Ho confesso. Les distopies i les faules postapocalíptiques m’encanten. Tant en format pel·li com en format sèrie. Naturalment, això no vol dir que me les cregui. Ni que me les cregui, ni que me les deixi de creure. De fet, sempre he estat de l’opinió que la ciència-ficció és ciència ficció fins que deixa de ser-ho. I d’exemples a la literatura i al cinema en tenim uns quants. Precisament per això penso que, sense que em mogui cap mena d’afany alarmista o catastrofista, hauríem de començar a plantejar-nos què hauríem de fer si el nostre sistema col·lapsa. Perquè no sé com ho veieu vosaltres, però indicis o símptomes en tenim. Un munt. I tot i que no sabem si aquest hipotètic col·lapse ens afectarà a nosaltres, als nostres fills o als nostres néts, no estaria de més començar a preparar-nos pel pitjor. Si més no, a pensar-hi. Al cap i a la fi, com proclama la dita, “prevenir és curar”.
Als més optimistes i descreguts jo els recomanaria una minisèrie francesa que duu per nom L’effondrement (El colapso). Bàsicament perquè reflecteix de forma molt realista el que molt probablement passaria a la nostra molt civilitzada societat occidental si aquest hipotètic col·lapse (polític, econòmic, social, energètic, mediambiental… tant se val) ens agafa amb els pixats al ventre. Sense haver fet els deures, vaja. Algú creu, de debò, que si no ens conscienciem i ens preparem com a societat per fer-hi front ens seguirem comportant civilitzadament quan arribi el moment? Jo, personalment, penso que no. Penso que l’instint de supervivència, aquest instint primitiu i egoista que gairebé tots duem al nostre ADN, acabaria imposant-se per golejada. I això, òbviament, és molt perillós. Letal, vaja.
Així doncs, si no ens agrada la idea de veure’ns reclosos en un búnquer amb aigua, medicines, llaunes, armes i municions en un futur més o menys llunyà, treballem de valent perquè aquesta no sigui la nostra única i efímera sortida. Treballem conscienciant-nos que això podria passar (com he dit abans, la ciència ficció és ciència ficció fins que deixa de ser-ho) i, acte seguit, fem tot el que estigui a les nostres mans per evitar-ho. Per començar, no votant opcions polítiques que accelerin aquest col·lapse. Tots sabem quines són: les neoliberals i d’ultradreta. I tot seguit, tenint molt clar que si no volem veure o viure un futur post apocalíptic l’únic camí possible és el que comentava el Joan Pi en el seu article de dissabte passat. Reforçar el nostre concepte de comunitat. El d’una comunitat que valori i inverteixi en el nostre sistema sanitari i educatiu. Podrem adaptar-nos al que pugui passar en un futur si la nostra comunitat és forta i madura. Si no, estem perduts. El “sálvese quien pueda” insolidari i individualista potser és molt atractiu i trepidant de veure en una pantalla però a la vida real no crec que sigui una experiència gaire agradable. Pensem-hi.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari