No seré jo qui parli malament de la telebasura (léase https://malarrassa.cat/veus-opinions/toni-marcilla-jo-confesso/) ni de les estratègies que cadascú utilitza per aconseguir connectar amb els continguts que s’ofereixen des d’aquests formats, ni del que hom extreu de tot el que passa per les seves retines o del bé o mal que pot fer en qui s’abandona al davant d’una pantalla.
El que em resulta curiós, però, és aquesta legitimació a la qual darrerament estem assistint d’allò que tothom ha criticat obertament i, en el cas de consumir, ha amagat i negat en el seu més íntim dia a dia. Del negar tres vegades, hem passat al Pentecostes telebasura, que ha insuflat un nou esperit que ens empeny a anar a predicar de tot el que, fins ara, ens havíem avergonyit.
Semblaria, estem, en un nou moment. Potser en… una “primavera rosa”?; una variació que fa que ara, ara sí, puguem dir sense complexos que som consumidors de telebasura. Perquè, aquesta, i tot l’espectacle rosa que l’acompanya, s’ha erigit en punta de llança de diferents causes; causes tant importants que ens fan oblidar, o deixar per a més tard, m’agradaria pensar, de quina manera s’està contribuint a blanquejar als mateixos mitjans que s’han nodrit i han contribuït al mal que ara denuncien, apadrinant-lo com a responsabilitat social.
Així, en poc temps, hem passat de veure que la ficció dels culebrots com ara Los ricos también lloran, passi a encarnar-se en la “realitat” dels programes del cor; d’aquests als reality shows com els de Las Campos que, en teoria, ens oferien “la veritat” dels personatges en qüestió i, d’aquests, als programes de talent on, abans es premiava per cantar o ballar bé, i ara es premia per tenir un mort a l’armari. Ara mateix, programes com “Got Talent”, semblaria no tenen raó de ser si aquell que es presenta al concurs no ha perdut a un familiar molt proper, té una malaltia incurable o viu al carrer.
Llegia dissabte a Jordi Costa, a ICON, en un article titulat El fin justifica el medio; en ell es deia que gràcies a “Veneno”, la sèrie basada en la vida de Cristina Ortiz coneguda popularment com “La Veneno” i creada a partir del que Valeria Vegas va escriure sobre ella en un gran treball periodístic, la comunitat “trans” va viure una epifania transformadora. Un alliberament a partir del circ mediàtic que altres veien en l’explotació d’un personatge vulnerable a “Esta noche cruzamos el Mississippi”.
Potser sí que és millor emmirallar-nos en l’experiència d’algú a qui veiem més que al veí del costat de casa nostra i que, fins i tot, algú pot sentir com a part de la família. I es que, tant el veí amb qui coincidim a l’ascensor, com el famós que ens acompanya cada dia, al sofà de casa nostra, ofereixen el millor d’ells a partir de la nostra demanda i del que, volen i volem, sentir com a realitat. La “realitat” està igualment impostada amb el veí del segon primera amb Telecinco. La diferència, segurament, només la pot donar la familiaritat, el tracte, i això, de moment, només ens ho pot donar la interacció i… el veí, si ell i jo mateix donem peu.
Que “Contar la verdad para seguir viva” s’hagi convertit en un debat social i polític, tampoc no em sorprèn gaire. D’alguna cosa s’ha de parlar i, com més es faci, més rendiment en trauran els polítics i, potser, més temps donarem a l’inici d’un veritable debat social. Que l’increment en les trucades al 016 hagi estat d’un 42%, tampoc no em sorprèn. La Ley de Violencia de Género vigent des del 2004, especifica que els mitjans de comunicació estan obligats a informar sobre els recursos d’atenció disponibles per a les dones que pateixen violència de gènere. Quan 3,7 milions de persones, el diumenge 21 de març, van veure els dos primers capítols de la docusèrie en la que Rocío Carrasco descobreix la seva condició de víctima de la violència de gènere (gairebé 6 milions en l’anomenat minut d’or), i hi apareix un faldó amb el número de telèfon d’atenció a les víctimes de violència de gènere, no serà doncs “normal” que algú qui està patint aquesta misèria, comparteixi alguna de les experiències del relat de la filla de “La Más grande” i aconsegueixi albirar la necessitat de sortir d’aquest malson com una possibilitat?
Com diu Jordi Costa, podem dubtar dels motius que mouen a Telecinco i a Rocío Carrasco, però…és complicat qüestionar els resultats. També es necessiten els fems perquè la terra sigui fèrtil i, potser, més valdria utilitzar les audiències com a mètode per incidir en determinats temes.
El que realment em sorprèn és, com no hem arribat abans a la conclusió de la necessitat d’exigir-nos conèixer la realitat de les preferències del consum audiovisual de la població, ara que sembla que tant ens coneix tot allò que estigui a l’altra banda de la pantalla de l’ordinador o el mòbil, per establir sinergies de construcció social. Lluny de la caspa de l’esnobisme social del que som i del que volem projectar que som, coincideixo amb Jordi costa: el fin justifica el medio. Quan no el puguem justificar, segurament, serem ja una societat madura. I, sinó, sempre ens quedarà Nietzsche: este mundo, eternamente imperfecto, imagen, e imagen imperfecta, de una contradicción eterna.
Toni Marcilla, treballador social
Deixa un comentari