Ricardo J. Ramírez: “Sense recursos i amb un reglament encotillat, el Govern només intenta validar la seva política”

No Comment
Ricardo J. Ramírez. Foto MG

Entrevista amb Ricardo J. Ramírez, vicepresident del Consell Municipal d’Economia Social i Solidària

El passat 19 de desembre va tenir lloc el darrer plenari del Consell Municipal d’Economia Social i Solidària (CMESST), on s’havia d’aprovar un pla estratègic per presentar i ser votat al Ple municipal. Finalment, no es va aprovar el pla sencer, però sí la proposta de creació d’un observatori municipal de la contractació i compres públiques. Malarrassa ha entrevistat en Ricardo J. Ramírez, soci de la cooperativa l’Eina de serveis socioeducatius i vicepresident del Consell en representació de les entitats, que fa un balanç del recorregut de l’organisme durant aquest any, el de la seva creació.

Pep Valenzuela

Després de quasi un any de la seva creació, quin balanç fas del treball realitzat pel CMESST?

Creat el 30 de gener passat, s’ha fet molta feina per part de les entitats, particularment la Xarxa d’Economia Solidària (XES), que és la xarxa més ampla i organitzada. Això s’ha plasmat en la definició del pla estratègic d’Economia Social i Solidària per a la ciutat, de l’observatori de compra pública i en la necessitat d’un equipament dedicat a aquesta qüestió.

El problema de fons, però, és el funcionament en si del Consell. Nosaltres hi vam entrar, tot i ser una mica reticents, perquè enteníem que els consells en general són una eina potent per afavorir la participació ciutadana per via de les entitats. El que veiem ara és que l’ús que se’n fa, per dir-ho suau, és molt poc ambiciós. Al mateix temps veiem que de vegades, els consells municipals en general es fan servir de manera perversa com un contrapès de les entitats, acusades de duplicar funcions o de no voler comprometre’s prou.

Què us heu trobat?

Ens hem trobat amb un funcionament que no permet desenvolupar tota la potencialitat que té el Consell, que podria ser un espai per construir la política pública d’ESS amb participació de les entitats i l’Administració, fent un diàleg transparent i de confiança. Però això no s’ha acabat de fer.

La sensació que treus és que la funció del debat real està molt encotillada i molt supeditada a la iniciativa de la mateixa Administració. De manera que, al final, acaba sent més un espai on l’Administració sembla voler validar les seves polítiques ja preestablertes, supeditant-ho tot als ritmes de treball, els temes i les aportacions de les entitats. Això limita molt tota la potencialitat que té com a espai realment constructiu, de diàleg i de confiança.

Per això hi ha hagut problemes per aprovar el pla estratègic d’ESS?

Exacte, amb això s’ha posat molt en evidència. Abans, ja s’havia fet una diagnosi que, des de la XES ja es va dir que no s’hi estava massa d’acord, no ens va semblar que tingués el nivell de qualitat que requeria. Malgrat això, vam pensar que després, hi hauria el treball sobre el pla estratègic i que les deficiències es podrien anar treballant.

Però el que sembla és que, al final, el pla acaba de la manera que he dit abans: amb una proposta del govern local que aquest vol validar al Consell. I és aquí on entrem en conflicte. Les aportacions de la XES no es recullen perquè, sembla, posen en qüestió el pla. L’Administració tampoc posa totes les eines que té per garantir transparència i generar confiança. Ens trobem amb les situacions de sempre: teòrics problemes tècnics i que al final tot s’acaba reduint no a un problema polític, sinó tècnic i/o pressupostari suposadament insuperable.

D’altra banda, deixen que les coses es podreixin. Teníem un acord majoritari per modificar una sèrie d’accions a l’octubre, i no s’ha fet res, absolutament res, ni s’ha donat cap informació. Fns que arriba el desembre argumenten que ja no es pot fer res. I això no és cert. És clar que es poden fer coses.

Afirmaries, així, que es viu una situació de bloqueig?

