En Víctor a la porta de la llibreria-quiosc Tres de Paper, al costat del carro de llibre vell i de segona mà El Racó de l’Euro. Foto: PV
Pep Valenzuela
Lector empedreït, una vocació nascuda tràmit la fascinació produïda per les classes de literatura i de l’art, en Víctor Garcia Ferrer gestiona la llibreria Tres de Paper, a la carretera de Matadepera, tocant la plaça de l’Aigua, des de fa uns 20 anys. Però ja s’havia fet conèixer al quiosc llibreria del carrer Nou de Sant Pere, obert amb el seu germà el 1974. Als seus 60 anys passa de TV i manté intacta la passió per llegir i compartir la lectura amb la comunitat de Tres de Paper i el barri de Sant Pere.
Passió per la lectura individual i compartida, això és innat?
Amb el meu germà vam anar als Carmelitans, va ser una etapa entranyable, encara mantenim relacions d’aquella època. Teníem un profe de literatura que ens va ajudar moltíssim a canalitzar les il·lusions, ganes i tendències; també un d’art, que era una meravella, parlo de l’Urbano i del Miquel Barnedas, em van orientar molt. Soc un boig per la lectura i bé que ho transmeto, perquè molta gent ve a demanar consell.
Llegir llibres, diaris i revistes?
No, no, jo parlo de llibres, el diari ni el toco, l’actualitat política no m’interessa gens, a casa tenim una tele i no tenim antena, m’és igual. Per mi el món del llibre és fascinant.
Però això és un quiosc!
A veure, jo he creat un espai ben particular. La idea inicial va ser començar amb el diari, que era el senzill, però a poc a poc hem anat veient un canal de treball molt interessant, i hem basat la feina en els diaris, la revista i el llibre. Nosaltres creiem millor treballar sobre els tres camps. Aquí tenim potència. En tot cas, a mi m’agradaria i treballo per estar en el mercat del llibre, i crec, per sort, que la gent ja ens veu així, que canalitzem esforços i il·lusions, recomanem i parlem de llibres. I crec que ja s’està veient que té més futur que altres coses que davallen.
Parles en primera personal del plural.
Sí, perquè vam començar molt joves el meu germà Joan i jo, que llavors tenia 13 anys. Llavors era una situació molt normal treballar amb aquesta edat, amb el suport del pare, que coneixia el món del comerç. En un primer moment, com que jugàvem a handbol tots dos, vam pensar en una botiga d’esports, però al final vam optar per una botiga llibreria i quiosc, era l’any 1974, al carrer Nou de Sant Pere, on encara hi és el meu germà. Estudiàvem al curs nocturn del Blanxart, fins al COU, i ens vam plantar.
Llavors ja era quasi aquest model?
Vam començar amb papereria, impremta, òfset, en aquella època era innovador, però ens vam adonar de seguida que el que ens demanaven més i on podíem treballar de valent era en els diaris, les revistes i els llibres, i és on vam posar el focus. En aquell temps l’Atenea ja estava establerta, hi havia també El Cau ple de Lletres, al baix plaça Vella, el Grau al carrer Gavatxons, que venia revistes i fascicles també, com nosaltres. Per proximitat i amistat ens ajudàvem molt entre nosaltres. Mai hi havia hagut una competència. En aquest camp nostre tampoc, hi ha hagut molta col·laboració, mai mal rotllo.
Era un bon negoci?
Sempre ha estat un bon negoci, el problema potser ha estat que demana moltes hores, cada dia de la setmana, des de les 7 del matí, molta disciplina i intensitat. I abans podíem tenir personal contractat i repartir horaris, però ara és pràcticament impossible i ho fem tot nosaltres.
“La literatura t’ho dona tot. Recordo com em van apassionar el Robinson Crusoe, el Capità de quinze anys, Moby Dick… Els clàssics s’haurien de llegir per obligació”
El canvi de lloc i implantació del model que volies, quan va ser?
Vam venir a la carretera de Matadepera ja fa 20 anys, al barri de Sant Pere, que és molt potent, té identitat pròpia, el veïnatge d’aquí quan va al centre encara diu que va a Terrassa, hi ha la tendència a pensar que en el barri se soluciona tot.
Què oferiu ara?
Tenim una oferta de llibre important, tot i que no es pot competir amb el gran venedor. Tenim novetat de best-sellers, d’infantil i juvenil, tenim fons de narrativa; però el que més ens demanen és de l’àmbit de la novel·la negra, romàntica, que és allò d’ús habitual per a bona part de la gent que llegeix. La gent no busca narrativa massa complicada, almenys el públic que em ve a mi. Assaig és molt difícil, com també la poesia.
Teniu un bon fons de llibre vell.
Sí, però el que fem és reutilitzar. Una part molt important d’aquest espai és la reutilització de llibres, amb un sistema molt familiar, el llibre va i ve, volem que es mogui, que no es quedi en un prestatge quiet. El mateix llibre el poden llegir unes quantes persones.
Com va sorgir aquesta proposta?
Tot va venir de gent que ens deia que tenia llibres i no sabien què fer. Els dèiem que els portessin a la biblioteca o algun altre lloc, però que no els llencessin. Un dia de descans, la Montse i jo, vam trobar la fórmula, i funciona molt bé. Anem a buscar llibres en via morta a Barcelona, editorials que tenen producte per desfer-se’n, però que són nous; també gent que veu el moviment i ens aporta material.
Tres de Paper és una botiga de barri, fa barri, i això és molt maco.
Tot plegat, sou una comunitat o club de lectura?
Ho hem d’agrair, formen part del grup de lectors que hi col·laboren i llegeixen. Fem una mena de club de lectura, i creix molt, fins i tot gent que ve de lluny, perquè és un sistema molt fàcil, amb recomanació. Potser això és la gran diferència que pot haver-hi, per exemple, amb biblioteques.
No fem lectures conjuntes, però sí que recomanem a la gent que ve, molta, i no es vol atabalar molt, però té alguna intuïció o idea. Li aconsellem algun llibre que coneixem o del que tenim opinions i comentaris suficients i sabem que pot agradar, que pot funcionar. Si no encertem, ho comentem i mirem altres llibres. Aquesta col·laboració, parant l’orella, perquè la majoria de les vegades és la gent que ens dona aportacions dels llibres, i el que nosaltres llegim, ens podem ajudar tots. Està llegint molt el col·lectiu de persones jubilades. Segurament, perquè té molt temps i ganes de llegir, i no té la passió per guardar. Ens està funcionant molt bé.
En Víctor a la llibreria. Foto: PV
Privilegieu el contacte directe, la proximitat i la relació?
Sobretot, ho fem cara a cara, aquí gaudim quan veiem la gent que s’ho ha passat bé amb un llibre i t’ho explica i et deixa el comentari, la referència. De vegades, quan algú que s’havia emportat un llibre no diu res després d’algun temps, ens intentem comunicar amb ell per saber què ha passat. Xarxes socials no utilitzem, però perquè no hi ha temps, només per buscar ressenyes que puguin ampliar la informació sobre títols.
Sembla que et queda poc temps per llegir.
Tinc dues passions, la lectura i la pintura. El dia em dona per una hora per llegir, i això que no miro la TV, però a més del desig que tinc de llegir, ho faig per obligació, perquè descanso el cap, em va molt bé. Pintar no és tan metòdic, perquè necessites el cap molt serè.
Què t’aporta la lectura?
T’ho dona tot. Recordo la primera etapa de lectura que em van apassionar el Robinson Crusoe, el Capità de quinze anys, Moby Dick… això que se’n diu literatura juvenil, però que són temes que m’han apassionat sempre. Ara, a la botiga, quan veig un nano una mica despistat, els hi col·loco, mira de llegir això, t’agradarà molt. Aquests clàssics s’haurien de llegir per obligació, llàstima que de vegades es deixen de costat perquè, potser, són massa gruixuts o semblen vells. Després de llegir, per exemple, el Conde de Montecristo, ja no t’agradarà aquella literatura fàcil que es fa només per vendre; els clàssics han arribat fins ara perquè són meravelles, s’han de llegir.
D’altra banda, entres en un món de fantasia, d’aventura, és com veure una pel·lícula però a través del paper. I també pots conèixer món, però de totes maneres jo no perdono viatjar.
Com veus el futur del negoci i el llibre?
La lectura no es perdrà. Tot i que la canalla i grans tiren molt ara de sèries de TV, d’ordinadors o mòbils, que fa perdre molt temps. Potser els nanos d’ara no seran tan lectors com les generacions d’abans. El negoci, però, ho veig fotut, està cardat. El paper, tots els indicis ho indiquen, desapareixerà.
Però diuen que el llibre aguanta millor.
Sí, però el sector està nerviós. Diaris i revistes, clarament. Al llibre també li passarà. Avui es publica molt més del que es llegeix. Per a una botiga com la nostra o en general mantenir l’estoc és molt difícil, sempre hi ha molt més per comprar que per vendre, intentes vendre 3 llibres i t’estan oferint 10 per comprar, i clar no hi ha com tenir aquests estocs. Només les grans botigues i superfícies poden resistir millor. Estic convençut que som l’última generació que es dedica a això.
Com a llibreria i quiosc, ajudeu a fer barri?
N’estic segur. Passa molta gent que se sent a gust, saluda, fa la brometa, de vegades ni compra. És botiga de barri, fa barri, això és molt maco.
Deixa un comentari