Àngel Fernàndez Rojas, president secció sindical UGT de TMESA (Foto: PV)
El conflicte sindical davant l’adjudicació del servei de transport urbà a una nova empresa i el canvi a un model totalment privat del mateix (l’Ajuntament ven el seu 20% de participació en el servei), posa en evidència no només un canvi d’orientació en les polítiques públiques que ja fa temps que està en marxa, sinó també aspectes més generals de la crisi econòmica i política que pateix el municipi i el propi govern egarenc.
Tot i que l’acord final amb el comitè d’empresa posa fi al conflicte laboral, ja que al menys sobre el paper i de moment queden garantits salaris i drets del conjunt de la plantilla actual, encara resten altres qüestions no resoltes sobre el propi procés d’adjudicació, tant tècniques com jurídiques.
Des d’una perspectiva sindical, l’Àngel Fernàndez Rojas ha conversat amb Malarrassa, sense problemes i amb tota la claredat possible per dir les coses, que és l’única manera en que sap fer-ho. Considera que la gestió del procés per part del Govern d’en Jordi Ballart ha estat molt dolenta i erràtica, i condicionada per elements externs al cas.
En Rojas s’olora que el problema aparegut entorn del canvi d’empresa responsable del transport públic a la ciutat no s’acabarà aquí. Veu aquest pas com a part d’un canvi de cicle de conseqüències imprevisibles, no només per al transport de viatgers, també més enllà.
Aquesta és l’opinió d’algú que coneix molt bé l’empresa, el transport i una miqueta més. L’Àngel Fernández Rojas, president de la secció sindical de l’organització majoritària a TMESA, l’UGT, treballa a la mateixa des de la seva creació el 1989.
Nascut a Lora del Río, Sevilla, fa 54 anys, com tants d’altres vingué amb els pares, amb només 13 anys, per anar a viure a Rubí. Després de treballar com a cambrer durant uns 10 anys, entre el 1976 i el 1985, i un temps conduint camió en una bòbila i en obres grans, el 1989 inicià un contracte amb TMESA, l’empresa mixta acabada de crear per fer el servei municipal de transport.
L’Ajuntament havia dissenyat una proposta d’empresa conjunta i obrí un concurs, per cedir el 80% del servei a la gestió privada. Els treballadors de l’empresa que havia fet el treball fins llavors (TUTSA) crearen una cooperativa per poder accedir al concurs, però aquest el va guanyar Corporación Española de Transporte-CTSA (que pertany al grup Avanza).
El model pel qual va optar el consistori va ser el d’empresa mixta o participada. CETSA assumia el 80% de la responsabilitat empresarial i l’Ajuntament el 20% restant. Així naixia TMESA. Eren temps en que estava molt de moda el dit PPP (partenariat públic privat).
Rojas a la protesta sindical (Foto: PV)
L’experiència, tot i no ser la gestió cooperativa que haurien volgut i intentaren, “ha sigut molt favorable per a la ciutat i les treballadores”, afirma l’Àngel Fernàndez, que el 2 d’octubre del 89 començà un contracte que ha arribat fins ara. Com a servei, recorda, hi havia 7 línies que atenien a uns 4 milions de viatgers/any. Avui funcionen 11 línies i s’ofereix servei a uns 13 milions de viatgers/any. Assegura en Rojas que els autobusos compleixin amb horari real de passar per les parades, no només en relació a la freqüència.
Al mateix temps, s’enorgulleix del fet que “hem treballat molt la qüestió de la formació dels treballadors, amb l’oposició de l’empresa moltes vegades, però ha sigut molt bo, era i és necessari; hi ha major sensibilitat i el servei es fa molt millor”, garanteix, “i al final tots contents”.
Amb tot això, subratlla, “l’empresa ha esdevingut model de gestió i servei a nivell de tot l’Estat espanyol”. Fins i tot, afegeix, amb la crisi s’han mantingut nivells alts dels servei, que ho és de qualitat i públic, sense perdre usuaris.
En aquest punt, és l’hora de demanar-li en aquest veterà sindicalista: llavors, per què canviar si això està funcionant tan bé? Hi ha, d’una banda, motius jurídics i legals. Es complien els 25 anys establerts al contracte del 1989, “això és veritat i realitat”, confirma l’Àngel, afegint que, per tant, “s’havia de fer concurs. Tot i que, també és veritat, es podia allargar 5 anys el contracte i intentar fer-ho tot millor”.
Però, i aquí venen els perquès de l’altra banda, “sembla que l’Ajuntament egarenc té seriosos problemes de caixa i que està intentant arreplegar diners i estalviar”. Amb aquesta operació el Consistori ingressaria, d’entrada, 4,5 milions d’euros (que necessita més que l’aire per respirar) per la venda del seu 20% de propietat de TMESA a l’empresa que guanyés el concurs.
