[Salvador Pérez] La participació ciutadana, sempre pendent

Tot aquest tema de la Sindicatura de Greuges ha estat un veritable cúmul de despropòsits i una demostració de la dificultat que té l’equip de govern per a lidiar amb els processos participatius.

Aquest Ajuntament i algun dels responsables de l’equip de govern, Sr. Vega, persona directament implicada en el procés participatiu de la Sindicatura, i que al final ha indicat la seva responsabilitat en els fets, prou li ha costat assumir-ho, parlava de la llarga experiència d’aquest Ajuntament en processos participatius, sent uns avançats en aquest camp.

El que és evident és que aquest tema ha estat un mal exemple de com no s’han de fer les coses, i ara veurem com acaba i com s’afronta el seu final. A lo millor tampoc cal tenir una Sindicatura de Greuges local i amb la de Catalunya ja passem, però bé, suposo que al haver-hi empentes per ocupar el càrrec ara amb sou i demanant que aquest sigui el més elevat, doncs segur que tothom justificarà la seva necessitat, però bé, ja s’ho faran, ni tinc la més mínima intenció de perdre ni un minut i comentari al respecte, no m’interessa.

A mi el que m’interessa en la meva reflexió és el tema que de veritat em preocupa, que és la participació directa i la necessitat de millorar la qualitat democràtica i el compromís de la ciutadania en els afers públics. I quan sento al Sr. Vega parlar de la llarga experiència i lo avançats que hem estat en els processos participatius, és senzillament, un absurd i una manca de rigor total. En tot els casos, els models aplicats no eren tant la voluntat d’obrir la participació a la ciutadania, sinó d’obrir processos limitats, de control social i d’atomitzar a la ciutadania, molta sensació participativa però poc efectiva, per la manca de credibilitat en allò que es proposava. L’objectiu és integrar les entitats, institucionalitzar-les i reduir qualsevol possibilitat de canvi i compromís real, escalfar moltes cadires i ser mers convidats de pedra en els processos oberts.

Per aquests motius els diferents processos es van atomitzar, i van anar morint de tant èxit. I en aquest sentit, podem veure com van acabar els Consells de Districte i alguns sectorials. O allò que el Sr. Vega posa d’exemple, els pressupostos participatius que van durar dos anys i que van ser un fracàs estrepitós. O com ha estat la primera experiència del PAM l’any passat, que ni es va entendre, ni es va saber aplicar, i ja veurem com acaba aquest nou procés aquest any.

I el problema de tots aquests processos no son els seus Reglaments, ni normes, ni … el que es vulgui. El PsC-PsoE no ha entès mai aquests processos, és més, ara a nivell d’estat té un greu problema per haver deixat participar en el seu dia a la militància. Mai ha cregut en els processos participatius els ha anat fent a desgana i per certa pressió de les entitats ciutadanes o modals, per aquest motiu, el més important com deia, no son tant les normes, com el veritable convenciment de creure en la ciutadania, la seva maduresa i l’assumpció de responsabilitats tant en la col·laboració, com en la decisió d’alguns aspectes de la gestió. I aquesta actitud i comportament tot i ser avui un govern minoritari, segueix pensant com quan tenia majoria absoluta, és incapaç de fer un canvi de mentalitat i sobretot d’actitud vers els aspectes participatius. I per acabar d’ajustat el tema, té un PDeCAT que ni té projecte i li dóna el paperot en la regidoria de qualitat democràtica de l’expertesa en aquest apartat (algun dia algú li hauria de preguntar que expliqui el seu projecte participatiu al marge de fer de mer comparsa per sou i cadira). I fa gràcia per no dir una altra cosa, que en el tema de la Sindicatura, se’ls utilitzi de pantalla d’expertesa per a fer els informes participatius i un paperot que demostra la manca de criteri i només mantenir-se en el govern a canvi de res.

Fa menys d’un any es va aprovar el Reglament de Participació i la Llei de Transparència, no calia, sinó estàs disposat a complir-la amb totes les conseqüències.

I aquest no és només un problema d’uns partits o governs, les entitats ciutadanes també tenim una part important de responsabilitat, ja que després de llargs anys d’estar atomitzades, institucionalitzades, amb una pèrdua important del sentit crític i de recuperar un paper que mai s’havia d’haver perdut, que era l’exigència, la no acceptació dels discurs, del dubte, de la responsabilitat i de l’exigència de fer-nos forts en el compromís de lluita per a transformar i promoure canvis de veritat. Sortir del debat d’entreteniment fent de mers vigilants de l’absurd (el contenidor, la vorera, el banc…), per anar al debat gran, important i transcendent. Deixar de viure de l’afalagament estratègic i servil, per a ser contundents i exigents com a ciutadania organitzada. Aquesta poca autocrítica i anar vivint en la passivitat, acceptant sense més allò que era mera carnassa, ens ha portat, a continuar vivint avui amb els mateixos mals vicis. Ens han canviat el Reglament, els processos participatius, els temps, han aparegut les debilitats i grans contradiccions, però la ferida segueix oberta, quan veiem com segueixen funcionant els Consell de Districte i alguns sectorials, el PAM …., i quan escoltem com es fan determinades justificacions per part d’alguns membres del govern, i que al final tot segueix igual.

I tot i l’aparició de Plataformes (PAH), Entitats d’Acció Ciutadana, Parlament Ciutadà, Taula de l’Aigua i d’altres formats on la societat civil vol organitzar-se amb altres mecanismes i formes de participació i organització, no acabem de trencar amb un model institucional ple de vicis i males costums que ha consolidat unes maneres de fer i actuar, que no consoliden aquests nous mecanismes.

Per tant, repeteixo no és un problema de normes, és un greu problema d’actituds, de convenciment i de superar l’estat de les coses, de capacitat de canvi i transformació, de trencar els mals hàbits i costums, l’atomització endèmica. La participació per desgràcia, segueix sent una assignatura pendent i la responsabilitat no és només d’una part, a aquesta ja l’interessa mantenir la situació, però la ciutadania i les entitats i col·lectius, hem de demostrar que ho podem canviar, de moment, estem amb mort estable, fins quan…?

Salvador Pérez Riera