Amb motiu de l’aniversari dels 100 anys de la revolució d’octubre del 1917, que va marcar un abans i un després al món en la historia del segle XX, voldria recordar la figura d’un dels grans cineastes de la revolució.
Aleksandr Ivanovich Medvedkin fou un cineasta rus nascut l’any 1900. Als 17 anys va ser testimoni de la revolució boltxevic; als 20 participà a la Guerra Civil, dins de les files de l’Exèrcit Roig; a l’edat de 38 anys va patir les purgues estalinistes i va veure com la seva millor pel·lícula, “La Felicitat”, era condemnada per reflectir influències del dirigent comunista Bujarin. Aquest dirigent soviètic també va patir la repressió, fins al punt de ser executat per ordre de Stalin. Amb 41 anys, Medvedkin lluità en primera línia en la II Guerra Mundial com a corresponsal càmera en mà. Va morir l’any 1989.
La figura i la trajectòria d’aquest notable i excel·lent cineasta soviètic, és recollida en el film “El último bochevique” (1992), títol original “Le tombeau d’Alexandre”, pel·lícula del gran autor i documentalista francès Chris Marker.
En el relat d’aquest documental, en Chris Marker ens descriu que en l’última de les cartes imaginàries que envia a Alexandre Medvedkine, es pregunta quina paraula s’ha de poder utilitzar per etiquetar als cineastes que varen filmar des de la revolució, com ara Einsenstein, Dziga Vértov, Pudovkin i el propi Medvedkin. Marker creu que d’ells es parlarà com d’uns autèntics dinosaures. Immediatament, per poder saber quin pot ser el destí d’aquest éssers extingits, mostra la imatge somrient d’una nena amb un dinosaure infantil, i l’escoltem dient: “Però mira què els hi passa als dinosaures: els nens els adoren”. La metàfora juràssica establerta per Marker captura quelcom clau que sura en cert pensament actual al voltant del passat revolucionari. Les pel·lícules que els cineastes de les esquerres filmaven sobre la revolució, i com capturaven els moviments de masses i celebraven les victòries de la classe obrera.
Després, aquests cineastes començaren a elaborar una certa memòria del dol generat en aquells anys. El segle XX fou el segle del comunisme, però també una època tràgica en què les revolucions naufragaren i les utopies varen morir. Alguns cineastes, com el propi Marker, s’adonaren de que potser no podien seguir parlant de les conquestes, sinó de les pèrdues, i el que varen fer des del dolor per allò que no va poder ser.
La figura de Medvedkin, autor, com ja hem esmentat, del film “La Felicitat” (1935), és el símbol de les victòries i de les derrotes del segle. Va créixer amb la revolució i morí amb la Perestroika. Fou un comunista de pedra picada en un entorn en el qual el propi comunisme acabà pervertit. És avui un dinosaure condemnat a quedar recobert per la pols d’un museu?
El somriure de la nena en l’escena final de “El Último bochevique”, obre les portes a la utopia. Els dinosaures del cine tenen quelcom d’adorables perquè van creure en un món millor. En contra i malgrat tot, van creure en la utopia. Avui, en mig d’un segle XXI aixafat pel reduccionisme nihilista, una bona teràpia pot ser la recuperació de les noves generacions de les restes d’aquell món juràssic. La seva experiència pot molt bé ajudar a creure que un altre futur també és possible.
Emili Díaz
Deixa un comentari