La gent gran i les persones dependents i vulnerables poden optar al servei d’assistència domiciliària municipal (SAD) que ofereix l’Ajuntament des de fa més de dues dècades. El col·lectiu de treballadores del SAD vol que aquesta feina de cures tan essencial tingui millors condicions laborals, i de retruc, per als usuaris que reben l’atenció. Hem conversat amb Eva Pérez, Esther Fava, Anna Mas i Montse Gall, que ens expliquen les condicions indignes a què estan sotmeses com a treballadores. A la vegada, parlem sobre la campanya que han encetat per demanar la municipalització i gestió directa d’aquest servei.
Esther, Eva, Montse i Anna, treballadores del SAD.
Com funciona actualment el servei del SAD?
Anna: Som unes 300 treballadores que atenen 1.700 famílies usuàries, que també paguen. Estem repartides entre les tres empreses que tenen la concessió. La licitació per al nou contracte havia de ser el març, però no ha sortit encara.
Quina feina feu amb els usuaris?
Eva: Tot ho fem per cuidar la gent, donar-los assistència a casa, fer-los i donar-los el dinar… És una feina maca, però l’han convertit en un negoci. L’atenció a la gent que ho necessita s’ha de treballar, i com has de fer per no cremar-te? La feina té una funció educativa molt important, i s’ha d’explicar a la família.
Esther: S’ha de fer molt esforç, per exemple, per moure persones amb mobilitat reduïda. Hi ha companyes que amb 60 anys potser tenen una tendinitis, no poden ni aixecar el braç. O bé agafem una depressió, totes acabem medicades! Caldria rebaixar una mica l’edat de jubilació, per què és impossible arribar-hi. No anem a treballar amb un somriure, això ja s’ha acabat.
Fa temps que veiem, però, que els usuaris són només números. Els surt més barat tenir empreses privades per gestionar el servei i fer la coordinació. Abans sí que es feia un seguiment al conjunt d’usuaris, hi havia un treball interdisciplinari.
Quins problemes us trobeu a l’hora de fer la vostra feina?
Eva: Tenim la sensació que no som treballadores, som esclaves. I si no cuidem a les treballadores…
Per exemple, amb la primera onada de la pandèmia, ens deien que no teníem cap risc perquè els usuaris s’hi estaven a casa. No ens consideraven essencials, no calia que portéssim mascareta. Al cap de dos dies jo ja estava contagiada, vam acabar caient totes! L’Ajuntament ens va donar una mascareta de tela feta per associacions. Més tard, als treballadors dits essencials els van donar un plus salarial, a nosaltres res, ni les gràcies. Una companya que treballava amb nosaltres, ara és una usuària que he d’atendre.
Esteu reivindicant unes condicions laborals dignes, això passa també perquè es revisi el conveni.
Anna: És que les hores fetes de més no es cobren. I no tenim baixes laborals, només accidents laborals. Et poden enviar allà on vulguin i quan vulguin, els horaris són molt canviants. Se salten el conveni a la torera per fer-nos recuperar les hores negatives. Francament, fan marranades amb les treballadores.
Montse: Som mileuristes només si tens la jornada completa, però aquestes són poques dones. La major part fem entre 12 i 25 hores setmanals. Però la feina està molt repartida durant el dia, l’empresa et pot cridar per recuperar per fer les hores que falten, i així costa que et surti una feina complementària. Com creus que així es pot arribar a final de mes?
Montse: El problema és aquest, que som dones! Tenim una feina precària i encara juguen amb aquesta por. Ens amenacen dient que si es municipalitza el servei, hi haurà treballadores de primera i de segona, o que s’haurà de tenir un certificat de nivell de català, o que si ets estrangera no podràs treballar per a l’Ajuntament!
Sembla que no es valora prou avui dia l’atenció i les cures.
Eva: Abans, per entrar a aquest servei, s’havia d’estudiar molt. La feina de cures requereix una preparació. Molta gent no té la formació suficient per fer la tasca, has de saber psicologia, de dietètica, de nutrició, fins i tot educació sexual, hi ha moltes persones que estan desinhibides, i en aquest país no tenim un servei d’atenció sexual a persones dependents com en d’altres. Has de saber com enfocar aquestes problemàtiques que surten al domicili. O com ara, qui té un síndrome de Diògenes, i a més té el perill de caure al seu pis.
Esther: A sobre ens volen vendre les bondats del projecte Illa, que és que tu has de fer-te la feina, una mena d’autogestió entre les treballadores cobrint la baixa de qui no pot fer la seva feina, i cobrant el mateix, sempre alerta durant 24 hores els set dies de la setmana. Les hores positives de què em serveixen, si no les cobraré?
I com afecta tot això al servei a les persones?
Esther: Com que l’usuari té copagament, pot dir a quina hora li va bé el servei, tots volen rebre-ho entre les 9 i les 12 h. El problema afegit és que no hi ha residències, a Terrassa tenim només una que sigui pública, i a la Generalitat i l’ajuntament els surt més econòmic que la gent gran s’estigui a casa seva, i oferir-los el servei a la nit. Això implica que per enllitar una persona en horari de 19 a 20 h, he de sortir una hora abans i torno a casa una hora després, tres hores per guanyar una hora! A més la primera picada del bus i l’última no té la paguen.
Eva: Per exemple, jo em passo el dia fent traducció de català a castellà, trucant les companyies, les de mòbils. Ara haver d’explicar els canvis a la factura de l’aigua, no ho podien fer tot més fàcil per a la gent gran? És molta feina per a nosaltres.
Ara moltes persones s’estan donant de baixa del servei perquè no poden pagar. La quantitat depèn de la pensió, i ara trobem una situació molt precària per a tothom. Els diners els cobra l’Ajuntament. Hem de dir també que de vegades et trobes amb exigències de les famílies, que els facis el dinar, netejar, planxar la seva roba! Tot això només ho hem de fer per a l’usuari qui rep l’atenció.
Què esteu fent per donar a conèixer la vostra problemàtica?
Eva: estem anant a casals, entitats, associacions, i expliquem tot sobre la nostra feina, tant la part dolenta com la positiva també, i estem contentes perquè la gent ens dona molt suport. Per nosaltres va ser important haver sortit la marxa de torxes i la manifestació del 8 de març. A banda, estem recollint signatures per les nostres demandes, tenim contacte amb la xarxa de treballadores de Barcelona, de Sabadell, Rubí… Hi ha gent que no sap ni que existim, fins i tot regidors nous de l’ajuntament no coneixen aquest servei!
Esther: S’ha d’explicar que no és un problema només nostre, és de tota la societat, cal conscienciar, també el jovent, que tots en serem usuaris i que necessitarem cures. I no pots atendre bé si tu estàs feta una merda! Almenys que fem soroll, i que alguns ens escoltin.
Eva: Si no ho volen municipalitzar, algun organisme de l’Ajuntament podria portar l’àrea del SAD, només s’haurien de posar persones que ho gestionin. I principalment, aquí s’ha de canviar el conveni. Les dones per la municipalització de l’aigua ho van aconseguir, a veure si nosaltres també!
| Entrevista publicada l’Espai Cuidem-nos Assistència activa a la gent gran i atenció a la llar Contacte: 685 624 480 / 937 364 722 |
|
 |
Deixa un comentari