Tot just acabem d’entomar la primera fase de transició que ens ha de dur a l’anomenada nova normalitat i no puc evitar de pensar si mai recuperarem la ja de per si relativa i delicada llibertat que teníem abans de la pandèmia. Fixeu-vos que no parlo de normalitat. Aquest distòpic i esgarrifós concepte de nova normalitat ja deixa ben clar, al meu parer, que moltes coses que abans eren normals d’aquí en endavant deixaran de ser-ho si no ho han deixat de ser ja. Parlo de llibertat. D’aquella, insisteixo, relativa i delicada llibertat que teníem abans de la pandèmia i que, per art de màgia, hem perdut o hem cedit amb massa facilitat.
En qüestió d’un parell de mesos ens han restringit la mobilitat, ens han dinamitat l’economia familiar, ens han tractat com a reclusos, ens han posat la por al cos i ens han anul·lat totalment com a individus sense que gairebé ningú badés boca. És normal això? Tan fàcil és d’alienar una societat com la nostra? Tan senzill és manipular-nos com a xais?
I no, no em refereixo a fer l’espavilat i saltar-se recomanacions i normatives. Em refereixo a qüestionar-nos si és normal que ens tractin com una societat immadura i ningú digui res. O gairebé ningú. Em refereixo a si el nostre sacrifici, si el nostre confinament, si les pèrdues humanes i econòmiques no han estat molt superiors (jo crec que sí) a la tasca dels nostres polítics i governants. Uns polítics i governants que sota l’excusa de la imprevisibilitat de la pandèmia no han estat a l’altura de la ciutadania i que sota l’amenaça de la por i la coacció ens ho han pres gairebé tot.
Que la mascareta, doncs, no faci alhora la funció de mordassa. Conec gent d’altres països que flipen amb la paranoia que polítics i mitjans de comunicació han aconseguit instal·lar en els nostres cervells. Prudència i precaució la que vulgueu. Però que mai la por i l’alienació ens faci perdre el sentit comú i, sobretot, la nostra capacitat de pensar i criticar constructivament. Només així podrem lluitar per mantenir aquella fràgil i relativa llibertat que teníem abans i que tant ens va costar de guanyar.
Xavi J. Prunera
Deixa un comentari