Minyons tanca la temporada del 40 aniversari: transgressora i innovadora, clau per entendre els castells avui

No Comment

Balanç de 40 anys de vertigen: les dones fan la seva colla, innovacions tècniques, previsió i seguretat

La colla Minyons de Terrassa, transgressora i innovadora, clau per entendre els castells actuals

Parlen alguns protagonistes: Jesús Zamorano, actual president; Marc Roura, el cap de colla del 3d10 i el 4d9net; Gemma López, colla de dones, Josep Vallhonrat, dels primers pares; Pep Bellès, un dels primers

4d10 amb folre i manilles descarregat per Minyons de Terrassa, el primer de la història. Foto: Minyons

Pep Valenzuela

De la colla castellera Minyons de Terrassa, segurament, s’ha dit tot o quasi tot el que es pot dir, de bo i gran. Però la vida no para i els anys passen, i ja van 40, i fa 20 anys que té 20 anys i encara té forces, ganes, il·lusió, perspectives i reptes per assolir. Fa només 4 anys que descarregaven el primer 4d10 de la història, i la mirada continua fixa en el futur i els propers i nous castells. És aquest, d’acord amb un ampli consens intern i extern, un dels trets que ajuda a entendre aquesta trajectòria, com diu en Marc Roure, cap de colla quan es va descarregar el 3d10 (també primer de la història), el novembre de 1998, «no volíem fer castells de 6 tota la vida, volíem l’autosuperació».

El 14 de juliol evoca revolució. I el del 1979, a Terrassa, encara que en aquells moments no ho semblés, marcava sens dubte l’inici de vida d’una experiència castellera que impulsaria i marcaria fites revolucionàries en la història del món casteller. Tot plegat, en un ambient de gran eufòria cultural, social i política, com recorda en Joan Pont, membre fundador de la colla i cronista infatigable durant 39 anys, fins al seu encara recent traspàs. A la web de Minyons es poden llegir les seves cròniques anuals, un recorregut impagable i fonamental per a la història de la colla, amb detalls i comentaris també del context sociopolític.

Jesús Rodríguez ‘Zamorano’, a la seu de Minyons. Foto: PV

«No hem parat mai d’investigar i provar coses noves», subratlla l’actual president Jesús Rodríguez. «El tarannà de la colla, el que Minyons té diferent», afegeix, «és que no porta cap motxilla ni tradició, sempre ha sigut molt transgressora en la forma de fer, d’entendre, és capaç de creure, imaginar i crear. Vam crear la nostra pròpia forma de fer castells, sense afany de competir o guanyar, però sí volent fer els millors castells i actuacions, sent creatius».

Arribat a la ciutat el 1993, procedent de Cerecinos de Campos (Zamora), en Jesús, més conegut com a «Zamorano», buscava feina a Terrassa i la trobà, així com els castells, que també li van canviar la vida. El seu cunyat el portà a la colla i ràpidament va trobar-se al seu lloc. «Cap problema cultural», recorda, «jo no parlava català, però al cap de poc temps, em vaig dir que calia aprendre, sóc persona curiosa i vaig fer cursos de català, vaig trigar poc a aprendre».

Presidir la colla l’any del 40 aniversari ha estat una responsabilitat que l’enorgulleix, reconeix, però la cosa ha estat més casualitat que altra cosa. De fet, almenys a la vista dels darrers anys, a Minyons hi ha molt poca o cap disputa per la presidència i la direcció tècnica.Més aviat costa trobar qui es faci responsable de continuar, i això que hom parla d’una colla puntera.

En Jesús havia col·laborat amb diferents juntes en tots aquests anys, «però mai m’havia plantejat posar-me al davant, em semblava gent molt preparada i que jo no estava al nivell», confessa. De totes maneres, integrant de la junta del 2017, llavors presidida pel Jordi Juanico, formà part d’un equip que decidí optar a la presidència per la temporada 2018. Llavors va ser elegida l’altra proposta, encapçalada per la Isolda Sucarrats, un equip que decidí no continuar. L’equip d’en Jesús decidí tornar a presentar-se, va ser l’única candidatura, i «en cap moment ens vam preocupar pel 40 aniversari, recuperarem la proposta i volíem un projecte gran i de llarg termini».

Explica en Zamorano, a prop d’acabar la temporada i, amb ella, el mandat de l’actual junta, que volien «donar més visibilitat a la colla, que fos més propera a la ciutat, ser més propers, obrir-nos a la ciutat i ser una colla més del poble». Això, matisa, perquè «jo crec que quelcom diferent de Minyons ha estat ser una colla més de la gent normal, de carrer, i crec que això s’havia perdut una mica o, si més no, que no se li havia donat tota la importància que havia de tenir».

Aquest any s’han fet activitats amb molta participació, com el concurs de dibuixos a totes les escoles de la ciutat, i exposicions parlant dels moments màgics i fites assolides. En aquest final de temporada, que s’ha vist afectat en la programació per la situació de mobilitzacions i lluita contra la repressió i per les llibertats, es presenta un conte, La família timbal i els Minyons de Terrassa, «com el regal que ens fem a nosaltres mateixos i especialment a la canalla pel 40 aniversari».

Els objectius, avalua, s’han aconseguit en bona part, pel que fa a les activitats i la participació de la gent de la colla i de la ciutat, declara en recordar l’èxit de la Diada del Patrimoni, a les esglésies de Sant Pere, del cap setmana del 40 aniversari, amb totes les activitats al carrer, festa i cercavila pel centre, jocs infantils i juvenils, assaig obert i gran diada, seguida pel dinar i el concert i gran festa al parc de Vallparadís. Després, la diada de Nova Atenes, al Parc Sant Jordi, i concert multitudinari a la plaça Vella.

Pel que fa als objectius estructurals, o sigui més gent als assajos i a la colla en conjunt per continuar impulsant aquest projecte, assegura que ara «no podem contrastar números, la repercussió del treball fet es veurà més endavant. De moment, però, sí que hem aconseguit molta implicació i compromís de la comissió jove, els pkts, adolescents de 14 a 18 anys, un grup molt xulo, que són el futur, això ho volem potenciar, que hi hagi més jovent».

I cal tenir en compte, afegeix, que «això ho hem fet en un any en què el món casteller ha estat de baixada, en general; totes les colles han tingut menys assistència a assajos i actuacions, i nosaltres ens hem mantingut, hem fet propostes que ens han mantingut i fins i tot hem crescut respecte a altres colles».

Fent recompte d’aquests 40 anys, en Jesús emfasitza la «trajectòria espectacular d’aquesta colla nascuda fora de la zona tradicional, en una ciutat sense tradició de castells, que en pocs anys va anar assolint nivell fins a convertir-se en un referent del món casteller», amb orgull i recordant «fites clau» com descarregar el 2d8 i el 5d8 el 1987, i el 1988, un any després, carregar el primer 3d9 i el pilar de 6; «el que vol dir que amb 10 anys d’història només ja es feien els castells de màxima dificultat de moment». Després, encara vindria el gran moment de la colla, quan el 1993 es carregava el primer 2d9 amb folre i manilles de la història. Dècada prodigiosa, sens dubte, quan també es plantaren el 5d9, el 4d9 i el 3d10, «trencant tots els sostres i una barrera que semblava impossible, deien que estàvem bojos».

Aspectes fonamentals que han fet possible aquest recorregut són innovacions en les quals Minyons ha estat molt important, com és, clarament, la incorporació de les dones als castells. La colla va ser portada de La Vanguardia per aquest fet que, explica en Jesús, «a Minyons de forma natural, segurament per no ser colla tradicional». Tot plegat, una incorporació l’aspecte més important de la qual no és el tècnic, tot i ser-ho també, sinó social.

En el terreny de l’estrictament tècnic, recorda el President de la colla, hi ha la incorporació de crosses a les manilles, que van permetre fer el 2d9 i els altres castells emmanillats que vindrien després. D’altra banda, explica encara en Jesús, el fet de ser colla urbana i tothom nou va fer que la constitució física de la majoria de gent era «diferent, més lleugera, no ens va quedar més remei, i també la incorporació de les dones, això va fer que els nostres castells fossin més lleugers». Cal afegir les innovacions en seguretat i previsió de lesions.

Preguntat sobre quines raons han fet diferent la història de Minyons a la de Castellers de Terrassa, que igualment terrassenques i vivint en les mateixes condicions ambientals, socials i culturals, es manté en el nivell de castells de 8, en Zamorano afirma que poden influir molts altres factors, però que creu que té a veure amb «la gent que s’ha posat al davant, dirigents amb unes idees molt clares. Minyons ha sigut una colla més transgressora, ha fugit del tradicional, dels estàndards establerts; per exemple, no s’ha anat mai al concurs, això ens ha donat identitat».

2d9, 4d9 net, 3d10, tocant el cel…

Marc Roure

P.V. «No sé si va ser sorprenent», respon a Malarrassa en Marc Roura, cap de colla la temporada del 3d10 i el 4d9net, preguntat sobre l’èxit i recorregut de Minyons, tot concretant: «Crec que és cosa d’implicació i de ganes de fer, i si les tens arribes. Hi ha colles que han fet el 2d9 i ara estan com estancades, què els ha passat? Doncs que a diferència de Minyons, que han estrenat castells, han repetit; i això, a nivell social, costa més aguantar la colla que no fa passes endavant. El fet d’estrenar castells dona entitat, intentar innovar i pujar més, dóna empenta».

Membre fundador de la colla, en Marc continua molt actiu, ara dedicant esforços amb la canalla. Creu que la «tossudesa» del Falcato va ser un dels elements fundacionals. «A la trobada al CET ell va venir amb la idea, n’estic segur, buscant el lloc on trobar jovent que es pogués motivar per això».

En aquell temps, a Terrassa, pensaven que fer el 4d8 aquí era impossible, però es va fer. De fet, es van fer castells de 6 als dos mesos de començar, i en el primer any ja es va fer un castell de 7, de manera que, subratlla, «la nostra projecció va ser força meteòrica».

Entre les raons, apunta a la «constància i la implicació del grup que vam començar. I les ganes de fer, vivíem uns anys que tots els grups de cultura naixien, la gent venia de la repressió i tenia ganes d’esplaiar-se, i això era una manera econòmica i diferent i que agradava i era participativa».

Després, es van estrenar el 2d9, el 5d9, el 4d9 net. «Hem tingut una progressió bastant continuada. Crec que una de les coses que ens va marcar va ser l’escissió, molt prematura per sort». Afirma que amb el trencament es van separar dues visions: la de qui volia passar les tardes amb la família i fer algun castell, d’una banda; i qui no es resignava a fer castells de 6 tota la vida, qui volia assolir i reptes i l’autosuperació».

Així mateix, creu que el món casteller en aquells anys estava com molt enquistat en el sostre de 8. «Recordo anar a Vilafranca a veure un intent de 2d8, o a Valls a veure el 3d8 i el 4d8, era al·lucinant el nivell, i feies quilòmetres per veure-ho». Assegura que «el sorgiment de Minyons va sacsejar aquest món».

Parla d’un «salt qualitatiu». El 1981 les colles de Valls van descarregar el 4d8 i la Jove el 5d8, que semblava impossible, «esperonades per les colles noves que ja feien igual que les clàssiques». Certament, en aquest temps l’acceleració ha estat molt gran. Amb menys de 20 anys, Minyons ja estava entre les grans. «Aquesta audàcia va fer venir molta gent, així quan descarregàvem el 3d10 va ser també perquè vivíem un moment social molt bo, hi havia un nucli i una quantitat de gent molt gran, un bagatge de castells de 9, gent que sabia pujar».

La primera colla de dones

Gemma López a l’actuació de Minyons a Girona el 27 d’octubre 2019. Foto: PV

P.V. La incorporació de les dones al món casteller va tenir un moment d’excepció entre 1981 i 1983, quan a can Minyons una colla de dones va funcionar de forma autònoma. Alguns homes anaven a l’assaig i donaven suport a les pinyes, però la colla tenia la seva assemblea només de dones.

L’octubre del 1982, la Gemma López entrava a la colla, després d’haver-se apassionat en veure els castells a la Festa Major i burxar el seu pare, el conegut Pipes, fins a convèncer-lo. Va entrar directament al grup de dones. «Vaig començar amb els assajos de dones, i vam fer diverses actuacions pròpies, a part les que vam fer només les dones com a part de l’actuació de tota la colla».

Ho va viure amb «poca consciència tot plegat, jo tenia 15 anys i poc criteri», recorda. Però des de la perspectiva d’avui, considera que «allò semblava difícilment sostenible». Va ser una assemblea del grup de dones, l’any 1983, la que decidí deixar-ho, però «sembla que, a més, grups d’homes es van queixar i que hi va haver conflictes perquè en algunes actuacions els trèiem castells». Recorda també que en desfer-se el grup «la majoria no van continuar a la colla, només les que pujaven».