El nostre repte com a entitat era contribuir a dinamitzar un espai que anés en la línia de la participació real i la decisió. És cert que es tracta d’un aprenentatge de totes les parts, nostre però també de l’Administració, que té una visió dels espais de participació molt tancada i poc flexible, una mica poruga en el sentit de no estar oberts a profunditzar en la participació com una oportunitat dialògica i constructiva, oberta a noves formes de treballar en la definició de polítiques públiques, en general, i en particular, en el desenvolupament de les tasques que li són pròpies.

Una cosa molt bona del Consell és la capacitat de generar grups de treball molt oberts i que poden fer aportacions, però després no se’ls dóna l’autonomia suficient perquè tinguin més capacitat de portar temes al mateix Consell per acabar de tancar-los.

Això té a veure també amb una mancança del mateix Consell, i tots els altres consells, i és que no estan dotats de recursos, no hi ha secretaria tècnica dedicada amb temps i recursos que pugui fer seguiment de tots els acords, aportant informació i afavorint la participació. És un greu problema que fa que la gent es cansi.

Així, doncs, com està la qüestió del pla estratègic d’ESS?

Es va fer un grup de treball, es van acordar una sèrie de temes, com l’avançament d’accions del pla. Però quan es va portar al Consell dos mesos després, aquí van començar els problemes tècnics, de temps, que el pressupost està tancat… Disculpes que, a més, no són certes, perquè sí que hi ha manera de fer tot això.

Amb el tema de l’equipament de l’ESS, que està dins del pla estratègic, passa una mica el mateix. Hi ha un grup de treball, amb menys participació cada vegada, perquè en lloc de demanar-nos quin tipus d’equipament necessitem, et demanen que escriguis una carta als reis. Mentrestant, segons sembla, van fent la seva. D’acord amb algunes informacions que tenim, ja estarien mirant locals i elaborant un document previ de pla d’usos.

Aquest és el problema: hi ha una manca de transparència. Que ens diguin el que han fet fins ara i que puguem treballar sobre això, sobre una cosa tangible i material. I no que ens demanin propostes per arribar al final i que ens diguin que no es pot fer res.

Sembla difícil poder avançar així…

Ho és, però també es fan algunes passes, alguna d’important, com és aprovar la creació de l’observatori de compra pública. Ara queda la part més important, la normativa de funcionament d’aquesta, que ja s’està treballant. La idea sobre el pla era que es pogués aprovar en aquest exercici del 2018, que ja no podrà ser i s’haurà d’aprovar el 2019 amb totes les dificultats que hi haurà entrant en el cicle electoral. Però bé, veurem com avança.

S’ha quedat aquest mes de gener per fer un consell extraordinari per intentar aprovar el pla estratègic en conjunt, o sigui també l’equipament i el pressupost. Està clar, però, que abans ens haurien de fer arribar les propostes per poder estudiar les opcions, per poder començar a treballar des de l’inici del 2019. No sé com ho faran, sembla una mica la quadratura del cercle.

Al final queda la sensació que no hi ha una aposta decidida per l’ESS. Hi és, sí, però no es fa d’una manera decidida, almenys com nosaltres considerem necessari i ens agradaria.

Podries ser una mica més concret?

Un exemple: l’Ajuntament té una tècnica de plantilla, que és personal propi, dedicada a l’ESS, però que porta també tota l’Emprenedoria, amb suports puntuals que depenen de subvencions externes, de la Diputació i d’altres administracions. O sigui, amb recursos propis de l’Ajuntament hi ha una persona que es dedica a l’ESS i Emprenedoria; més concret, si comptéssim per hores, tindríem, com a molt, mig tècnic dedicat a l’ESS.

Mentrestant, en una entitat com la nostra (l’Eina), que és petita, hi ha una persona a jornada sencera dedicada a això. I la XES i els Ateneus cooperatius tenen 3 persones dedicades a la promoció del cooperativisme i l’ESS. O sigui que hi ha una desproporció bestial entre els esforços d’una banda i l’altra i això és molt significatiu.

Related Articles

Deixa un comentari

SEGUEIX-NOS A TWITTER