Foto: LP
La nit del 2 d’octubre, a la sala gran del Centre Cultural, em va agafar per sorpresa. S’estrenava a Terrassa (no era una estrena absoluta) “Magda, una òpera catalana”, amb llibret de Jordi Voltas i música de Ramon Ribé. I el cert és que hi havia força públic a la sala, incloent-me a mi una mica per casualitat. Reconec que, en aquells minuts previs, em va envair una certa aprensió, causada pel record d’una experiència, ja fa uns quants anys, d’un seguit de quatre “òperes terrassenques” atonals, experiència que finalment va resultar fallida i en la que vaig tenir una participació menor (com a cantaire de cor a la primera d’aquestes òperes, potser la més aconseguida). Seria “Magda” una repetició d’allò? Seria algun exercici menor en òpera tradicional? Seria, potser, una sorpresa agradable de les que queden en el repertori per la seva qualitat? Sabia que no m’havia de tancar a res, i que l’única manera de respondre a la pregunta que em ballava pel cap era deixant parlar a l’obra mateixa. Es van apagar els llums, la Terrassa 48 va ocupar els seus llocs a peu d’escenari, va sortir el director, i va començar l’obra. De moment, amb una obertura instrumental amb el teló abaixat: música força cromàtica però també estructurada, que va moure’s a passatges més de musical classicista. Per uns breus minuts vaig pensar “bé, almenys sembla que evitarem aquells malsons atonals on un no sap si tot forma part d’una oculta estructura magistral o si en realitat el compositor ha estat tocant amb els punys en un teclat midi mentre enregistrava el resultat amb Finale, i a córrer.”
Aquí és on he de trencar la narrativa per defensar, al meu torn, la tasca interpretativa d’uns intèrprets que, de manera global, van donar el millor de sí mateixos intentant defensar l’obra. Per parts: les corals Ariadna i Anton Bruckner van mostrar un bon nivell en les seves intervencions cantades (sovint es trobaven fent de fons estàtic pels solistes); excel·lent parella protagonista (Laura Vila com a “Magda”, amb una lesió a la cama que va obligar-lla a actuar quasi sempre asseguda, i Joan G. Gomà com a “Joan”, sens dubte el paper protagonista de facto) i bons secundaris, potser apart d’una Francesca Roig -“Lydia”- que no va acabar de brillar vocalment en un paper poc agraït dramàticament; mentre, la Terrassa 48 va oferir una actuació assajada, correcta, però amb alguns problemes d’afinació que suggerien (a l’igual que seguir els subtitulats per pantalla mentre els solistes cantaven lletres una mica diferents) que la major plaga del món musical clàssic, els assaigs concentrats i intensius amb tothom llegint encara a vista la nit del concert, estava reapareixent per enèsima vegada (ser músic de clàssica pot ser força estressant, us ho diu un ocellet). Mentre, la direcció d’escena es basava, com hem dit, en les “corals per a tot”, així com en uns pocs elements escènics (aquella creu del principi del segon acte) que suplien l’absència de decorats com a tals. I només els solistes vestien un vestuari dissenyat i deliberat (especialment en Dani Morales en el paper del cardenal, donant la casualitat que pel seu aspecte personal, i pels diàlegs que tenia assignats, semblava des de lluny un retrat involuntari de Josep Antoni Duran i Lleida). Aspectes ambdós que delaten que per poder contractar a tants intèrprets es va haver de retallar pressupost per la banda de l’acabat (els cantaires de cor anaven vestits de carrer).
Foto: LP
Però aquí és on entrem en un terrible problema: per què he parlat d’intèrprets defensant l’obra el millor que sabien i he estat vague sobre el perquè? Doncs simplement perquè el fet que l’obra no fós un malson atonal no vol dir que fós aconseguida i memorable. El problema menor era la música: un cop passada l’obertura, el passatge cromàtic apareixia en diversos moments de l’obra, no com un leit-motif a desenvolupar sinó com un simple “cortapega”, mentre la resta del material oscil·lava entre la síndrome “TV3-quan-fa-minisèries-d’època” i una voluntat hímnica que no acabava de produir res memorable. I el resultat era desparell i vagament incongruent. Tocable, almenys, però en alguns moments arribava a ser música de fons. Amb el que apareix el dubte: és això una veritable òpera, o més aviat és una mena de teatre musical amb molt poc diàleg parlat?
Però això era el problema menor. El major? El llibret. Resumim-ho en què: a) tots els personatges són ideologies amb potes, monolítics i sense ni una fissura en la seva absoluta bondat o maldat, una cosa ben maniquea; b) l’acció (?) dramàtica és força absurda, quan hi és (exemple: l’assassí a sou arriba a la festa per cobrar la seva darrera “feina” i de sobte es posa a despotricar filosòficament d’ell mateix i dels que li encarreguen “feines”, sense que hi hagi cap motiu previ per entretenir la tropa d’aquesta guisa); c) no és fins al segon acte que a la fi podem situar l’acció a l’hivern de 1974 (via menció “externa” del tema Puig Antich), després de passar-nos tot el primer acte preguntant-nos si l’acció ocorre als anys del pistolerisme (1919-23), durant la II República espanyola (1931-36), o en una actualitat molt estrafeta; i d) dues de cada tres línies de diàleg són sentències grandiloqüents, des de citar la nostra nació, llengua, cultura i Consell de Cent, fins a concloure que no hi ha Déu (el Joan, el capellà), passant per consignes comunistes gastades o per disquisicions sobre l’amor amb transfons religiós. Si a més hi afegim que per lligar tot aquest entortolligament conceptual només es disposa d’una escena d’amor agafada ella mateixa amb pinces, i que aquesta es veu interrompuda per la notícia de l’assassinat de Puig Antich per garrot vil, notícia que fa que en Joan abandoni els jocs tendres de l’amor per encapçalar una manifestació obrera amb senyeres onejant, tindrem ja el problema subjacent a tot aquest folklore: això no és una òpera, és un discurs-rotllo polític catòlico-independentista tirant a indigerible i més forçat que el pany de casa el 31 d’agost. I quan, en morir en Joan d’un tret, el cor de manifestants torna a cantar la cançó patriòtica d’uns minuts abans i com a gran final tenim una senyera onejant i una gran estelada de fons, l’obra mateixa sembla cridar als quatre vents, i de manera oportunista, “sóc jo, ‘Magda’! La propera ‘Cançó d’amor i de guerra’! Patriotisme assegurat! Vull tenir èxit!!!” I el problema és que el va tenir. Immediatament tot van ser aplaudiments fervorosos, bravos i viscacatalunyes. Absolutament massius. El que no són bones notícies pels futurs estudiosos de la cultura pre-independència del nostre país: semblarà que ens ho empassàvem tot mentre acabés amb una gran explosió de patriotisme enfebrat. I tindran raó. Recordeu-ho.
Lluís Paloma Sánchez
Deixa un comentari