La Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública denuncia que en cap moment Mútua “va parlar ni consensuar amb els familiars” els criteris mèdics per aplicar teràpia de Sergio Santiago, mort el passat 31 de març amb 76 anys, un cas que ja va explicar la seva filla.
A la vegada, acusa la Conselleria de Salut d’amagar la realitat per instar en un dels seus informes a “no fer referència al fet que no hi ha llits per tots”.
La PDSPT/Marea Blanca vol expressar en primer lloc, el dolor per la mort del nostre company Sergio Santiago el passat 31 de març a l’Hospital Mútua de Terrassa a causa de la COVID-19. Al mateix temps volem acompanyar la família en aquest dolor.
Com a plataforma ens toca també fer una valoració de l’atenció sanitària rebuda que considerem, igual que la seva filla Valeria, que no ha estat l’adequada.
En Sergio era un home vital i fort, de 76 anys, que va acudir a la plataforma per demanar suport per la seva dona que estava en una cadira de rodes a causa d’una intervenció a Mútua de Terrassa. Ell se’n feia càrrec de la seva cura, i també ajudava a la filla i al net, que pateixen problemes ossis. La seva única patologia era la hipertensió arterial.
Tal com explica la filla (llegir el seu article):
“Tot va començar el passat dijous dia 26 de març. Vaig trucar al 112 perquè el meu pare des del dilluns anterior que es queixava d’un fort dolor a l’esquena i també tenia febre. Gairebé no menjava ni bevia aigua pel fet que no es podia incorporar. Des del 112, em van passar al 061. Vaig explicar a una infermera que em va atendre, els símptomes que presentava el meu pare i em va demanar que havia d’incorporar-lo. Jo vaig respondre que no podíem de cap de les maneres, ja que la meva mare estava en una cadira de rodes, el meu fill amb crosses per una operació recent, i que jo tenia una mà fracturada. Ella em va respondre, de forma incomprensible: “aquest no és el meu problema”. Fent esforços, vam aconseguir asseure’l al llit per poder donar-li un paracetamol. L’endemà, no tenia febre, però els dolors eren molt més forts. Vaig trucar al Cap Sud, que és el seu Cap de referència, i vaig parlar amb una doctora que molt amablement em va dir que havien de fer una valoració més a fons i que avisarien una ambulància per traslladar-lo a la Mútua de Terrassa. Al cap de dues hores d’arribar a la Mútua, ens truca el meu pare per dir-nos que li havien fet una radiografia i la prova de la Covid-19.”
Aquí podem advertir un retard injustificat en l’atenció i resposta verbal injustificada del 061.
A partir d’aquest moment tot és confós. No hi ha comunicació telefònica amb el malalt. No hi ha informació mèdica a la família a pesar de la demanda fins al cap de 3 dies, el 30 de març, quan se’ls comunica que és positiu en COVID-19, que l’han sedat i que l’enviaran al Sociosanitari Vallparadís.
Sabem per l’informe mèdic, extremadament concís, que va estar amb oxigen teràpia (MAF) i sedació.
No sabem, ni s’explica a l’informe mèdic, amb quins criteris van arribar a la conclusió de què s’havia de fer limitació d’esforç terapèutic (LET) i en cap moment es va parlar ni consensuar amb la família tal limitació.
I ja després d’uns quants dies dels fets i amb la perspectiva que dóna el temps, pensem que hi ha dos factors principals que van determinar (però no justificar) el comportament terapèutic que va conduir a la mort del nostre company Sergio:
- Els dies que va estar a l’hospital el nostre company —finals de març— corresponen a les de més alta ocupació en llits d’UCI.
- En data 25 de març sortia un document de Salut-SEM (Servei d’Emergències Mèdiques) amb el rètol “RECOMANACIONS PER SUPORT A LES DECISIONS DE LIMITACIÓ D’ESFORÇ TERAPÈUTIC (LET) PER PACIENTS AMB SOSPITA DE COVID-19 I INSUFICIÈNCIA RESPIRATÒRIA AGUDA (IRA) HIPOXÈMICA”.
Aquest document del SEM, llur contingut molt polèmic ha sigut ja tractat per la premsa, indica que “la intensitat terapèutica es determinarà segons criteris objectius d’idoneïtat i expectatives de resolució del procés”.
El document fixa pautes per a majors de 80 anys, de 75 a 80 anys i per menors de 75, pautes molt discutibles efectivament, però més avall s’indica que “el criteri mèdic de cada pacient ESTÀ PER SOBRE d’aquestes recomanacions generals, sempre que sigui raonat, argumentat i consensuat amb pacient i familiars.”
Està clar que en el cas del nostre company Sergio aquest criteri, ni cap altre van ser ni parlats ni consensuats amb els familiars.
Ens preguntem, serà doncs el fet de tenir 76 anys i no 75, tal com limita el document, el que va determinar la limitació d’esforç terapèutic?
Però el mateix document del SEM indica més endavant: “L’edat és un criteri important sobretot perquè es relaciona directament amb els anys de vida salvats en una intervenció, però no ha de ser MAI l’únic criteri a fer servir a l’hora de decidir la limitació d’esforç.”
Ja que no hi havia patologies prèvies excepte la hipertensió arterial, no podia ser considerat dins l’escala Rockwood com una persona fràgil.
Per tant, considerem que la limitació d’esforç terapèutic es va aplicar sense reunir cap dels supòsits que s’havien de complir. Tampoc es va arribar al consens amb la família, ni es va considerar l’estat general de salut del pacient. Algun jutge decidirà sobre la justesa o no de la decisió.
Creiem que l’autocomplaença de la Conselleria de Salut dient que havíem aconseguit no col·lapsar el sistema sanitari ni les UCI es desmunta amb aquest cas i uns quants més que han sortit. No sabem per què el citat document del SEM recomanava “no fer referència al fet que no hi ha llits per tots“. És a dir, deliberadament, amagar la realitat a la població. Això no és transparència.
No volem culpar als professionals. Molts d’ells han estat denunciant i lluitant contra les retallades però, és inacceptable que el govern no pugui admetre que una situació com la de la COVID l’ha sobrepassat. Que s’han hagut de prendre mesures, com la del nostre company Sergio i molts d’altres, que sense les retallades prèvies no s’haurien pres. Que la manca de previsió, la improvisació i una gran vanitat, han provocat el més alt percentatge de morts d’Europa i el més alt percentatge de personal sanitari infectat.
I sobretot, aquesta actitud del govern és un mal presagi pel futur immediat en què s’hauria de fer un balanç per actuar d’altra manera.
Denunciem que algunes de les mesures que ara omplen els mitjans de comunicació, com el repartiment de mascaretes i equips de protecció, podien haver-se implementat dos mesos abans i que han sigut sotmeses a especulació i benefici d’uns quants en plena pandèmia. Només la població ha reaccionat solidàriament.
Nosaltres per la nostra part considerem que hi ha d’haver un canvi de paradigma que situï la cura de les persones al centre i no els beneficis. Augmentar els pressupostos en salut, que els serveis sanitaris i sociosanitaris siguin públics i transparents. Residències públiques, prou negoci amb les dependències. Control sistemàtic de l’administració sobre la utilització dels diners públics. Penalitzar l’amiguisme.
Per fer això fem falta tots.
Marea Blanca – Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa
Terrassa, 3 maig de 2020
Deixa un comentari