Albert Novellon, en el sender de la utopia, fent coses que aportin una espurna de creativitat

No Comment
Albert Novellon als Amics. PV

L’Albert Novellon és un dels grans de la vida artística terrassenca en no pocs fronts de la mateixa: pintura, escultura, ceràmica i teatre (actor i escenògraf), a més de col·laborar en publicacions, poètiques principalment, com la recentment publicada autoantologia de Feliu Formosa. Director de l’Escola Municipal d’Arts entre 1992 i 2004, estima molt haver participat en l’actualització dels estudis artístics a la ciutat.


Nascut a Manresa el 1938, l’Albert Novellon feu als braços de la mare la retirada dels exiliats cap a Argelers, França, amb els altres quatre germans. Tornaren aviat i visqué la infància a Ontinyena. Als 10 anys vingueren a Terrassa. Als 12 començà a treballar en una impremta, experiència laboral que despertà el seu interès per l’art. Estudià, al vespre, a l’Escola d’Arts i Oficis dibuix, pintura, escultura i modelat, amb els professors Bac Esteve, Josep Rigol i Floreal Soriguera.

Professor de pintura, de forma experimental a les escoles l’Avet i Montcau-La Mola durant els anys 60, compartí projectes amb l’Antoni Miralda, amb qui va visitar París i Amsterdam, l’any 1964. Al 68 visità per primera vegada la Biennal de Venècia, un viatge amb un Renault-4 que, de camí, el portà també a Avinyó. Recorda que en aquella Biennal alguns artistes van posar les seves obres al revés com a protesta per les càrregues policials contra les manifestacions a Roma. Tot plegat, afirma, «va ser una sotragadeta. Hem de pensar que vam veure coses que no havíem vist mai».

Sense deixar el treball a la impremta i a les escoles, es va treure el títol a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. En Novellon, d’altra banda, ha guanyat els premis: Ciutat de Terrassa de Pintura Jove, l’Eugeni d’Ors i el Rafael Llimona en el Concurs de Pintura Jove de la Sala Parés de Barcelona; el primer premi de la IX Biennal de Pintura Ciutat de Terrassa, el segon premi en la Internazionale d’Arte di Notto (Itàlia); i el premi ELLSA de pintura.

Un accident al 1978 li va deixar afectada la mà dreta que durant quelcom més d’un any l’obligà a treballar amb l’esquerra, «vaig tornar a treballar amb la dreta i ja com si no me’n recordés de l’accident, però va ser dur».
Va ser professor a l’escola Massana de Barcelona i a la d’Arts i Oficis de Terrassa, que esdevingué Escola Municipal d’Arts, la qual va acabar dirigint entre el anys 1992 i el 2004.

A més de pintura, escultura i ceràmica, l’altra activitat artística d’en Novellon és el teatre. Fundador del grup «6 per 7», a Joventuts Musicals, participà activament en la seva transformació en El Globus, junt amb en Feliu Formosa i en Pau Monterde. Una experiència de la qual sorgí el Centre Dramàtic del Vallès i després l’Institut del Teatre de Terrassa, vinculat al de Barcelona i, per tant, amb caràcter d’escola universitària.

Va ser president de Joventuts Musicals i participà en la fussió amb els Amics de les Arts, tot constituint l’actual associació.

Cal encara afegir la contribució com a il·lustrador a l’edició de llibres, amb els poetes: Jordi Domènec, Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa; així com escrits de Salvador Cardús i Jaume Canyameres.

Artista en molts fronts…
Primer, dir que una de les feines en què em sento més satisfet d’haver participat ha estat en la d’actualitzar els estudis artístics a la ciutat, ser partícip d’aquesta transformació. D’altra banda, però, no em sé definir com artista. A veure si em sé explicar. Considero que la persona que intentar crear és una mica un frustrat constant. En el sentit que, cadascú, cada artista, per dir-li d’alguna manera, es munta les utopies, i com a tals no es compleixen mai. Quan acabes una obra sempre és una frustració, perquè mai acabes de tenir la satisfacció, no la pots arribar a tenir mai la satisfacció, perquè, a més, si arribessis ja estaries mort com artista, i per tant, és un continu intentar coses que saps que fracassaràs, saps que no aconseguiràs allò que persegueixes, però camines, i això ja té una validesa. La meva obra estaria aquí, en el sender de la utopia.