Amb totes les contradiccions, el fet va trasbalsar el món casteller i canviar-lo per sempre. La Gemma recorda una a Valls, el 1984, on un home la va fer sortir de la pinya: «encara era inconcebible una dona al mig, aquí sí que participàvem totalment; però en altres colles o no n’hi havia o era quelcom molt rar, que hi hagués moltes dones només passava a Minyons».

«La normalització, però», afegeix, «era obligatòria; de la mateixa forma que ara no tindria sentit tampoc tenir una colla només de dones. El que no vol dir que no hi hagi actituds masclistes». Així mateix, també és cert que tot i el gran avenç que va suposar aquesta experiència, encara no hi ha hagut cap de colla dona a la colla, i només una dona presidenta.

Un aniversari de la secció infantil del Centre Excursionista i…

Pep Bellès. Foto: PV

P.V. En Pep Bellès hi era en l’aniversari de la secció infantil del Centre Excursionista de Terrassa, el dia considerat com el del naixement de la colla de Minyons. Amb 58 anys, aquest treballador del metall i llavors soci del CET, recorda que «va ser una activitat engrescadora, i en Josep Falcato va preparar una mena de taller de circ amb la realització de figures de falcons i fins i tot algun pilar de 3; i va explicar d’on sortia això i la relació amb els castells». Allò, relata, va justificar la preparació d’algunes figures per la diada del CET, una «mini exhibició amb assaig previ, i van ser tan satisfactori per a tothom que vam decidir tirar endavant».

Al principi es reunien unes 20 persones per assajar, però s’animà la gent i el grup creixé, i al juliol d’aquest any 1979 es presentà la colla amb una actuació a la plaça Vella, i a l’agost a Matadepera, fent ja el 4d6, que no estava gens malament per qui acaba de néixer i pels nivells de l’època, explica en Pep.

En Falcato era l’únic que coneixia els castells, venia de Sitges on havia començat amb la colla local. L’històric Emili Miró va ser el primer president. «Nosaltres ni imaginàvem on ens posàvem», declara en Marc Roura, ell també membre des de la celebració al CET, «almenys el 90% érem desconeixedors totalment del que eren els castells, potser no ho havíem vist mai. No hi havia cap activitat de castells a Terrassa, havien vingut alguna vegada els Nens del Vendrell per Festa Major, jo no els havia vist mai, devia tenir llavors uns 14 anys».

Responent a Malarrassa, en Bellès explica: «No crec que Minyons tinguem res en especial per explicar la feina feta; potser, el caràcter terrassenc». Afirma, però, que Minyons va néixer amb la voluntat de «fer castells de forma seriosa, no només per fer una activitat de germanor o festa, ho vèiem com una activitat per posar-nos reptes, per pujar cada dia un pis més». És per això, rebla, que Minyons «ha tingut tant èxit, una trajectòria incontestable, vam arribar a ser colla hegemònica davant gent que nosaltres admiràvem, i encara mantindrem un nivell elevat».

Dues colles a Terrassa

Molt aviat, un grup de Minyons cregué impracticable la proposta que acabava de néixer o com s’encaminava i es decidia a crear una nova colla. En Josep Vallhonrat recorda que li van portar una carta amb la qual «s’afirmava que es desfeia la colla» i es convidava a la formació d’altra. Ell havia entrat a Minyons com a pare de dos membres. Davant la situació, es va decidir convocar una assemblea urgent, «vaig veure que era gent que no estava d’acord com es feien les coses», declara.

L’assemblea va tenir lloc al Centre Aragonès. «Érem 7, entre ells l’Antonio Mampel, a qui vam designar president, i jo vaig dir que s’havia de continuar, espavilar-se i convocar tota la gent». I la convocatòria funcionà.

«Jo crec que l’empenta de la gent que es va posar al davant, sobretot en Falcato, que venia de Sitges, i en Bubu (Joan Brugués) va ser clau per començar i per l’èxit de la colla», avalua en Josep, artista i animador de la cultura popular encara amb els seus més de 80 anys, i no té dubtes en afirmar que «la canalla i les famílies vam ser molt importants des del principi».

Amb aquesta perspectiva i molts assajos i actuacions a l’esquena, en Vallhonrat, creador entre altres del disseny de la figura de foc La Pàjara, assegura que «la diferència de Minyons l’ha fet la gent, molt decidida. Jo tenia des del principi al David i la Sara, després van passar tots els fills. Crec que canalla i famílies vam donar solidesa a la cosa perquè érem gent gran que no se’ls movia així com així».

Related Articles

Deixa un comentari