Sense les botigues de tota la vida, sense les tendes més properes, sense el bar del tallat, sense el forn de coure pa, sense la peixateria, sense la vianda cuita, sense la xurreria, sense la bodega, sense el petit comerç tot ell, caminaríem per les voreres dels nostres carrers sense aparadors, sense il·luminacions decoratives, els baixos de les cases només serien garatges, les vivendes s’encaririen, de fet, no hi hauria serveis propers de qualitat, ni venedors amb rigor que ens regalessin consells personalitzats.
Tot quedaria comercialitzat a través de mà d’obra barata, misèria, explotació aferrissada i despietada de l’individu, sense masses perspectives d’una vida millor. El petit comerç és molt més que una tenda, és la confluència veïnal, és el gabinet de psicologia, és el teler de la comunitat, és ràdio ‘macuto’, és el rec contra la desertització i és una farga d’amistats.
La botiga, el bar o el comerç del barri és l’indret dels veïns del costat, és el punt de conversa, de confiança, l’espai del contribuent local, la zona del Xavier, el Carles, la Conxita, el Manel, la Núria, l’Asun, l’Helena, l’Ester, la Sílvia, la Pili o el Jose dels que sempre et saluden i t’acomiaden.
El petit comerç ha fet més estretes les relacions i ha convertit a molts clients en amics. Els que ens hem criat jugant al carrer veient botigues de tota mena, hem après com era la vida, perquè cada tenda o cada bar era un racó de món, era la nostra particular arca de Noè, el terreny on podem conèixer les virtuts, els defectes, els vicis, les filies i les fòbies de l’espècie humana.
Entrar a la botiga del barri, és entrar a xerrar, on et diuen pel teu nom, on parles de les coses que passen i de què ens passa, el lloc on sempre et deixen anar un: “Com estàs?” És de calaix que no et poden oferir el que t’ofereix una gran superfície, però a canvi et donen proximitat, tracte, pell, poden apuntar-te el deute i passar a pagar després (“ja m’ho donaràs”), se’n fien de tu, sense més, t’expliquen històries de tothom i en especial de tota aquella gent que es fa recordar.
Una ciutat viu quan el petit autònom viu. El drama és veure que en el lloc on residim, no deixen de tancar locals i uns altres es van morint sense massa miraments. S’ha deixat massa temps la via lliure als taurons i, els peixos petits han anat agonitzant en el temps. Locals buits, carrers tristos sense llums, famílies engolides per la voracitat del diner multinacional o la franquícia, un diners al que adornen amb confeti i garlandes, quan la crua realitat no és altra que ens treuen els serveis més propers.
És lamentable que a una gran part de la ciutadania només els importi cobrir les seves necessitats sense saber massa bé la procedència, allò de la poca o nul·la empatia que es palpa en els seus comentaris. És una llàstima que la gent “passi” del petit comerç, en públic molts s’omplen la boca d’ell, però una vegada tancada la porta de casa la compra ‘online’ és el dogma, el problema és que ho veuen els seus fills i, aquests segueixen l’exemple dels pares.
A molta gent els importa un carall les botigues del barri, és la mateixa gent que tampoc els importa massa la procedència dels productes, si s’ha utilitzat mà d’obra esclava, si aquells enciams són transgènics o si la carn que consumeixen va plena d’antibiòtic, és aquella gent sense massa ètica de viure. Després quan el monopoli o l’oligopoli s’ho ha menjat tot, aquesta mateixa gent és la que es queixa no se sap ben bé de què.
Tot el diner que no es queda en l’àmbit local, és diner que s’esfuma ves a saber on (el panorama és immens), volem estalviar-nos un euro, perdent raons, que sigui més barat, més gran, servei a domicili…, diner al servei de qui no coneixem.
És el problema d’un poble malalt de consumisme, hipòcrita i cada cop més mancat de tarannà social. La ciutadania que finança monopolis, que rebenten el sistema i que després es lamenta per no tenir el d’antany, és una ciutadania tòxica. Potser és que la modernitat és un cotxe i un carretó del super ben ple, a canvi del poc que ens quedava d’éssers humans per passar a ser uns vulgars individualistes, i així ens va.
Estem destruint molt més que tendes. Si el petit comerç s’extingeix, serà una nova fallida humana per afegir a la col·lecció de despropòsits.
miquel mallafré, 11 de febrer de 2021
Deixa un comentari