Al mateix temps, Moventis, guanyadora del concurs, és una empresa coneguda en el sector “que vol entrar a tot com sigui”, afirma en Rojas, i està disposada a moltes coses, com per exemple a presentar el pressupost més barat, el que suposaria en aquest cas un estalvi d’1,2 milions d’euros que l’Ajuntament deixaria de pagar al nou prestador. O sigui, una operació total d’uns quasi 6 milions d’euros. “El que més ha pesat han sigut els diners”, lamenta el president de la secció sindical d’UGT, “sens dubte, tot i que costi creure el canvi”.
“Argumenten que això s’havia de fer i que és un exercici de transparència”, explica, “Però el cert és que tenen un deute, recentment fet públic, de 211 milions d’euros, compromisos pesats amb la banca, via problemes amb el Parc Audiovisual i Habitatge especialment. Llavors, amb aquesta gent de Moventis és com si se’ls hi hagués aparegut la Verge”.
Però, la història no s’acaba per aquí. Perquè en tot això hi ha coses importants per aclarir. El pressupost total del servei és de 12,7 milions d’euros. Diuen des dels serveis tècnics de l’Ajuntament que en els aspectes tècnics de les propostes de les dues empreses no hi ha diferències ressenyables i que, llavors, en aquestes circumstàncies, en oferir el mateix servei per 1,2 milions menys, no hi havia com no donar-li el servei a Moventis. Aquest pressupost, aclareix en Rojas, inclou el marge de 6% de beneficis per a l’empresa.
Això, com a mínim, genera molts dubtes, assegura molt preocupat. I explica: El gas-oil és despesa fixa i no es pot reduir preu de cap manera, els salaris, al menys en teoria, tampoc. Entre tots dos conceptes tenim un 80% del pressupost compromès sense cap mena de marge.
En el 20% restant s’han d’incloure despeses també inexcusables i moltes vegades imprevisibles com ITV, manteniment i reparacions. Per entendre’ns, més concret, dels 12,7 milions totals, a l’entorn d’uns 10 milions són despesa fixa inexcusable, el nivell bàsic a partir del qual poder fer moviments. Llavors, es qüestiona a si mateix en Rojas, “no veiem com amb el que queda, bona part també compromesa, poden tenir beneficis. I pel que sabem, Moventis no és cap ONG ni fundació filantròpica sense ànim de lucre, ans al contrari”.
Moventis (que és TCC, Sarbus i Autobusos de Lleida) estan acostumats a aquests tipus de inversions, encara que no sempre els hi surti bé. Ho van intentar a Pamplona, a on van haver, però, d’enfrontar una vaga de tres setmanes per part de les treballadores que van aconseguir frenar els plans de reducció salarial i limitació de drets.
Els treballadors de TMESA saben que Moventis no té marge per garantir els beneficis si no és escanyant les treballadores, reduint salaris i limitant drets. Aprofitaran en tot el que puguin les reformes laborals que els diversos governs centrals i centralistes han vingut aprovant en els darrers anys, intentaran instaurar la doble escala salarial i de drets, o millor dit acabar en la pràctica amb el conveni col·lectiu.
“Aquesta és una qüestió molt complicada per a nosaltres”, afirma Rojas tot recordant que, durant aquests anys, “hem fet que a TMESA tothom tingui els mateixos drets, no hi ha diferències més enllà dels complements ja establerts i justament reconeguts com antiguitat o famílies nombroses i altres”.
Per aquest flanc, l’Ajuntament ha trobat una solució per sortir del pas de forma relativament victoriosa. En una reunió celebrada dimarts 28 d’octubre, amb Moventis i representants dels treballadors, l’empresa a la qual s’ha adjudicat el concurs es compromet a signar un acord garantint el respecte dels drets i garanties salarials i laborals de la plantilla. En aquest punt, tot i els dubtes i opinions, el sindicat i el comitè d’empresa no poden fer més, assegura en Rojas.
Clar que queden coses per aclarir. Des del Govern municipal diuen que segons els seus serveis jurídics no poden fer marxa enrere, encara i que el tribunal contractual els hi demana que ho facin. “Però, en arribar aquí, no volen fer marxa enrere, creuen que seria reconèixer que ho han fet malament i que quedarien pitjor”.
“La veritat”, conclou l’Àngel Fernàndez, “és que no saben ben bé què fer”. El problema per a ells, de totes formes, garanteix, “és que a la fi sortirà tot molt més car”. “És un absurd, absurd total”, sentencia. ##
Deixa un comentari