Som fills d’un poble industrial, Terrassa. Les seves xemeneies, el modernisme, els castellers o el Pícnic Jazz són una façana de la història i del present que forma part del relat oficial i la marca de la ciutat.
No és tan clar que ho facin les seves ombres. És cert que el record traumàtic de les riuades del ’62 encara fa ressò a la ciutat i perdura en la memòria col·lectiva, però cal preguntar si tenim clar qui i per què va morir en aquella trompada d’aigua. La pobresa en el camp, la necessitat de mà d’obra de la indústria, la falta d’habitatge, la supervivència en forma d’autoconstrucció, la falta d’ordenació de les rieres, i malauradament, un fenomen meteorològic extrem, són una part de les causes de la mort de centenars de persones que estaven aixecant la ciutat, que tot i els canvis de la ciutat del tèxtil en l’actualitat fa ser Terrassa el que és, present però també història.
Aquestes darreres setmanes s’ha pogut aturar per uns dies el desallotjament de part dels horts i barraques de Can Bosch de Basea. Tot i que el barraquisme avui en dia és residual, és una altra cara fosca de la societat actual que no està podent donar solució residencial. Tenim edificis buits, tenim solars industrials que es podrien reconvertir, però hi ha veus que repeteixen que és una qüestió de demanda i oferta i el que cal és ampliar el ciment, si és necessari, en zones inundables, com és el cas dels terrenys dels quals parlem. No oblidem tampoc, que cada cop hi haurà pluges menys freqüents però més violentes degut al canvi climàtic.
“Més enllà de la funció de produir aliments, aquest tipus d’horts ens recorden la història de les migracions (passades i actuals), la tradició viva i coneixements de l’agricultura urbana”
Una altra part oblidada és el valor dels horts per si mateixos. Nosaltres, que molts som fills d’immigrants, sabem que sovint els nostres avis i àvies van fer un hort on van poder, i en el cas dels horts de Can Bosch estem parlant de parcel·les que porten més seixanta anys cultivant-se per part de les mateixes famílies. Més enllà de la funció de produir aliments, aquest tipus d’horts ens recorden la història de les migracions (passades i actuals), la tradició viva i coneixements de l’agricultura urbana (que no està de menys mantenir) i que hi ha espais verds que donen salut física i mental a gent de procedències molt diverses. I encara més, que creen comunitat i identitat. “Si le quitan al abuelo el huerto, lo matan” deien l’altre dia mentre esperàvem sense saber quan vindria la comitiva judicial. Els horts municipals, com els habitatges i altres recursos d’emergència residencial, són escassos i estan saturats. A més a més, dir que els desplaçats poden optar per un hort Can Casanoves, un entorn poc accessible i ben allunyat del lloc a on estan ara, és entendre ben poc el què representa la zona d’horta per aquestes persones i famílies.
En la ciutat que somiem, creix cap endins, i hi ha habitatge assequible per tothom. No hi ha barraques, i els escassos horts urbans i periurbans es multipliquen. L’ordenació i gestió d’aquests espais permet supervisar una millor neteja dels terrenys, fa goig passejar per allà, i alhora permet protegir aquests terrenys dels propietaris especuladors incrementant encara més el seu valor social i ecològic.
Desgraciadament, el capital i les lleis ens porten a altres camins. L’Ajuntament diu que fa el que pot mentre la comitiva judicial comença a desallotjar. Un gos és sedat i se l’enduen sense esperar al seu amo. Fa uns anys va ser la riuada qui es va emportar els pobres. Avui sembla ser que són els grans propietaris.
Víctor AV
Membre de l’Assemblea Ecologista de Terrassa La Paparola
Deixa un comentari