat o no una provocació contra la Unió o contra la primera dona que presideix la Comissió. No m’entretindré en els entresijos d’una recepció que, entenguem-nos, no és com venir a casa meva i picar a la porta. És a dir, entenc que hi ha un treball de diferents comissions i especialistes per a dissenyar una reunió de tan alta volada. A ningú no li va passar pel cap que tres assistents necessiten tres cadires?

No faré cap anàlisi del despropòsit, repeteixo, però si del paper del president del Consell Europeu. De veritat algú pot dirigir-se, tot acompanyant l’Erdogan, a les dues úniques butaques amb la seguretat que són dos i només dos els que s’han d’asseure allà? De veritat que, mentre s’acomodava en ella i s’atrevia, fins i tot, a estirar les cames, al president no li va semblar estrany en cap moment que la seva, en definitiva companya de la política exterior europea de la UE, restés allà, a peu dret, sola, definitivament astorada? Perquè, si per ambdós personatges masculins allò va ser quelcom anodí, segurs en la contemplació a les seves “persones”, potser hem entrat en un forat espai-temporal i ens hem traslladat a l’època Neandertal sense saber-ho. De veritat que a cap dels dos presidents no se’ls va remoure res per dins, no van passar vergonya, no van ser conscients de tanta indignitat en un sol gest?

Llegeixo al diari que hi ha una lluita entre la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen i el president del Consell Europeu, Charles Michel per liderar la política exterior europea. I que en el viatge en qüestió, ambdós presidents europeus havien de tractar que Turquia deixés de fustigar Grècia i Xipre i respectés els drets humans a canvi, como no, d’un paquet de millores econòmiques. I dic jo, si el respecte als drets humans ha de ser “forçat” per un paquet de mesures econòmiques, no sé si quedarà clar que el respecte a les nostres companyes comença des del temps en què, sense ser res encara, restem a l’espera de ser-ho en el ventre, d’una dona.

Dic jo si no quedarà suficientment clar que, quan l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que: tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets, també parla de les dones. Dic jo que quan, per alguns que diuen dedicar-se a la política, fins i tot el decòrum és intranscendent davant d’una institució representada per una dona, si no serà una qüestió de testosterona i d’un definitiu complex d’inferioritat en una pugna de poder que necessita còmplices del mateix sexe per sentir-se reafirmat; d’un politiqueo, (que diria me mare) pròpiament dit, que en definitiva i utilitzant les paraules de la meva venerada Elvira Lindo “altera el juicio no solo de quien lo practica, sino de quien escucha”.

Toni Marcilla, Treballador Social

Related Articles

Deixa un comentari

portada-75