Els Plans d’Ocupació i el preu de la carn d’obrer

Durant el passat mes de setembre, l’Ajuntament de Terrassa, junt als dits “agents” socials, o sigui sindicats d’obrers i de patrons, ha fet públic amb tota la parafernàlia l’inici d’uns nous plans d’ocupació. Poc a veure amb la realitat. Ho diuen fins i tot algunes persones que treballen pel Consistori en els organismes que maneguen aquestes coses: “ja saps com és això, tot és mentida!”.

La veritat és que la carn d’obrer està barata, molt barata. Si especifiquem “obrerA” llavors més encara. Fa tan sols pocs mesos que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora s’han publicat estudis i enquestes de tota mena i a tot arreu pel món certificant que les dones guanyen una mitja d’entre 15% i 20% menys que els homes per desenvolupar les mateixes feines. Si ens referim als immigrants, el preu de la carn encara cau més.

Es publica al final de l’article una carta de tres persones treballadores d’un d’aquests plans, dirigida a les autoritats municipals responsables, però que per diversos motius romangué sense publicar. El contingut, però, serveix per mostrar com a mínim una altra cara de tot això, menys feliç, menys complaent.

L’Ajuntament aprofita qualsevol oportunitat per posar-se totes les medalles possibles i cremar focs d’artifici i fer grans festes. Forma part de la parafernàlia institucional, malauradament. En aquest cas, a més, és un motiu que vesteix prou i bé i molt agraït i que es repeteix per anys, en alguns vàries vegades. Així doncs, no paren de “crear ocupació” i “donar feina” a centenars de persones. Al darrer VisquemTerrassa, de setembre-octubre 2014, la “revista periòdica d’informació municipal i ciutadana” s’assegura, sota el rètol “impuls i reactivació econòmica”, que endeguen un “Pla d’ocupació local que donarà feina a 222 persones”, persones en situació d’atur.

Tot i així, només detalla la destinació de “més de” 94 d’aquestes més de dues-centes persones: 30 a neteja viària i recollida de la fulla, 32 per a la neteja de grafits, 22 per a la reparació de voreres, i “més de 10” (quantes més? Ah!) a donar suport a la prevenció de situacions de risc d’exclusió social, a l’acollida i dinamització d’infants i a la dinamització comunitària, “entre altres activitats”.

Del perfil de les contractades, s’ha dit que han de ser “en situació d’atur aquest anys”, però a més han de pertànyer a segments de població dels més afectats per la crisi, com ara ho són les “persones aturades de més de 45 anys”.

El Pla inclou com a “valor afegit” la “formació”, amb la qual es vol ajudar a “l’adaptació a les noves necessitats del món empresarial i el tipus de perfils professionals que més demanda generen actualment en el mercat laboral”. No s’especifica res, però, sobre si aquesta “adaptació” és per millorar les competències generals com a recollidors/es de fulles i netejadors/es de grafits, prenent només dos dels casos més nombrosos que són citats o si es refereix a formació que permetés un eventual canvi d’ofici.

Sigui com sigui, d’acord amb l’opinió d’algunes persones que han viscut aquesta experiència, sembla que aquest no és l’aspecte que més preocupa, ni a les pròpies persones “beneficiàries” ni a la mateixa Administració o administracions. Tot plegat, els contractes, que no són indefinits, han de tenir una durada mínima de sis mesos. I màxima també.

Al lector aliè al cas li poden quedar alguns dubtes. Per exemple: ¿els llocs de treball que ocupen o ocuparan aquestes persones són llocs creats per a elles o que ja existeixen així mateix sense cobertura fixa i permanent, de manera que la feina la vagin fent aquestes persones afortunades durant sis mesos a base d’una rotació sense fi? Un altre: ¿aquestes feines ho són de prescindibles o, ans al contrari, molt necessàries i de forma permanent? ¿com és llavors que es cobreixen d’aquesta forma?

Els Plans d’Ocupació i la carn d’obrer barata

La veritat és que la carn d’obrer està barata, molt barata. Si especifiquem “obrerA” llavors més encara. Fa tan sols pocs mesos que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora s’han publicat estudis i enquestes de tota mena i a tot arreu pel món certificant que les dones guanyen una mitja d’entre 15% i 20% menys que els homes per desenvolupar les mateixes feines. Si ens referim als immigrants, el preu de la carn encara cau més.

Això tot plegat, diuen, no és res més que el resultat natural dels equilibris del mercat, la llei de l’oferta i la demanda que governa l’equilibri de preus, “llei”, ni més ni menys. Llavors, com que n’hi ha molta més oferta de carn obrera que demanda, doncs el preu baixa. Si el nombre d’aturats es mou en torn dels 6 milions o el 26% de la població econòmicament activa (assegura el govern de Madrid que ara ja només en són 5 milions), es fàcil d’entendre i explicar-se perquè hom viu en aquesta situació.

