I ara, què fem? Anem a l’ajuntament a fer el minut de silenci? Posem banderetes de dol als autobusos municipals? Fem una concentració de 10 minuts i marxem a casa?
Ens estan assassinant i l’única cosa que fem és normalitzar que ens matin. Ens acostumem a sentir que una altra dona ha estat assassinada per la violència masclista. Els protocols, els horaris de servei a la dona, els recursos i la quantitat de treballadores són insuficients. Estem veient dia rere dia com això que estic dient és la nostra realitat.
Ens assassinen, ens violen, ens apallissen … Però les polítiques contra la violència patriarcal no canvien. Ens esteu volent dir que som ciutadanes de segona? Aquestes polítiques només perpetuen el nostre silenci davant les agressions que patim, perquè la nostra seguretat i integritat no estan garantides. Ni la nostra ni la de la gent que ens estimem.
El servei d’atenció a la dona a Terrassa té un horari de dilluns a dijous de 8:30h a 14h i de 16h a 19h. I divendres de 8:30h a 14h. És a dir, que fora d’aquest horari no tens servei especialitzat, i si t’han agredit, has d’anar a la policia. Aquest espai d’atenció a la dona es diu Casa Galeria i s’ha d’agrair molt a les seves treballadores l’esforç que fan per portar cap endavant aquesta tasca tan dura amb tant pocs recursos. Les condicions no són adients a la demanda d’una ciutat de gairebé 220.000 habitants. Els serveis interns estan saturats i han de valorar quin cas és més “urgent” per actuar. No són tots els casos que arriben urgents? Ens hem trobat amb cues de fins i tot 3 mesos en alguns serveis. La ràtio no s’aguanta per enlloc i els recursos d’espai, de personal especialitzat i pressupostaris són irrisoris. Veient tota aquesta situació, no fer canvis des del poder i les institucions també és violència institucional cap a les dones.
Les polítiques de gènere actuals no incideixen en l’estructura desigual del patriarcat capitalista, només serveixen per pal·liar les conseqüències. No s’està treballant per revertir les desigualtats, només s’orienten a curar alguns efectes del patriarcat i, per tant, no van a l’arrel del problema. A més a més, aquesta feina d’eradicació de la desigualtat i la violència cap a la dona s’hauria de fer de manera transversal des de totes les regidories de la ciutat. Les polítiques públiques no són neutres al gènere, sinó que s’han construït de manera androcèntrica.
Ajuntament de Terrassa, per quan unes polítiques que assegurin la seguretat íntegra i la vida de les dones de Terrassa? Ens volem vives, tranquil·les, sense amenaces, sense haver de triar entre denunciar o morir. Sense haver de triar que ens estigmatitzin per explicar què ens han fet. Sense por d’explicar què ens passa perquè no hi ha protocols que ens donin seguretat a les amenaces que rebem si denunciem. Es necessita un replantejament urgent de l’actuació municipal, institucional i de seguretat.
Avui, sortirem al carrer un cop més per denunciar l’assassinat de la veïna de Terrassa i recordar a totes les dones que ja no hi són. Seguim i seguirem al costat de totes les veïnes que necessitin el nostre escalf i ajut. No voldria acabar aquest article sense expressar el més sentit condol de tot cor a la família, amigues i amics. Ens trenca el cor i l’ànima pensar en un altre feminicidi.
Per acabar, seguim atentes a les convocatòries del moviment feminista. Ens veiem als carrers, perquè juntes som més fortes!
Amaia Txabarri
Deixa un comentari