Diada castellera a Berga. A la façana de l’ajuntament el rellotge marca compte enrere pel referèndum, el dia 11 de juny. Foto PV
El Govern de la Generalitat va marcar el dia i va decidir la pregunta del tant anunciat referèndum sobre el futur del país, de Catalunya. Clar, senzill i directe, sí o no, vol ser un estat independent en forma de república?
Encara, però, hi ha qui diu que no serà, que no es produirà. Dintre d’aquest grup, les raons són diverses. Alguns, directament, perquè creuen que les «forces de l’ordre» de l’Estat espanyol ho impediran, i encara entre aquests es podria diferenciar entre qui resa perquè això succeeixi i qui només pensa que no pot ser d’altra forma. De moment, la destitució del conseller Baiget posaria en evidència la decisió d’anar endavant i que ni d’una ni d’altra forma l’exercici del dret d’autodeterminació esdevindrà només una demostració de força o una nova mobilització, sinó que ha de permetre la seva efectiva realització.
Entre qui pensa i/o vol que no sigui, també hi ha qui defensa que, tot plegat, fa anys que vivim una farsa, que tot seria només que una mentida per despistar el personal i acabar fent un bon negoci. Més d’un encara intenta analitzar l’ADN de classe social, intentant deduir-ne del resultat aquella intencionalitat que suposadament les paraules i accions públiques estarien amagant.
Això, però, no és un qüestionament o dubte davant del nou pas. En totes aquestes diverses formes, més o menys, els dits qüestionaments, i altres fórmules encara més embolicades, es renoven, reiteren, reinventen i replantegen des de fa uns quants anys, malgrat no trobar-hi confirmació.
Amb totes les ambigüitats i indefinicions, conflictes, contradiccions i diferències, les feines en favor de fer efectiva l’autodeterminació del poble català van endavant. La gent que hi dóna suport, una i altra vegada, es manté ferma, com demostren reiteradament les mobilitzacions, les votacions i els sondejos.
Queden tres mesos per la jornada d’autodeterminació. Són faves comptades. Com més oposició n’hi hagi, tot indica, més forta i decidida pot ser aquesta autodeterminació, i encara créixer més el nombre de qui considera arribada l’hora d’acabar d’una vegada amb allò que des de diferents àmbits es defineix com a règim de la Transició o de la Constitució del 1978.
Primer, perquè és legítim i de dret decidir com a poble. Segon, perquè, ara que, com qui diu, ho tenim a tocar, i ni en el millor dels casos no hi ha temps per esperar eventuals equilibris de forces a nivell d’Estat que poguessin acabar fent possible una república federal.
Efectivament, tot es fa estrany, i difícil d’imaginar el futur. Normal. No passa cada dia això. Aquesta, precisament, és una de les forces més grans del poder establert: la serva normalització, la seva naturalització, «és allò de sempre», «sempre hi ha hagut rics i pobres…». Per això, aquest moment és tan important i decisiu, perquè en bona mida s’ha aconseguit trencar aquesta «normalitat», aquesta «naturalitat» del poder imposat.
A l’hora de redactar aquest article, a la ràdio informen que la Guàrdia Civil, des de fa setmanes, interroga funcionaris en relació amb el referèndum. Res massa nou, vist tot el que està succeint, i en portes del referèndum com qui diu, això hauria d’agreujar-se encara. En aquest temps, però, la gent del país, aquest poble català, en tota la seva diversitat, ha fet algunes de les majors mobilitzacions de la seva història, que per més que hagin estat o s’hagi produït en un context i ambient lúdic i festiu, no deixen de ser un aprenentatge de democràcia i acció política.
Ara, per tant, hauria de ser el moment d’estar més alerta i actives. Preparades per fer realitat aquesta voluntat general d’un poble que vol ser, és l’hora, potser, de «trencar els ous»?
Pep Valenzuela
Deixa un comentari