De totes formes, en parlar de carn obrera, una mica més o una mica menys, tothom podria veure que n’hi ha quelcom d’especial en la qüestió que demana que les coses funcionin d’altra manera. Perquè, finalment, la “força de treball” de les persones no és, o al menys no hauria de ser, una mercaderia com les altres, precisament perquè parlem de persones. I en aquest context hi ha uns límits que es poden dir de diverses maneres, entre les quals: vergonya i dignitat.

Clar que això al “Capital” l’importa poc o res. Ara suposadament parlar d’això seria quelcom d’altres temps si no fos que encara es paga el salvament dels bancs i les entitats financeres que van ser protagonistes actius en provocar la crisi que hom viu i que, per unanimitat, es considerada la més greu de la història del capitalisme. Per tant, es pot parlar i sembla raonable parlar d’això: de capital, de treball i d’explotació. Aquests continuen sent conceptes que permeten entendre més i millor la realitat actual.

Carta, mai enviada, de 3 persones treballadores en un Pla d’Ocupació a Terrassa

Sobre les condicions laborals en general sabem que estan d’acord amb el conveni vigent, menys una de les més importants i que, de fet, corromp tot el quadre: el sou. Aquest, no només queda molt lluny del nivell que correspondria a la qualificació i tasques que es desenvolupen, sinó que de fet ratlla la dimensió de lo simbòlic. Simbòlic en dos sentits: el primer, per lo menut del mateix en relació a la quantitat d’hores; el segon, perquè és tota una declaració de principis, els pitjors principis: o sigui, que s’ha de treballar per qualsevol preu i que, per tant, ni el treball ni la formació ni les ganes de fer les feina bé tenen un preu just. Aquest salari degrada el treball, les persones que el realitzen i, per tant, també la institució i/o institucions que promouen aquests dits Plans d’Ocupació. Potser ens volen preparar no fos el cas que alguna empresa privada ens contracti?

Per acabar d’arreglar-ho, ens hem de trobar en la situació de treballar amb persones que de forma similar a la nostra, o sigui via Pla d’Ocupació, han arribat a la feina però que cobren salaris de fins a 200 euros més.

Junt amb això, ens trobem que se’ns fa treballar unes jornades íntegres mentre que les persones contractades dels serveis, els professionals, per entendre’ns, al menys en aquest cas concret, ho fan en la majoria dels casos amb contractes de mitja jornada o fins i tot de 15 hores, també en algun cas amb salaris diferents per la mateixa feina.

En relació al curs de formació, ens trobàrem persones de diferents formacions sense saber exactament què anàvem a fer. Per algunes persones el curs va ser més escaient. Per altres, “ja que s’havia de fer” doncs, mira, relativament interessant. Per algunes més, res a veure amb allò seu. En tot cas, tot i sense saber ben bé per a què en la majoria dels casos, un espai d’aprenentatge relativament interessant i/o entretingut.

Finalment, sobre les sessions de l’orientació per fer recerca de treball cal apuntar un parell de qüestions importants. Primer, la majoria, sinó totalitat, dels assistents vam trobar que els temaris i continguts eren, d’una banda, cosa més que treballada i superada, per tant reiteratius o redundants. En alguns casos, fins i tot, desfasats. De l’altre, disculpant la bona voluntat del personal que decidí al respecte, els continguts van sonar, en el millor dels casos, com quelcom fora del món. Els supòsits implícits i explícits dels mateixos és que la responsabilitat de tot és cosa del treballador o treballadora, de la seva preparació o quantitat de capital humà acumulat, de la seva capacitat de fer un millor o pitjor CV i així endavant… Deixant de banda el debat que això necessitaria, resulta quan menys quasi insultant que en el context de la crisi actual, amb una destrucció de llocs de treball en poc més de 5 anys que arriba als 3,7 milions, tot el que es pugui fer com a orientació per la recerca de treball sigui només que això.

Si tot això no fora suficient, davant els dubtes i crítiques que diverses persones van plantejar en el seu moment, concretament en el segon dia d’aquesta “orientació”, la resposta de la conductora de la sessió va ser que qui no estigués satisfet o satisfeta podia marxar, tot sabem que això tindria conseqüències en el full de salari. En una segona ocasió, amb motiu de la visita a l’aula de la responsable del grup amb voluntat de, suposadament, aclarir o resoldre els dubtes o polèmiques que s’havien produït, davant de la crítica persistent de les persones presents, aquesta responsable va esgrimir arguments com ara “ja sabíeu les condicions del contracte” i, encara més endavant, “heu estat seleccionades entre centenars de candidates”.

Les persones sotasignants consideren necessari deixar constància de les crítiques al model de Plans d’Ocupació que s’estan fent, en el bon i necessari creure de que això pugui servir per resoldre i/o millorar els programes que diuen de promoció de l’ocupació. Volen també denunciar la que consideren una agressió contra la dignitat com a persones treballadores, primer per part de les institucions responsables com un tot i, després, de les persones concretes que han estat protagonistes dels esmentats tractes i vexacions.

Atentament,  abril 2014