L’interès per la pintura i l’art d’on et va venir?
L’interès per la pintura em va venir a la impremta. Vaig treballar amb gent que estava dintre d’aquest món i em van encomanar. Especialment, el Sebastià Freixes, pintor postimpressionista, allò va ser important, al estar al costat, parlar de coses dintre d’aquest món, fèiem gravats per la impremta, activitat que també em va fer fixar-me en l’escultura. Com a tipògraf i amb els gravats has de mirar el text al revés, com si miressis un mirall, em va ajudar i estimular molt; després, quan feia disseny gràfic em va servir de molt.

Et sent més escultor o pintor?
No sé… també faig fotografies i ceràmica. Ara fa poc he fet una exposició al monestir de Sant Llorenç de Guardiola, del segle X, fantàstic! Estic molt content de veure la meva obra dialogant amb l’arquitectura del segle X, em va impressionar molt.

No és més fort l’escultura que la pintura. Mira, a la recent col·laboració amb Feliu Formosa pel seu llibre autoantologia Papallona de l’ombra, hi ha diverses especialitats que faig ara, pintura abstracta o entre realitat i suggeriment, o inclús irrealitat; i també escultura.

Com defineixes o expliques la teva obra?
-Tant en pintura com escultura he passat diverses etapes. Primer, obres realistes. La primera exposició als Amics, als 60, eren tot paisatges i figures. Els viatges a París, Amsterdam i Venècia, entre el 64 i el 68 van ser molt importants en la meva trajectòria. Vaig conèixer el que es feia i produïa fora, com el pop-art americà, veure el que s’estava creant nou, això va encendre la flama creativa, o diga-li com vulguis.

En tot cas, interès sempre pel mateix: fer coses que m’aportessin una espurna de creativitat. També per la via de l’atzar, amb troballes, peces no fetes per mi, coses de procedència diversa… No m’ha preocupat mai la classificació, no tinc interès que m’encaixonin en coses en concret.

Certament, resulta difícil classificar, has estat sempre molt actiu, en diferents àmbits, sembla una necessitat vital…
Sí, una necessitat de comunicar sensacions, no dic formes, que ja seria altra, comunicar sensacions. En definitiva, el que fa un relat és explicar coses que no són veritat, són il·lusions, no pots tocar. No ens enganya, però ens fabrica una il·lusió, amb més realisme o menys, més expressió o menys..

L’activitat artística és crítica amb la vida o és altra cosa?
En una època vaig fer una obra que en podríem dir «compromesa». Tinc un espai a un poble del Solsonès, amb un cobert que vaig intentar dignificar i tinc una exposició permanent, tinc obra que està feta en el moment que hi havia tot el problema de la Iugoslàvia i Txetxènia, amb tot d’obra amb títols relatius; perquè en aquell moment jo devia sentir els fets que passaven a Grozni i així li vaig posar el títol a vàries obres. Sí, els fets s’hi reflecteixen d’alguna manera a les obres. Però, a veure, em vaig proposar fer això? No sé, però em va sortir. Per què? Imagino que la situació, una resposta no meditada, senzillament surt.

Quins plans o en què penses ara?
L’edat limita. Per escultura, per exemple, ja no pots remenar pesos. Anava a la muntanya a carregar pedres, ara no puc. Però estic actiu, potser no tant com caldria, però treballo, faig ceràmiques, he fet l’exposició al monestir, també el llibre del Feliu, faig coses. Però no hi ha res que hagi de fer per força, vaig fent. La meva gran obra si no l’he feta ja, ja no la faré.

Alguna obra que t’agradi més?
L’escultura de la plaça entre Correus i l’escola la Llar o la de la plaça 11 de Setembre i altres que tinc al Solsonès, estic bastant satisfet, però entre parèntesi; és allò de la insatisfacció que deia abans.

Creus, com defensen alguns, que en l’art està tot fet?
No. Ara es fan coses amb un hiperrealisme que no s’havien fet mai. Potser hi ha un cansament, però poden venir noves formes. Justament, penso que ara és el moment de la plurifórmula de fer art, això seria, potser, un nou renaixement. De totes formes, m’interessa l’art en general si està fet amb certa emoció, és clar, ja sigui pintura, escultura, fotografia o una pel·lícula, et pot emocionar, i es fan coses sensacionals, amb intensitat i força expressiva. Hi ha un gran ventall de formules de fer, no crec que puguem dir que ha mort l’art, al contrari.

Pep Valenzuela

Related Articles

Deixa un comentari